Era una realitat que molts es negaven a acceptar. La democràcia espanyola és un decorat de cartró pedra rere el qual s'amaguen estructures de poder que han sobreviscut sense grans canvis el tardofranquisme i la transició. Espanya és un bé suprem que fa quadrar polítics, periodistes, bisbes i policies. Tot és secundari davant l'unitat de la pàtria, que el dictador va posar sota la protecció del seu successor reial: la democràcia, els drets fonamentals i les llibertats.

Han caigut les façanes i sabem com les gasta l'Estat. La repressió violenta i il·legal –política, mediàtica, policial i judicial– aplicada a Euskal Herria s'escudava en que era una resposta al terrorisme. Ara resulta que la mateixa recepta s'aplica a Catalunya, on la violència mai no ha estat una opció per a l'independentisme. És igual, la medecina és la mateixa: la repressió.

Una nova condemna a l'Estat per tortures, i ja són tantes que fins i tot sembla normal. Un atzucac polític a Catalunya que no és conseqüència de les baralles dels polítics independentistes, sinó de l'alteració inconstitucional de les regles del joc democràtiques imposades per l'Estat, que impedeix la investidura del candidat que reuneix més suport, i alhora amenaça amb més repressió judicial i policial a membres del Parlament. 

La causa general contra l'independentisme ja inclou membres del govern, músics, periodistes, impressors, informàtics, alcaldes, regidors, pallassos, humoristes i víctimes dels abusos policials de l'1 d'octubre. Els represaliats es contaran per centenars. Ho veurem ben aviat.

Davant d'aquesta situació, només hi ha dos camins. Acceptar la repressió i entomar-la, o resistir-la i combatre-la amb noves estratègies i tàctiques democràtiques i pacífiques. L'independentisme s'ha demostrat sòlid com una roca, un cop més, el 21-D. Havia quedat estabornit després de la declaració fallida del 27-O, però estarà a punt per tornar a activar-se quan se li presenti un programa coherent i fiable.