Carlos Mazón té aquell posat de l'alumne universitari que va passant de curs sense saber del tot com ho fa, perquè va a poques classes i els apunts que repassa abans dels exàmens no tenen la seva lletra. Que tenen arguments per a tot quan hi ha entregues de treballs que es demoren, o exàmens que no acaben de sortir del tot bé però igualment apareix el 5 després de la revisió amb el professor. És tan sorprenent que continuï al càrrec que, en el fons, la raó és extraordinàriament senzilla: al PP ja li va bé perquè, passi el que passi, el pot fer plegar -la política valenciana té l'epicentre al carrer Génova, en certa manera- i substituir-lo de cara a les properes eleccions autonòmiques.
Que hagi trigat quatre mesos a concretar l'hora que va arribar al centre d'emergències descriu Mazón a la perfecció. És prudent pensar que, cada vegada que parla, no ho fa només assessorat pel seu entorn més immediat, sinó també per l'equip d'advocats que l'hauran de defensar davant la justícia si prosperen les causes que investiguen la gestió de la catàstrofe. Amb més de 200 morts i una normalitat que s'obre pas a les palpentes a les zones afectades, voreja la falta de respecte que el president valencià hagi estat gasiu en els detalls. Per fi se sap que va arribar al centre d'emergències a les 20.28, però la principal incògnita continua intacta: què va fer fins aquell moment?
Mazón té un problema polític evident, i el pot tenir seriós a nivell judicial perquè ell estava al capdavant de la cadena de comandament i les no-decisions adoptades amb el pas de les hores durant la tarda fatídica del 29 d'octubre. Si a les quatre de la tarda ja hi havia gent atrapada, la deixadesa de funcions del president valencià és palmària. Mazón és un cadàver, perquè el seu futur està escrit, però mentrestant haurà d'afrontar un altre problema que és moral. Si hi hagués un mínim respecte a les víctimes, la cronologia estaria clarificada. No hi hauria hagut gestos altius del govern valencià, ni intents d'enfangar -encara més- la crisi viscuda. Cap disculpa creïble -o sincera- ha estat verbalitzada.
En el substrat de l'actitud de Mazón també hi ha un menyspreu cap a les institucions autonòmiques. Tots els arguments que ha fet servir en públic van en la línia de responsabilitzar el govern espanyol, a través de l'exvicepresidenta Teresa Ribera i de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Si el PP es cregués el model d'estat, si els populars atorguessin rellevància al poder efectiu dels líders autonòmics, el president valencià hauria atès amb rapidesa l'emergència. S'hauria posat al capdavant de la crisi, hauria volgut ser al centre d'emergències per exigir personalment l'enviament d'una alarma a la ciutadania, i hauria comparegut d'urgència per dirigir-se a la població.
No va passar res d'això, i tampoc resulta cap sorpresa. El PP governa el País Valencià amb la inèrcia de qui sap que aquest és l'ordre natural de les coses, que l'electorat natural tendeix a perdonar escàndols que ensorrarien qualsevol altre partit. Hi ha enquestes publicades, com una de Sigma Dos publicada a principis de febrer, que indiquen que els populars podrien arribar a guanyar un escó si se celebressin eleccions. Sorprendria que sorprengués, tenint en compte la dinàmica tradicional. Amb l'afegit que ara el PP necessita Vox per governar, i l'extrema dreta ha intentat treure rèdit de la crisi amb una estratègia de menysteniment de les institucions. Està tot inventat, com les excuses de Mazón.