Sento els últims compassos de Vistes al mar d’Eduard Toldrà, interpretat pel Quartet de l’Orquestra Camerata XXI, a la galeria dels músics del Pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata de Reus aquest migdia a l’acte d’inauguració de l’Any Domènech i Montaner, que aquest 2023 commemora el centenari de la seva mort.

És la música que associem a la Ginesta de Joan Maragall, i encara em ressonen al cap mentre des d’una finestra del pis de dalt d’aquest pavelló, des d’una finestra d’una de les habitacions on fins al 1986 encara hi havia pacients tinc vistes al mar Mediterrani. Em guia la doctora Mireia Freixa, catedràtica emèrita d’Història de l’Art de la UB que, per cert, va néixer a la masia Freixa de Terrassa, una altra joia del modernisme català, en aquest cas de l’arquitecte Lluís Muncunill.

Aquesta dona s’explica i ho viu amb la mateixa passió que devien tenir aquella fornada d’arquitectes que han donat singularitat a tot un moviment. Aquesta barreja d’arts, i tècniques, vitralls, motllures, serigrafiats, estucats, pintures, ceràmiques, fustes i vidres en harmonia.

Aquest any Domènech i Montaner ha de servir també perquè li atorguem la categoria de geni, que la força de Gaudí sembla que tingui reservada. I dic geni, dic bé, perquè aquest talent que s’ha desplegat en tants àmbits és propi d’un geni. I com també passa sovint incomprès en alguns moments. En les seves obres més madures va mantenir una visió unitària entre tècnica, forma i ornamentació fins al punt que aquest principi s’ha convertit en la clau per entendre la seva obra.
 
Lluís Domènech i Montaner ha deixat aquest patrimoni mundial que són alguns dels seus edificis, com ara el Palau de la Música o l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, però la seva fal·lera a la recerca d’una arquitectura nacional ha fet que la seva obra, el seu modernisme, sigui repartida pel país amb més d’un centenar d’obres construïdes i projectes, principalment a Barcelona, Canet de Mar i Reus, també en tingui a Tarragona, L’Espluga de Francolí, Olot, Lleida, Balaguer, Badalona, Palma o Comillas o Bilbao.

Una trajectòria arquitectònica, que es fon també amb el seu compromís amb el país, i el seu neguit per la política, i l’activisme cultural. Per esmentar un fet, el 1882 ingressà al Centre Català, que redactà el 1885 un Memorial de Greuges que fou presentat a Alfons XII, una sèrie de reivindicacions polítiques, jurídiques i econòmiques que és considerat com el primer acte polític del catalanisme davant l’estat espanyol. I d’aquí a la Lliga, la Unió Catalanista, les Bases de Manresa, o diputat a Madrid per la Lliga Regionalista.

I va ser el 1897, gràcies a l’amistat amb l’advocat i polític catalanista i bibliòfil Pau de Rubinat que va iniciar la construcció de l’Institut Pere Mata que marcarà l’inici de les seves col·laboracions a Reus. El Pere Mata, la Casa Rull, la Casa Navàs- Blasco, la Casa Gasull, i una mostra molt més extensa del seu llegat arquitectònic repartit per la ciutat que ha obert un any que està farcit d’activitat també a Canet i a Barcelona, i que ens l’han de fer redescobrir.

La música que sonava aquest migdia recordava la que sonava en aquest mateix espai cada diumenge, que reforça la idea de quina manera es va començar a tractar la salut mental ja fa més de 100 anys, amb un tracte més humà, i on la cultura jugava també una funció terapèutica. Ja és això, regalem-nos salut, i aquest any posem-nos com a deures seguir la petja i l’obra d’aquest geni amb tots els ets i uts: Lluís Domènech i Montaner.