Els llibres resisteixen i resistiran amb força els embats de l’era digital. Han hagut d’aprendre a compartir l’escenari, això sí, amb altres formats de text que han assolit una influència descomunal. Formats que, en general, busquen l’impacte emocional immediat, la reacció automàtica, el crit d’atenció, l’espectacle efímer capaç de suscitar l’atenció general, l’arrenglerament instantani. Però encara els llibres són els contenidors principals dels relats i reflexions sobre la vida i la complexitat de l’experiència i la consciència humanes.
Goso fer, doncs, unes modestes recomanacions de lectura. Just aquesta setmana de Sant Jordi, el dia que més ens assemblem a la mena de societat i cultura que ens agradaria ser. Prescindiré de la ficció i dels llibres lleugers, del reportatge allargat i de la literatura d’oportunitat amb una única idea. Començaré per les biografies. En tenim un grapat d’esplèndides recentment editades.
Tarradellas, una certa idea de Catalunya, de Joan Esculies (Pòrtic). Magnífica. Més de mil pàgines d’una recerca exhaustiva, exigent i ponderada. Un Tarradellas polièdric, singular, resistent, posat en relació amb una història que el condicionà dramàticament però que no l’acabà de sotmetre del tot.
Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater, de Jordi Amat (Edicions 62). La brillantor i les tribulacions personals del gran conversador i poeta. Les claus del seu adeu i la seva permanent influència. “L’estereotip no és l’home”, declarava Amat a propòsit de Ferrater. Ell desplaça l’estereotip per revelar l’home, amb les seves habilitats d’escollit i les seves servituds.
Joan Escullies i Jordi Amat són dos autors capaços d’una notable productivitat, compatible amb la incorporació de recerca de primera mà –amb una acurada utilització de les fonts epistolars– i un gran nivell de qualitat literària en tots els seus treballs. Els seus llibres recents són veritables esdeveniments editorials i, específicament, aquests dos que comento, són perfectament homologables als més destacats equivalents de les cultures europees de referència.
Sense moure’ns de la biografia, voldria destacar també l’aportació recentíssima d’Isidre Surroca i l’enyorat Antoni Dalmau,Nativitat Yarza. Mestra, alcaldessa, miliciana(Fundació Irla). La recerca de fonts inèdites i no explorades fins ara ha permès resseguir l’itinerari d’una dona excepcional, la primera alcaldessa escollida democràticament. Després d’unes primeres aproximacions al perfil de Yarza –inclosa la novel·la d‘Imma Cabré,Els senyors del poder (2013)–, aquesta biografia de Surroca i Nadal fixa el personatge i passa a ser-ne el punt de referència ineludible. Totes les biografies que edita la Fundació Irla –els últims mesos: Víctor Torres, Pere Blasi, Pere Aguilera, Artemi Aiguader, Dalmau Costa, Martí Rouret...– estan disponibles en obert i es poden descarregar de la seva pàgina web (irla.cat).
Al marge dels estudis biogràfics, voldria destacar quatre lectures recents que m’han interessat especialment. La primera i la segona són valencianes. El nou dietari de Toni Mollà, El tercer toc (Vincle), que manté la combinació de descripció de vida quotidiana, impressions, fondàries i lectures del prepandèmic Tot entra en el pes. Mollà és un gran escriptor. De fa ja alguns mesos és l’Elogi del pensament crític, de l’incansable i sempre intel·ligent, culte i recomanable Gustau Muñoz. Els seus articles sobre l’estat de la cultura al País Valencià (eldiario.es) conformen el millor retrat de situació disponible i la millor font de prescripció.
I, encara, dues obres més. Agosarades i valentes totes dues. De dos autors que pensen pel seu compte. Brillants. Que es documenten i argumenten amb originalitat. Jordi Serrano va fent presentacions i identificant republicans per Espanya amb la seva Carta a un republicano espanyol, amb pròleg de Xosé Manuel Beiras. Serrano reivindica un republicanisme conseqüent que connecta el “pacte sinal·lagmàtic pimargallià” amb el seu independentisme accidental. Explica la revolta democràtica catalana als espanyols republicans, i denuncia la reacció violenta de l’Estat amb una obra molt documentada (1.200 notes a peu de pàgina) i argumentalment demolidora.
Finalment, vull recomanar la lectura atenta i rigorosa d’Els salaris de la ira, de Miquel Puig (La campana). És un llibre important. Aborda la qüestió de l’establiment dels nivells salarials, a la llum dels clàssics i de les teories econòmiques dominants els 50 anys últims. També el problema de l’increment de les desigualtats durant la globalització; o les relacions complexes entre mà d’obra disponible, salaris, productivitat, localització de l’activitat, remuneració del capital, apropiació final dels recursos generats, etc. Al darrer terç de l’obra, Puig encara desacomplexadament la qüestió de la relació entre migracions, retracció salarial i erosió de l’estat del benestar. No defuig la incomoditat que suposa denunciar la hipocresia de la Unió Europea en relació amb el factor migratori i les conseqüències polítiques de la manca de claredat d’unes esquerres que veuen com una part important del seu vot obrer tradicional deriva cap a opcions populistes i, sovint, d’extrema dreta. Un llibre que interpel·la políticament i que exigeix discursos i raonaments que parteixin de la realitat i es comprometin amb la veritat.
Escriure llibres, llibres que siguin dignes de ser editats –i afortunadament n’hi ha molts, com els que acabo de comentar– vol un esforç sostingut de reflexió i d’exposició. Llegir críticament aquells llibres ens permet als altres, als lectors i lectores aplicats, aprofundir en les nostres reflexions particulars i fer més informades, denses, complexes i completes les nostres posicions. A les portes de Sant Jordi no hauríem de permetre que la deixadesa, la mandra o el desànim ens duguessin a renunciar-hi. Diuen que la condescendència comença per un mateix. Potser sí. Però el compromís cívic republicà –valgui la redundància– també.
