El traspàs de Ryuichi Sakamoto m’ha sorprès aquests dies visitant el seu país, el Japó, des del qual escric aquestes ratlles sentides en la seva memòria. Val a dir que, practicat l’esport de visitar tota quanta botiga de discos a Tòquio (urbs que resulta ser l’últim paradís del comerç fonogràfic), no veig als aparadors grans recordatoris de la seva figura: tot just un discret cartell honorífic a la Tower Records de Shibuya. Tal vegada als japonesos, que guarden una relació severa amb l’honor, els crea un xic d’incomoditat treure partit comercial d’un decés. Ves a saber.

De Sakamoto s’ha dit aquests dies tot el que és substancial de la seva producció musical, però he vist que Manuel Huerga deixava anar a les xarxes una discreta protesta pel poc èmfasi amb què s’ha al·ludit als mitjans a la seva aportació a Barcelona-92. Aquella peça anomenada ‘El mar Mediterrani’, amb què va acompanyar, a l’Estadi Olímpic, amb tota la rauxa orquestral i algun revolt sinistre, la peripècia de Jason i els Argonautes escenificada per La Fura dels Baus. Una jugada agosarada per a la cerimònia d’obertura d’uns jocs olímpics, gènere tradicionalment condemnat a l’espectacle tronat de cors i danses.

Doncs sí, Barcelona va marcar la diferència, i ho va fer perquè Huerga, aleshores jove realitzador televisiu amb fites com el sempre recordat Arsenal, de TV3, i el malaguanyat productor Pepo Sol (Ovideo TV), s’havien entestat a fer d’allò una performance avantguardista que trenqués motlles i meravellés el món. Huerga es va veure convertit en director de la cerimònia després que Bigas Luna baixés del vaixell, atret per la perspectiva de rodar el film Jamón, jamón amb Penélope Cruz y Javier Bardem. Afegim-hi que Luna no havia reeixit precisament en els seus preparatius per a la gala olímpica: El Último de la Fila, Maria del Mar Bonet i Camarón, artistes tots ells sondejats per prendre’n part, li havien donat carabassa.

Feliçment per a Barcelona-92, Ryuichi Sakamoto es va avenir a participar amb una composició feta per a l’ocasió que dirigiria en directe en el mateix estadi, aquell vespre de dissabte del 25 de juliol de 1992. L’entesa contrasta amb el fiasco viscut, en canvi, amb un altre compositor insigne, Ennio Morricone, a qui se li va proposar fer unapeça per acompanyar una escena prèvia, l’arribada de la flama olímpica i l’encesa del pebeter, i que, tot i entendre’s molt bé artísticament amb Manuel Huerga, va haver de ser descartat per l’organització dels Jocs per les seves altes pretensions econòmiques. La seva missió la va acabar assumint un altre gran, Angelo Badalamenti. Moment de constatar amb tristor que els tres músics, figures cabdals en la simbiosi de la música i els llenguatges audiovisuals, ens han deixat recentment, un rere l’altre.

Sakamoto ens va colar al prime time una composició amb ingredients de minimalisme i dissonància, tocats per un aclaparador ‘crescendo’. Música contemporània per a les masses, vibrant i espectacular, amb arrels en aquelles pulsions avantguardistes (Cage, Xenakis, Stockhausen) que, com ens explicava fa uns anys Julian Cope en un llibre ben substanciós (Japrocksampler: cómo el rock le voló la cabeza al Japón de posguerra), van causar estralls al país asiàtic a la dècada dels seixanta. D’allà venia el pioner del synth-pop amb la Yellow Magic Orquestra, i d’altres llocs: de Frederic Mompou, a qui va retre honors adaptant la peça de piano ‘Música callada’.

Puc imaginar-me Sakamoto fent les provatures d’aquella partitura al pis de Huerga del carrer Muntaner, al teclat de la sala de projeccions, en aquella penombra permanent, entre els marcs daurats i els teatrals cortinatges vermellosos, conspirant tots dos en un temps en què Barcelona tenia el món a les seves mans. O si més no els barcelonins podíem creure-ho, i més important encara, desitjar-ho. Temps de capitans, en què pensar en gran no era titllat de pretensiós, malbaratador o directament malvat. Sakamoto ja no hi és, i aquella Barcelona, ara per ara, queda una mica lluny.