La intimidació és l'arma dels repressors quan els fallen les armes de reprimir. Intimidació i intent de confusió. Aquesta fórmula podria definir determinades situacions a la vida, però en aquest cas explica prou bé la situació del govern espanyol davant el repte de l'autodeterminació de Catalunya. L'Estat es mou en el terreny de la intimidació perquè no pot disposar de les armes de repressió que històricament havia aplicat a Barcelona i a les ciutats i pobles del país. En el context de la Europa democràtica del segle XXI Espanya té prohibit implícitament l'ús de la força contra un moviment democràtic, pacífic i molt majoritari com és el de la voluntat d'autodeterminació del poble català. Si no fos per això, Madrid aplicaria el seu pla A de sempre, aquell que va emprar fins i tot sota una Constitució democràtica, l'any 1934 durant la II República Espanyola: repressió armada i empresonament exprés del govern de Catalunya.
Descartada l'opció A tradicional, el pla B és posar tot l'aparell jurídic de l'Estat, inclòs el codi penal, al servei d'evitar com sigui que la ciutadania de Catalunya pugui decidir si vol marxar o quedar-se. Advertir responsables polítics, empleats públics i empreses; inhabilitacions amb pretensions de càstig exemplar; posar totes les clavegueres de l'estat a treballar en la guerra bruta contra el sobiranisme... En el moment de publicar aquest article TV3 està fent honor a la seva condició de servei públic amb l’emissió d’un documental que probablement ajudarà a analitzar en el futur com Espanya va perdre Catalunya. Sense accés al recurs de la violència l'Estat mira d'exhibir el seu poder de totes les formes possibles, a la llum o a les fosques. Però com passa sempre que algú recorre a la intimidació, actuant d'aquesta manera també deixa al descobert la seva feblesa. Si la intimidació no funciona, el dia 1 d'octubre els catalans votaran i el Regne d'Espanya haurà perdut el control de la situació. Aquesta és l’oportunitat i aquest el repte -no gens fàcil, certament- de la majoria social catalana que està determinada a resoldre el conflicte votant.
El govern espanyol va projectant desordenadament imatges d'intimidació. Ho fa de forma confusa, sense definir on acaben els escenaris factibles per intentar aturar el referèndum de l'1 d'octubre i on comencen les consignes de propaganda destinades a satisfer les oïdes dels sectors més entusiastes de la repressió (José Maria Aznar, Felipe González, Alfonso Guerra, Juan Luis Cebrián...) Fa unes hores, el delegat a Catalunya, Enric Millo, afegia una més al sac de les hipòtesis: unes eleccions autonòmiques convocades excepcionalment des de Madrid, fent un ús jurídicament dubtós -diuen alguns experts- de l'article 155 de la Constitució espanyola. Probablement aquest sigui un escenari que el Partit Popular estigui sondejant amb els seus socis antireferèndum (PSOE-PSC i Ciutadans).
L’artefacte d’unes eleccions intervingudes presentaria, tanmateix, un risc elevadíssim per als interessos unionistes. La greu excepcionalitat que suposaria podria generar una mobilització electoral amb efecte boomerang. Com que tots els calendaris legals farien impossible la convocatòria abans de l'1 d'octubre, unes hipotètiques eleccions catalanes organitzades per la Moncloa s'haurien de fer després d'aquesta data. Si el referèndum unilateral aconseguís saltar a paret de l'Estat, amb resultat favorable a la independència, la convocatòria d’una cita electoral posterior, teledirigida des de Madrid resultaria un gest estèril i difícilment practicable. Si, per contra, el govern espanyol se'n sortís en la intenció d'avortar la consulta, el resultat d'unes eleccions al Parlament podria representar un càstig molt server als partits del NO. No cal dir-ho si, a més a més, les urnes les posés, en comptes de la Generalitat, el ministeri de l'Interior.
La configuració del Govern de l'1-O ha estat un procés convuls però necessari i eloqüent políticament. Fins llavors no faltaven veus contràries al referèndum o algunes de suposadament favorables, que apostaven per una reculada de l'executiu Puigdemont en l’últim moment. Eren els millors moments per als abonats intimidació. Bufava un vent favorable a la tàctica de la por que s’ha aturat en sec en la darrera mitja setmana. Només cal repassar els apel·latius més crítics dels darrers dies: ʺUn govern d’aiatol·làsʺ, ʺPuigdemont radical, kamikazeʺ... El president del "referèndum o referèndum" ha fet, per primera vegada, els seus propis nomenaments de consellers i aquesta circumstància no és un detall menor. L'estratègia de la intimidació seguirà, però en mig de la seva cerimònia de la confusió, el govern d'Espanya comença a admetre implícitament que no podrà evitar el referèndum de l'1 d'octubre. Una de les frases de Millo, fa poques hores a Catalunya Ràdio, resulta simptomàtica: "No hi haurà un referèndum efectiu, amb garanties i vinculant, tal com ha promès el Govern". Primer negació, després menysteniment. Déjà vu.
