La política sembla haver tornat a la desafecció després de transitar, almenys en l'última dècada a Catalunya, primer per la indignació, després per l'adrenalina del procés i, finalment, per la frustració. El 2015, quan a les places es vivia agitació i afloraven propostes polítiques que transformaven l'ecosistema de partits, Daniel Innerarity va publicar el llibre La política en tiempos de indignación (Galaxia Gutenberg) per aportar llum entre tanta confusió. "La intel·ligència política consisteix més en comprendre que en saber. Més que un coneixement profund exigeix una capacitat de fer-se càrrec de la situació, d’entendre el que està en joc i una mica de coratge", escrivia el catedràtic de filosofia política i social per cartografiar els canvis que supuraven, que van modificar la composició del Congrés dels Diputats i també acabarien sacsejant ajuntaments de grans capitals, com el de Barcelona.

Des d'aquell llunyà 2015, l'any en què Ada Colau va assumir l'alcaldia de Barcelona articulant una proposta política que va demostrar capacitat per "comprendre" el paisatge social, els comuns han governat la ciutat. L'alcaldessa es presentarà a la reelecció i s'aferra a enquestes com les del baròmetre municipal per projectar que disposa d'opcions de victòria malgrat el desgast dels mandats de govern. En contraposició a Colau, però, se succeeixen els moviments que veuen viable una alternativa, com el que estudia capitanejar Sandro Rosell. L'expresident del Barça, que es prodigava aquest dimarts en entrevistes a El Periódico i Catalunya Ràdio en les quals admetia que es planteja "seriosament" presentar-se a l'alcaldia de Barcelona -com era conegut-, esgrimia també que la seva proposta se situa al marge de l'ecosistema de partits i que el principal atribut era l'experiència acumulada com a "gestor de recursos". Resulta evident que Rosell no ha llegit Innerarity o que no ha volgut interioritzar la diferència entre "comprendre" i "saber", que l'acadèmic vincula a la "intel·ligència política".

Més enllà de l'anàlisi de la fiabilitat com a gestor de l'expresident del Barça -la condemna que va assumir el club pel cas Neymar en matèria fiscal per exonerar-ne el mateix Rosell i Josep Maria Bartomeu és una taca a l'expedient-, el més remarcable del seu discurs és la importància atorgada a la condició d'apolític. "Alguns partits m'han tirat la canya. Però nosaltres no som polítics, som gestors de recursos", repetia a Catalunya Ràdio. "Si un dia ens presentem i si un dia guanyem, deixarem aparcada la ideologia a l'entrada de l'Ajuntament", recalcava a El Periódico. Darrere la insistència en el vernís de la neutralitat, hi ha una proposta ideològica, la de les veus de poder en les quals sempre s'ha mogut Rosell.  

Perquè, si acaba convertint-se en candidat sense el paraigua de les sigles, l'expresident blaugrana haurà d'aportar més concreció que el missatge simple que la ciutat ha perdut "lideratge" i que és un "enamorat" de Barcelona. Rosell haurà de transmetre quins plans té per a la mobilitat en un context d'emergència climàtica, haurà d'aclarir si combrega amb el desplegament de les superilles, haurà de detallar com pensa actuar davant el turisme i fora bo que també formulés un plantejament en matèria d'habitatge. I les propostes que verbalitzi, les tries que faci, estaran impregnades, per força, d'ideologia.

Sense fer un esforç titànic, podríem convenir que el programa que presenti l'hipotètic alcaldable tindrà poc ancoratge en el marc mental de l'esquerra. Perquè, sí, Sandro Rosell també té ideologia. La ideologia que el mou per projectar-se com a alternativa a Colau, que és la ideologia de la gent que pensa que pot ser alcalde.