El govern espanyol ha aprovat, via reial decret, una regularització extraordinària que podria beneficiar als centenars de milers de persones que ja viuen a l’Estat. El criteri central és clar: poder acreditar presència a Espanya abans del 31 de desembre de 2025, no tenir antecedents penals i complir els requisits administratius que s’establiran en el desplegament; el termini d’acolliment s’ha situat fins al 30 de juny. Aquesta decisió arriba en un moment en què Europa es mou, massa sovint, cap a la por i la retòrica de tancament. A l’Estat espanyol, en canvi, s’ha optat per una mesura que, ben dissenyada i ben implementada, pot ser un guany col·lectiu: per als drets, per al mercat de treball i per a la cohesió social.  

Però hi ha una pregunta que Catalunya no pot eludir: si la gestió dels efectes de la immigració recau en gran part sobre el territori –ajuntaments, serveis socials, salut, escola, polítiques d’ocupació–, per què no tenim també les eines principals per governar-la?

La lliçó que ens donen les dades: el problema no és la immigració, és la irregularitat

Un treball acadèmic recent, centrat en l’evolució de la immigració irregular a Espanya (2002–2019), estima que a finals de 2019 hi havia 390.000-470.000 persones en situació irregular, aproximadament l’11-13% de la immigració no comunitària. Per altra banda, en un darrer informe, de Funcas, es parla de gairebé 700.000 persones en situació irregular.

La recerca en qüestió aporta una idea clau que el debat social i mediàtic sovint oblida: la immigració no comunitària, en termes fiscals, no és un llast per se. De fet, l’impacte fiscal directe de moltes llars immigrants és positiu, sobretot perquè són més joves i reben menys prestacions vinculades a l’envelliment. Quan s’hi incorporen sanitat i educació (impacte “ajustat”), la diferència amb les llars natives s’escurça fins a gairebé desaparèixer.  

En canvi, mantenir persones en la irregularitat sí que és car –socialment i fiscalment–, perquè expulsa una part de la vida econòmica cap a l’ombra: menys cotitzacions, menys impostos, més precarietat, més vulnerabilitat. L’estudi calcula costos fiscals associats a la irregularitat i estima també els beneficis potencials de regularitzar en termes d’increment de recaptació i aflorament laboral. Dit d’una altra manera: regularitzar és una política de drets, però també una política d’ordre, d’economia formal i de país.

Mirar enrere per encertar: què ens diu l’experiència d’anteriors regularitzacions?

A Espanya ja s’han fet processos de regularització amb impacte notable. El mateix estudi recorda l’efecte del procés de 2005, que va suposar la legalització de centenars de milers de persones i va tenir un efecte directe en l’augment d’afiliació i la reducció del treball irregular en els anys immediatament posteriors.  

La nova regularització aprovada el 2026 no neix del no-res, arriba després d’anys de debat social i polític promogut per la societat civil i, en paral·lel, a canvis normatius del Reglament d’estrangeria que el govern espanyol ha presentat com a via per facilitar itineraris d’arrelament i reduir traves administratives.  

Però l’experiència també ens adverteix: una regularització només funciona si no es converteix en un embut burocràtic (cites impossibles, requisits probatoris inassolibles, terminis surrealistes) i si va acompanyada d’un paquet de mesures per tallar el retorn a la irregularitat: inspecció laboral efectiva, vies d’arrelament clares, formació i intermediació laboral, i un sistema d’acollida sòlid amb el món local com a protagonista.

Catalunya: qui assumeix el repte ha de tenir les competències

És aquí on el debat català ha de ser nítid i ambiciós. Catalunya ja assumeix –en la pràctica– una part substantiva dels efectes de la política migratòria:

• L’escola i el suport educatiu
• L’atenció primària i la salut pública
• Els serveis socials i l’acollida
• Les polítiques actives d’ocupació
• L’habitatge i la convivència als barris

Però el nucli dur –autoritzacions, permisos, procediments, criteris d’arrelament, recursos administratius– continua en mans de l’Estat. I això genera una disfunció estructural: la Generalitat gestiona conseqüències sense governar les causes administratives.

Fa anys que la carpeta de la delegació/traspàs de competències en immigració a Catalunya està oberta; tímidament, l’Estatut del 2006 va obrir les primeres escletxes. Des d’una òptica catalanista i social, la reclamació és senzilla: plenes competències per poder definir i executar una política migratòria pròpia, coordinada amb Europa i l’Estat, però adaptada a la realitat del país. No es tracta de construir fronteres, ni de competir en duresa, ni d’alimentar discursos identitaris. És exactament el contrari: es tracta de governar bé, amb drets, amb exigència i amb capacitat real d’intervenció.

Tres compromisos que haurien d’acompanyar la regularització

• Regularització amb garanties i sense trampa burocràtica: Si el decret promet integrar mig milió de persones, els circuits administratius han d’estar dimensionats perquè això passi de veritat (i no es converteixi en una cursa d’obstacles).
• Pla d’aflorament laboral per sectors clau: Les dades mostren una concentració del treball irregular en cures i treball domèstic i hostaleria, entre altres sectors. La regularització ha d’anar lligada a inspecció, drets laborals i professionalització, especialment en el sistema de cures.
• Competències per a Catalunya + finançament + món local: Sense instruments propis, Catalunya continuarà assumint l’esforç amb eines parcials. I sense finançament i coordinació amb ajuntaments i entitats, no hi haurà acollida que aguanti.

Un país millor ordenat, més just i més fort

Regularitzar no és “fer un favor” a ningú. És reconèixer una realitat social i econòmica que ja existeix, i transformar vulnerabilitat en ciutadania, economia submergida en economia formal, i precarietat en drets i deures compartits. Per això la regularització aprovada pel govern espanyol és una oportunitat. Però per a Catalunya, a més, és un recordatori: si volem una societat cohesionada, necessitem també sobirania de gestió. Plenes competències en immigració no són un caprici institucional, són la condició per fer polítiques eficaces, humanes i responsables.