Descartada l'opció A tradicional, el pla B és posar tot l'aparell jurídic de l'Estat, inclòs el codi penal, al servei d'evitar com sigui que la ciutadania de Catalunya pugui decidir si vol marxar o quedar-se. Advertir responsables polítics, empleats públics i empreses; inhabilitacions amb pretensions de càstig exemplar; posar totes les clavegueres de l'estat a treballar en la guerra bruta contra el sobiranisme... En el moment de publicar aquest article TV3 està fent honor a la seva condició de servei públic amb l’emissió d’un documental que probablement ajudarà a analitzar en el futur com Espanya va perdre Catalunya. Sense accés al recurs de la violència l'Estat mira d'exhibir el seu poder de totes les formes possibles, a la llum o a les fosques. Però com passa sempre que algú recorre a la intimidació, actuant d'aquesta manera també deixa al descobert la seva feblesa. Si la intimidació no funciona, el dia 1 d'octubre els catalans votaran i el Regne d'Espanya haurà perdut el control de la situació. Aquesta és l’oportunitat i aquest el repte -no gens fàcil, certament- de la majoria social catalana que està determinada a resoldre el conflicte votant.
El govern espanyol va projectant desordenadament imatges d'intimidació. Ho fa de forma confusa, sense definir on acaben els escenaris factibles per intentar aturar el referèndum de l'1 d'octubre i on comencen les consignes de propaganda destinades a satisfer les oïdes dels sectors més entusiastes de la repressió (José Maria Aznar, Felipe González, Alfonso Guerra, Juan Luis Cebrián...) Fa unes hores, el delegat a Catalunya, Enric Millo, afegia una més al sac de les hipòtesis: unes eleccions autonòmiques convocades excepcionalment des de Madrid, fent un ús jurídicament dubtós -diuen alguns experts- de l'article 155 de la Constitució espanyola. Probablement aquest sigui un escenari que el Partit Popular estigui sondejant amb els seus socis antireferèndum (PSOE-PSC i Ciutadans).
L’artefacte d’unes eleccions intervingudes presentaria, tanmateix, un risc elevadíssim per als interessos unionistes. La greu excepcionalitat que suposaria podria generar una mobilització electoral amb efecte boomerang. Com que tots els calendaris legals farien impossible la convocatòria abans de l'1 d'octubre, unes hipotètiques eleccions catalanes organitzades per la Moncloa s'haurien de fer després d'aquesta data. Si el referèndum unilateral aconseguís saltar a paret de l'Estat, amb resultat favorable a la independència, la convocatòria d’una cita electoral posterior, teledirigida des de Madrid resultaria un gest estèril i difícilment practicable. Si, per contra, el govern espanyol se'n sortís en la intenció d'avortar la consulta, el resultat d'unes eleccions al Parlament podria representar un càstig molt server als partits del NO. No cal dir-ho si, a més a més, les urnes les posés, en comptes de la Generalitat, el ministeri de l'Interior.
La configuració del Govern de l'1-O ha estat un procés convuls però necessari i eloqüent políticament. Fins llavors no faltaven veus contràries al referèndum o algunes de suposadament favorables, que apostaven per una reculada de l'executiu Puigdemont en l’últim moment. Eren els millors moments per als abonats intimidació. Bufava un vent favorable a la tàctica de la por que s’ha aturat en sec en la darrera mitja setmana. Només cal repassar els apel·latius més crítics dels darrers dies: ʺUn govern d’aiatol·làsʺ, ʺPuigdemont radical, kamikazeʺ... El president del "referèndum o referèndum" ha fet, per primera vegada, els seus propis nomenaments de consellers i aquesta circumstància no és un detall menor. L'estratègia de la intimidació seguirà, però en mig de la seva cerimònia de la confusió, el govern d'Espanya comença a admetre implícitament que no podrà evitar el referèndum de l'1 d'octubre. Una de les frases de Millo, fa poques hores a Catalunya Ràdio, resulta simptomàtica: "No hi haurà un referèndum efectiu, amb garanties i vinculant, tal com ha promès el Govern". Primer negació, després menysteniment. Déjà vu.