Ai las! Fa més de 40 anys de la mort de Franco i el govern del PSOE encara no sap què fúmer amb el Valle de los Caídos, la cripta ludicofestiva del feixisme espanyol (i també de l'europeu, en absència de vergonyosos resorts semblants dedicats a Hitler i a Mussolini). Mentrestant i aquí, el PSC exigeix solucions pel mausoleu de Montserrat amb els requetès (reque-què?) morts durant la Guerra Civil. Parlem-ne i anem a pams, perquè com ja sabem: tot plegat, és molt complicat. 

Requetès. Aquest és el nom que van rebre els combatents del Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat, una unitat militar franquista integrada per catalans que a partir de 1936 abandonaren la Catalunya republicana, on la majoria d'ells pertanyien a cercles conservadors, catòlics i carlins. Uns carlins, però, que ja tenien molt poc en comú amb aquells "malcontents" d'un segle enrere o amb els "matiners" de la segona meitat del segle XIX que -braç a braç amb els republicans, fins i tot- havien combatut les misèries del naixent sistema capitalista i burgès.

En tot cas, tornem amb els requetès inhumats a Montserrat. Ho fem assumint que -malgrat les complexes circumstàncies personals i individuals que els van empènyer a les files franquistes- com a col·lectivitat, van combatre al servei de Franco i del feixisme per enderrocar la democràcia republicana. És així. I des del Terç de Montserrat sembla que van contribuir-hi amb llestesa, sacrificant-se mesellament com a carn de canó, de Codo a l'Ebre. No en va, just després de la Guerra, van rebre la més preuada condecoració i quincalla franquista. Posteriorment, ja se'ls erigí el mausoleu que ara ens treu la son; sota l'actual mirador dels Apòstols, de camí cap al Memorial de Ramon Llull. Fins aquí.

I ara què? Què en fem dels requetès a Montserrat? En aquest sentit, l'eminent historiador Hilari Raguer opina, a grans trets, que la cripta montserratina no s'ha de tocar. Raguer ho intenta justificar tot argumentant que -a diferència del mausoleu de Franco- aquest indret és poc freqüentat i els difunts que hi reposen no van ser pas dictadors genocides, sinó uns pelacanyes també víctimes del conflicte; els hereus dels quals van preferir enterrar-los a la nostrada Montserrat com alternativa al túnel del terror de la serra de Guadarrama. I apa, a córrer. 

Insisteixo: la història, com les persones que la protagonitzen, és complexa, i no hem de dividir el món en categories binàries. Tanmateix, el mausoleu dels requetès a Montserrat és un cas clar de memòria pública injusta perquè és un conjunt monumental que otorga valor moral i en exclusiva als 319 requetès que van dinyar-la defensant la causa franquista. A la mateixa façana del mausoleu s'hi pot llegir que “millor és morir en la guerra que no pas veure els mals del nostre poble i del nostre santuari”... Tota una justificació -molt poètica i en català, això sí- de la pròpia immolació al servei del nacionalcatolicisme que estroncà el progrés republicà.

Dit això, llanço una proposta: primer de tot, esmenar la pífia original i incloure el mausoleu dels requetès a Montserrat al "Cens de simbologia franquista de Catalunya". I seguidament, aplicar la llei de la memòria històrica per reconstruir aquest conjunt monumental amb rigorosa imaginació. I imagino: la catalogació i retirada de l'escultura del requetè moribund de l'exterior de la cripta, per instal·lar-la al futur -i fabulo- Museu del carlisme de Berga; ben contextualitzada, per explicar on va acabar desembocant el bagatge carlí de tot el vuit-cents durant la guerra Civil. Ah, i aprofito l'avinentesa per afegir en aquest mateix paquet l'estendard del Terç de Montserrat (inexplicablement també absent al cens de símbols franquistes); avui en dia a la vista de tothom -tant del guiri com del beat- que s'acosta a guaitar la Moreneta. 

Finalment, cal endegar un procés participatiu entre especialistes i amb els actuals descendents dels requetès que reposen al mausoleu per en(raó)nar i generar idees sobre què fer. M'explico. Passats 80 anys des de la fi de la Guerra, amb la conseqüent evolució generacional i ideològica que hem viscut com a societat; és just i necessari interpel·lar els actuals hereus per saber què en pensen de tenir -encara ara- les restes del seu avi o besavi en un mausoleu d'època franquista, tributant culte al feixisme colpista de 1936. Estic convençut que d'un debat serè com aquest en podran sortir iniciatives i accions d'allò més sorprenents, positives i conciliadores. L'experiència en l'exercici de la memòria històrica, així ens ho demostra.

Mentrestant i a ritme de "Don't stop me now", aconsello al PSC que sigui coherent amb allò que predica. Per començar, que deixi d'acudir als actes de Societat Civil Catalana, entitat cofundada per Javier Barraycoa, requetè militant i adalil de la Comunión Tradicionalista Carlista. Justament és al voltant d'aquest individu extemporani, que els nostàlgics (amb els caps rapats o casposos, sovint també engominats) es reuneixen per escoltar les seves diatribes ultres. Va, i a veure si endevineu quin és el punt de trobada de tota aquesta tropa? Premi! El mausoleu dels requetès a Montserrat. Contradient Raguer, doncs, ja som al cap del carrer.