Els partits democràtics són eines d’acció col·lectiva orientada a la transformació social. I tenen sentit en la mesura que connecten amb les dinàmiques socials del moment i tenen la capacitat de formular i impulsar projectes polítics. Un partit polític mai és un fi en si mateix, és un instrument que només té sentit si sap connectar amb demandes socials. Sovint, quan un partit travessa una crisi és perquè necessita ajustar o modificar la seva organització i la seva acció política a la lògica dels canvis de la comunitat a la qual serveix. Aquesta és, a grans trets, la situació en què es troba avui Esquerra Republicana, el partit degà del sistema polític català.
No volem restar importància al cas de les campanyes de “falsa bandera” i totes les seves derivades. Estem parlant d’uns fets gravíssims que requereixen una explicació completa i una rectificació severa. Els protocols i procediments interns que s’han aplicat han resultat, fins ara, massa lents i poc aclaridors del que va passar, i de com va ser possible que prosperés sense fer saltar totes les alarmes. Caldrà canviar-los i fer-los més operatius. En casos com els dels cartells indignes són exigibles la contundència, la celeritat i la radicalitat de les mesures a adoptar.
Hi ha actuacions que en la tradició republicana no poden ser acceptades. Mai. És una qüestió de principi. Des del compromís republicà d’esquerres no es pot concebre ni tolerar cap actuació política que no pugui ser executada amb la màxima transparència i que no pugui ser completament i exhaustivament raonada en qualsevol instància. Qui no entengui i assumeixi això íntegrament no pot formar part d’una organització com Esquerra Republicana. Ni ara mateix, ni en el futur.
Ara bé, aquest cas vergonyós és més el símptoma que la malaltia. La malaltia té a veure amb les dificultats per gestionar la fase descendent del darrer cicle polític i per digerir els resultats electorals adversos de les darreres quatre conteses electorals. Esquerra va ser la formació política organitzativament més implicada en la fase ascendent que culmina la tardor del 2017. També la més reprimida, la primera que va intentar fer una lectura realista de l’escenari obert amb les eleccions de desembre del mateix any; i la que, posteriorment, ha assumit més responsabilitats directes de govern i ha facilitat governs d’altres.
Sobretot per aquesta raó és també el partit que ha pagat un preu més alt en termes d’erosió política i d’imatge. Hi ha qui creu que això li ha passat per allunyar-se massa de l’imaginari i la retòrica “octubristes”. Nosaltres pensem que l’error ha estat no ser prou clars i conseqüents amb la reorientació estratègica iniciada el 2018. En qualsevol cas, aquest estiu s’ha fet del tot evident que la política catalana ha entrat en un nou cicle polític. Com el podem caracteritzar? En podem destacar quatre factors d’ordre local o global.
En primer lloc, la configuració d’un tauler geopolític mundial altament inestable, amb una emergència global de l’extrema dreta i amb una evident manca d’impuls polític del projecte europeu. En aquest nou context, combatre l’extrema dreta en totes les seves formes esdevé una prioritat. En segon lloc, i a escala domèstica, cal abordar els punts de fractura de la cohesió social i nacional, amb una atenció específica a la política lingüística. En tercer lloc, cal actuar de forma urgent per combatre les afectacions locals de l’emergència climàtica, mentre s’accelera la transició energètica i l’actualització del model econòmic. Finalment, també urgeix impulsar, consolidar i modernitzar l’administració i els serveis públics. I aquest darrer aspecte no es podrà afrontar amb garanties sense sobirania fiscal efectiva.
En aquesta nova fase del procés cap a l’autodeterminació, per fer polítiques sobiranistes i progressistes cal distanciar-se de dues fantasies. Aquella que encara creu que estem en condicions de culminar allò que va quedar a mig fer la tardor del 2017, i la dels que creuen que ens hem instal·lat en una “normalitat” post procés. El fet real és que el conflicte entre el sobiranisme català i els poders d’estat és ben objectiu i està molt lluny de resoldre’s. Aquesta és la “normalitat”. I, per altra banda, també és evident que la societat catalana no podrà accedir a l’estatalitat sense persistir, amb les eines i recursos disponibles en cada moment, en el procés de construcció nacional.