Goso fer, doncs, unes modestes recomanacions de lectura. Just aquesta setmana de Sant Jordi, el dia que més ens assemblem a la mena de societat i cultura que ens agradaria ser. Prescindiré de la ficció i dels llibres lleugers, del reportatge allargat i de la literatura d’oportunitat amb una única idea. Començaré per les biografies. En tenim un grapat d’esplèndides recentment editades.
Tarradellas, una certa idea de Catalunya, de Joan Esculies (Pòrtic). Magnífica. Més de mil pàgines d’una recerca exhaustiva, exigent i ponderada. Un Tarradellas polièdric, singular, resistent, posat en relació amb una història que el condicionà dramàticament però que no l’acabà de sotmetre del tot.
Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater, de Jordi Amat (Edicions 62). La brillantor i les tribulacions personals del gran conversador i poeta. Les claus del seu adeu i la seva permanent influència. “L’estereotip no és l’home”, declarava Amat a propòsit de Ferrater. Ell desplaça l’estereotip per revelar l’home, amb les seves habilitats d’escollit i les seves servituds.
Joan Escullies i Jordi Amat són dos autors capaços d’una notable productivitat, compatible amb la incorporació de recerca de primera mà –amb una acurada utilització de les fonts epistolars– i un gran nivell de qualitat literària en tots els seus treballs. Els seus llibres recents són veritables esdeveniments editorials i, específicament, aquests dos que comento, són perfectament homologables als més destacats equivalents de les cultures europees de referència.
Sense moure’ns de la biografia, voldria destacar també l’aportació recentíssima d’Isidre Surroca i l’enyorat Antoni Dalmau,Nativitat Yarza. Mestra, alcaldessa, miliciana(Fundació Irla). La recerca de fonts inèdites i no explorades fins ara ha permès resseguir l’itinerari d’una dona excepcional, la primera alcaldessa escollida democràticament. Després d’unes primeres aproximacions al perfil de Yarza –inclosa la novel·la d‘Imma Cabré,Els senyors del poder (2013)–, aquesta biografia de Surroca i Nadal fixa el personatge i passa a ser-ne el punt de referència ineludible. Totes les biografies que edita la Fundació Irla –els últims mesos: Víctor Torres, Pere Blasi, Pere Aguilera, Artemi Aiguader, Dalmau Costa, Martí Rouret...– estan disponibles en obert i es poden descarregar de la seva pàgina web (irla.cat).
Al marge dels estudis biogràfics, voldria destacar quatre lectures recents que m’han interessat especialment. La primera i la segona són valencianes. El nou dietari de Toni Mollà, El tercer toc (Vincle), que manté la combinació de descripció de vida quotidiana, impressions, fondàries i lectures del prepandèmic Tot entra en el pes. Mollà és un gran escriptor. De fa ja alguns mesos és l’Elogi del pensament crític, de l’incansable i sempre intel·ligent, culte i recomanable Gustau Muñoz. Els seus articles sobre l’estat de la cultura al País Valencià (eldiario.es) conformen el millor retrat de situació disponible i la millor font de prescripció.
I, encara, dues obres més. Agosarades i valentes totes dues. De dos autors que pensen pel seu compte. Brillants. Que es documenten i argumenten amb originalitat. Jordi Serrano va fent presentacions i identificant republicans per Espanya amb la seva Carta a un republicano espanyol, amb pròleg de Xosé Manuel Beiras. Serrano reivindica un republicanisme conseqüent que connecta el “pacte sinal·lagmàtic pimargallià” amb el seu independentisme accidental. Explica la revolta democràtica catalana als espanyols republicans, i denuncia la reacció violenta de l’Estat amb una obra molt documentada (1.200 notes a peu de pàgina) i argumentalment demolidora.
Finalment, vull recomanar la lectura atenta i rigorosa d’Els salaris de la ira, de Miquel Puig (La campana). És un llibre important. Aborda la qüestió de l’establiment dels nivells salarials, a la llum dels clàssics i de les teories econòmiques dominants els 50 anys últims. També el problema de l’increment de les desigualtats durant la globalització; o les relacions complexes entre mà d’obra disponible, salaris, productivitat, localització de l’activitat, remuneració del capital, apropiació final dels recursos generats, etc. Al darrer terç de l’obra, Puig encara desacomplexadament la qüestió de la relació entre migracions, retracció salarial i erosió de l’estat del benestar. No defuig la incomoditat que suposa denunciar la hipocresia de la Unió Europea en relació amb el factor migratori i les conseqüències polítiques de la manca de claredat d’unes esquerres que veuen com una part important del seu vot obrer tradicional deriva cap a opcions populistes i, sovint, d’extrema dreta. Un llibre que interpel·la políticament i que exigeix discursos i raonaments que parteixin de la realitat i es comprometin amb la veritat.
Escriure llibres, llibres que siguin dignes de ser editats –i afortunadament n’hi ha molts, com els que acabo de comentar– vol un esforç sostingut de reflexió i d’exposició. Llegir críticament aquells llibres ens permet als altres, als lectors i lectores aplicats, aprofundir en les nostres reflexions particulars i fer més informades, denses, complexes i completes les nostres posicions. A les portes de Sant Jordi no hauríem de permetre que la deixadesa, la mandra o el desànim ens duguessin a renunciar-hi. Diuen que la condescendència comença per un mateix. Potser sí. Però el compromís cívic republicà –valgui la redundància– també.