No hi ha espai per a rebedors ni per a passadissos. Les estances es connecten per portes directament abocades a una nova habitació. La cuina, el menjador, el primer dormitori, el segon -més petit- i el lavabo. El pis no arriba als 50 metres quadrats, però hi viuen nou persones. El cas té poc d'extraordinari si es parla amb els veïns de la Florida, el barri de L'Hospitalet de Llobregat que fa temps que carrega amb l'etiqueta de ser "el més dens d'Europa". Més de 30.000 persones viuen en menys de mig quilòmetre quadrat.
Això sublima una tendència, la de la sobreocupació de pisos, que castiga especialment les zones pobres i amb població migrant. Dades recents de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) i l'Idescat, analitzades per Nació, definien aquesta Catalunya anxovada. Una de cada deu llars del país disposa de menys de 15 metres quadrats per persona, barrera a partir de la qual es parla d'ocupació excessiva. Sovint, però, aquesta és només una evidència més d'un cúmul de greuges que afecten drets bàsics, com les traves a l'empadronament o les discriminacions immobiliàries. Ho expliquen diversos testimonis a aquest diari.
El pis de la Florida habitat per nou persones segueix els patrons de l'eficiència de qui no té cap altra opció. Les parets són alhora un escenari decoratiu, minuciosament folrades amb un paper amb seqüències de roses i talls verds, i el punt de suport dels penjadors on es deixen les bosses de mà per aprofitar l'espai. Al sofà-llit del menjador, cinc cossos comparteixen suport físic mentre expliquen que si fessin una llista de les principals preocupacions de la seva vida, els metres quadrats del seu habitatge no estarien a la part de dalt de l'enumeració. Ho veuen més com una conseqüència d'una sèrie de greuges socials -com els preus privatius del mercat immobiliari, el racisme que denuncien a l'hora de buscar pis o la manca d'alternatives de l'administració pública- que no com la seva principal font d'angoixa.
Alhora, però, es reconeix que aquesta és l'alternativa que han trobat a viure al carrer, on diversos membres de la família s'hi han trobat i no volen tornar-hi de cap de les maneres. En aquest cas, viuen ocupant una propitetat d'un fons immobiliari que es nega a fer-los un lloguer social, malgrat tenir un perfil de vulnerabilitat econòmica acreditada. La dona més gran de la família, que supera la seixantena, demana anonimat per possibles represàlies sobre el sostre del qual encara disposen. Els serveis socials de L'Hospitalet de Llobregat coneixen el seu cas, com el de desenes de famílies del barri de la Florida, però les alternatives no arriben. I quan ho fan són massa curtes en el temps. "L'assistenta social no ve mai a casa", diu la dona, amb una condició de salut greu i poca mobilitat. "Has d'anar tu a demanar cita i llavors te la donen per d'aquí a 20 dies o un mes. I tampoc et garanteix res", expressa la veïna, mentre detalla que al pis ja fa temps que s'han acostumat a la manca d'intimitat.
Racisme al mercat habitacional i manca de mesures públiques
Gran part d'aquests casos els coneixen a l'Associació de Veïnes i Veïns (AViV) del barri de la Florida. A l'espai on es troben les famílies del barri per posar en comú les inquietuds, uns dies, i per participar d'actes comunitaris, uns altres dies, encaixen amb ironia que se'n torni a parlar dels problemes de sobreocupació de les llars i els blocs que formen el barri. "És gran el teu pis?", pregunta una veïna a una altra que arriba al local Ana Díaz Rico, l'epicentre de l'activitat associativa. "Ui, molt. M'hi perdo sovint!", respon automàticament la dona interrogada per sorpresa. Els testimonis que transiten per l'equipament acumulen vivències d'estades en immobles de 50 metres com a molt i vides compartides amb qui ni tan sols és família.