A finals del 2017 i començaments del 2018, des d’Esquerra Republicana es va voler mantenir formalment la direcció política anterior, tot i els estralls provocats per la repressió. La coordinació entre Lledoners i Ginebra va necessitar intermediacions que involucraven moltes persones. Els problemes inevitables que això produïa no van quedar precisament mitigats quan es van creuar amb els derivats de la relació entre partit i Govern durant la legislatura anterior.
D’altra banda, els darrers anys, el creixent pes institucional del partit no es corresponia amb una presència social i de carrer proporcionada. Plantejar els debats que susciten aquestes qüestions, o la necessària actualització de l’estratègia política i de l’estructura organitzativa, com una oposició entre “junquerisme” i “rovirisme” és d’un simplisme esborronador. Es tracta d’una reducció personalista que no té ni cap ni peus. No explica res i desvia l’atenció dels temes fonamentals. Fa pivotar tot el complex debat polític intern al voltant de les dues persones segurament més rellevants del partit durant els últims 14 anys i protagonistes d’una inusualment llarga etapa d’estabilitat.
Però Marta Rovira, Pere Aragonès i altres dirigents ja han fet pública la seva decisió d’apartar-se de les seves responsabilitats orgàniques i quedar fora de qualsevol operació renovadora. Pel que fa a Oriol Junqueras i l’anomenat “junquerisme”, quins són els elements definidors de la seva hipotètica distinció política? Per quin criteri polític podríem establir el tall diferenciador entre aquests suposats “junquerisme” i “rovirisme”? Ganes de simplificar i despistar. El cicle polític que s’ha obert és nou i convé que els termes del debat i les persones que el protagonitzin també ho siguin.
Esquerra no estarà en condicions d’afrontar les exigències del nou cicle polític sense posar en marxa un procés d’actualització, recreació i renovació. Aquest hauria de ser l’objectiu i el fil conductor del congrés que ha de celebrar-se a finals de novembre. Quina mena de renovació? En quins àmbits? Bàsicament en l’organitzatiu, l’ideològic, l’estratègic, el del relat i el de la cultura i l’estil dels lideratges.
En l’àmbit organitzatiu, cal apostar més decididament pel municipalisme i per la màxima capil·laritat social possible. Explorant fórmules que permetin aprofundir en la democràcia interna, flexibilitzant les formes de relació amb l’organització, reforçant els vincles amb l’entorn i treballant la relació amb els moviments socials. Cal créixer en termes quantitatius i qualitatius. També cal actualitzar la identitat ideològica evitant la falsa seguretat de dogmatismes rígids o sectaris. Aquesta actualització ideològica ha d’acompanyar una modulació de l’estratègia política per adequar-la al nou escenari. En el camp dels pactes i aliances, això vol dir una posició autocentrada que permeti gestionar pactes de geometria variable en funció de territoris, objectius i prioritats.
El nou context també demana actualitzar el relat i el discurs per tornar a connectar amb majories socials. En els darrers anys l’independentisme ha tendit a instal·lar-se en la comoditat d’un relat poc realista, massa nostàlgic i endogàmic. Finalment, pel que fa al model de lideratge, cal apostar per esquemes més corals que sàpiguen connectar amb les noves prioritats polítiques i la nova cultura organitzativa.
Amb motiu de la celebració del 75è aniversari de la creació d’Esquerra Republicana, el Museu d’Història de Catalunya va organitzar una exposició commemorativa presidida per un vers de Joan Brossa: “I obrirà solcs l’esquerra catalana”. En la perspectiva de la celebració del centenari del partit republicà la necessitat de l’esquerra nacional és tant o més actual que fa un segle. Els signes dels temps són clars. La societat catalana necessita més progrés, més equitat i més sobirania. I Esquerra Republicana és l’únic partit català que combina voluntat de govern, actitud disruptiva, progressisme i sobiranisme.