Primer dia d’octubre. Any 17. Urnes. Només obrir col·legis el país comença a viure una agressió que es preveia que aniria en augment, i les xarxes ja mostraven imatges dels “Aporellos” desesmats! Ja ens adonàvem que la violència d’Estat començava a la mateixa hora que el dret, fonamental, d’escollir. Aquesta violència que volia i que va aconseguir de sobrepassar el límit que és impossible de sobrepassar es va saldar amb gairebé nou-cents ferits i contusionats a cop de porra, amb gasos lacrimògens i amb destrucció de qualsevol tipus de mobiliari per evitar que es diposités el vot. Aquesta actitud de l’Estat, que era la vergonya d’una Europa fins llavors amb un silenci massa sorollós, i amb un PSOE fent de crossa a gratcient, va dissenyar una actuació policial com a centre de força capaç de coordinar mitjans amb la voluntat de realitzar objectius. I quins objectius?
Impossibilitar el vot per la por del sí. Doncs gairebé amb un 50% de participació, aquest sí que volien evitar amb violència i repressió havia estat la voluntat d’un 90% dels votants. I a partir de llavors, què? Potser sí que es pensaven que davant d’una jornada marcada pel binomi ordre i subversió, el Madrid del PSOE i el del PP i un govern que manava a les seves forces de seguretat de servir-se de la violència, tindrien diàleg amb el govern de la Generalitat com si no hagués passat res?
Vam tenir presó i encara tenim exili, condemnats i encausats. Per això és que cal la llei d’amnistia. I sense bastons a les rodes des d’aquí, perquè del que ara es tracta, set anys després, quan l’independentisme és imprescindible per a un govern de progrés a Espanya, és de fer-nos valer la força d’aquelles urnes. I ho hem de fer amb una sola resposta, perquè aquell sí d’aquell dia explicitava que l’adversari polític de l’independentisme és l’Estat. Avui, una amnistia reconeixeria que aquell 1r d’octubre no va ser pas cap acte delictiu. I els grups parlamentaris que van donar suport a la llei del referèndum i a la de Transitorietat Jurídica haurien de tenir un sol posicionament a Madrid. No per exigències de guió, sinó perquè amb dolor físic i profundament traïts, els ciutadans d’aquest país també hi vam dir que sí, a l’articulat d’aquelles dues lleis.
Un sí que ens legitima per demanar a les forces polítiques que donaven suport a aquells grups parlamentaris la tardor de l’any 2017 que facin ara semblantment. És molta la complicitat que necessita la política catalana entre si. De llavors i fins avui necessitem Hilfskonstruktionen, que vol dir muntanyes d’emergència. Per què? Doncs perquè el fet d’haver relegat les responsabilitats d’aquells fets en la justícia, i no en la política, van fer creure a l’Estat que havia guanyat. I avui Espanya tasta com l’independentisme encara hi és i que el conflicte es manté. I com que decideixen els jutges, volen que la política hi perdi tota iniciativa, en aquest conflicte.
Per això, ara que l’Espanya del PSOE ens necessita, hem d’exigir de ressituar els poders, perquè aquell referèndum ens va donar el resultat de la força de l’independentisme, certament, però també els seus límits. Ara Espanya té obert el debat d’amnistia, i nosaltres ja sabem, deia Rovira i Virgili, que la lliçó de primera importància per als catalans és que les crisis constitucionals espanyoles, qualsevol que sigui el seu origen i la seva direcció es resolen, sempre, contra les llibertats catalanes. Achtung doncs, per al que pugui venir!
Impossibilitar el vot per la por del sí. Doncs gairebé amb un 50% de participació, aquest sí que volien evitar amb violència i repressió havia estat la voluntat d’un 90% dels votants. I a partir de llavors, què? Potser sí que es pensaven que davant d’una jornada marcada pel binomi ordre i subversió, el Madrid del PSOE i el del PP i un govern que manava a les seves forces de seguretat de servir-se de la violència, tindrien diàleg amb el govern de la Generalitat com si no hagués passat res?
Vam tenir presó i encara tenim exili, condemnats i encausats. Per això és que cal la llei d’amnistia. I sense bastons a les rodes des d’aquí, perquè del que ara es tracta, set anys després, quan l’independentisme és imprescindible per a un govern de progrés a Espanya, és de fer-nos valer la força d’aquelles urnes. I ho hem de fer amb una sola resposta, perquè aquell sí d’aquell dia explicitava que l’adversari polític de l’independentisme és l’Estat. Avui, una amnistia reconeixeria que aquell 1r d’octubre no va ser pas cap acte delictiu. I els grups parlamentaris que van donar suport a la llei del referèndum i a la de Transitorietat Jurídica haurien de tenir un sol posicionament a Madrid. No per exigències de guió, sinó perquè amb dolor físic i profundament traïts, els ciutadans d’aquest país també hi vam dir que sí, a l’articulat d’aquelles dues lleis.
Un sí que ens legitima per demanar a les forces polítiques que donaven suport a aquells grups parlamentaris la tardor de l’any 2017 que facin ara semblantment. És molta la complicitat que necessita la política catalana entre si. De llavors i fins avui necessitem Hilfskonstruktionen, que vol dir muntanyes d’emergència. Per què? Doncs perquè el fet d’haver relegat les responsabilitats d’aquells fets en la justícia, i no en la política, van fer creure a l’Estat que havia guanyat. I avui Espanya tasta com l’independentisme encara hi és i que el conflicte es manté. I com que decideixen els jutges, volen que la política hi perdi tota iniciativa, en aquest conflicte.
Per això, ara que l’Espanya del PSOE ens necessita, hem d’exigir de ressituar els poders, perquè aquell referèndum ens va donar el resultat de la força de l’independentisme, certament, però també els seus límits. Ara Espanya té obert el debat d’amnistia, i nosaltres ja sabem, deia Rovira i Virgili, que la lliçó de primera importància per als catalans és que les crisis constitucionals espanyoles, qualsevol que sigui el seu origen i la seva direcció es resolen, sempre, contra les llibertats catalanes. Achtung doncs, per al que pugui venir!