Ara, això creix amb la creixent dificultat per llogar un pis sencer. Les famílies cada vegada han d'optar més per viuren en habitacions, tal com fa temps que adverteixen entitats socials com Càritas Diocesana, que cada vegada destina més ajudes econòmiques al pagament de pisos compartits. La Viviana, veïna de l'Hospitalet de Llobregat fins fa poques setmanes, detalla les complicacions que aquesta realitat porta enganxades: "El primer que et trobes és un racisme evident perquè tot són complicacions quan saben que no som d'aquí. I si passes aquest filtre, quan expliques que tens dos fills, el "no" ja està també assegurat", diu la dona, que ha hagut de marxar a un pis de Barcelona després que els fessin fora d'un dels blocs de la Florida pel mal estat de la finca. Allà havien arribat a viure sis persones en una llar de 47 metres quadrats. En la cerca de pis nou, les condicions que troba són les següents: "En un pis petit, et diuen que una persona sola són 350 euros per habitació, i si sou parella, 470 euros. Si teniu fills, res de res. Que passi el següent".
La presidenta de l'AViV de la Florida, Julia Portal, lamenta que les problemàtiques més habituals al barri impliquen vulneracions de drets bàsics que no només depenen de la part privada sinó que també impregenen l'administració pública. "Tenim formacions de la Generalitat dient que el padró és un dret universal i després la nostra gent troba el bloqueig municipal i acaben pagant fins a 400 euros perquè els el faci algú que coneix la manera", lamenta la representant dels veïns. També, vinculat a l'alta taxa de veïns per edifici, recorda que això s'estén a àmbits també com el de l'educació. "Hi ha famílies que volen anar a un centre públic però que per l'alta densitat els diuen que no hi ha places". Mentrestant, la comunitat educativa també assenyala que les ràtios d'alumnes a l'Hospitalet de Llobregat estan disparades, si es comparen amb la resta del país.
A banda, des del teixit veïnal es lamenta que no hi hagi ni prou ofertes de pisos assequibles per a les famílies de rendes baixes que viuen en aquests pisos minúsculs i que moltes vegades ni tan sols hi puguin optar. Les exigències de la llei d'estrangeria espanyola sovint també compliquen l'accés a aquests registres. Ara bé, tornant a l'àmbit municipal, es recorda que l'ajuntament podria castigar els grans tenidors que desnonen famílies pobres sense oferir-los abans un lloguer social, en aplicació de la llei catalana. L'any 2023 la Generalitat va informar que només hi havia dos ajuntaments arreu del país que havien activat aquella opció: el de Barcelona i el de Manlleu. Ara, a les preguntes d'aquest diari sobre quines mesures en matèria d'habitatge s'han pres al barri de la Florida per pal·liar la sobreocupació, les dificultats a l'empadronament o si s'ha tramitat algun expedient sancionador contra grans tenidors, el consistori ha decidit no respondre.
De la intimitat a la salut
Mentrestant, altres zones afronten situacions similars. Un exemple és el barri del Raval de Barcelona, on més del 20% dels pisos tenen menys de 15 metres quadrats per persona que hi viu. També és un de les zones amb més pobresa de la ciutat i això influeix directament sobre la realitat habitacional d'una població "que no pot assumir uns preus del lloguer infladíssims" i que competeixen amb l'expansió dels pisos turístics i el lloguer de temporada. Així ho assenyala Max Carbonell, del Sindicat d'Habitatge del Raval, que també assegura que és "molt habitual" trobar famílies que viuen en pisos petits o que han estat forçades a traslladar-se a habitacions de pisos compartits. "És un element de preocupació cabdal perquè ens ho trobem sovint i deixa persones amb una situació de precarització de l'habitatge molt elevada", enraona el també membre del Sindicat d'Habitatge Socialista de Catalunya.
Des del seu punt de vista, no es pot obviar l'impacte que aquesta realitat té sobre la intimitat, el dret al descans, la convivència o la mateixa salut. Per il·lustrar-ho, Carbonell menciona un cas que el col·lectiu pel dret a l'habitatge fa seguiment i que afecta una família de sis persones que viuen en un pis amb "molt males condicions de salubritat i humitats". Això deixa un quadre que agreuja la salut respiratòria de la dona, explica el militant sindical. Condicions com aquesta també es veuen reflectides en dades com la que exposa que els veïns del Raval tenen una esperança de vida substancialment més baixa (81,6) que la mitjana de la ciutat (84,6) i molt allunyada d'altres barris com Pedralbes (87,7). De tot plegat, a més, Max Carbonell matisa que el gran problema de fons és que l'habitatge continui concebut "com una mercaderia" i no "com un dret bàsic".