Ja no passa, però a Capellades, quan jo era petit, abans de Nadal, el 6 de desembre, esperàvem amb candeletes el Sant Nicolau. O com diuen els avis: Sant Micolau. Cada any hi penso quan arriba Nadal perquè els primers dies de festivitat tinc la sensació que ha faltat alguna cosa per iniciar-lo, com si ens haguéssim saltat un pas ritual per invocar una de les millors èpoques de l'any i no ens acabéssim de merèixer Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i els reis. La tradició dels nicolaus era molt escaient pels infants, la cosa tractava d'anar casa per casa i botiga per botiga, i cantar la següent cançoneta:
Sant (M)Nicolau,
Bisbe de pau,
Panses i figues i
Nous i olives
Si voleu que canti més:
Porteu figues i diners.
Un cop cantada la cançó, la gent t'havia de donar un regalet: si tenies sort et donaven diners o alguna cosa de valor com ara un tros de coca al forn o unes llaminadures a la botigueta de dolços, i si no tenies tanta sort, t'emportaves una rampoina d'algú que aprofitava l'ocasió per desempallegar-se d'una sobra remollida. Pel carrer et creuaves amb les colles "enemigues" de nens, amb les corresponents bosses mig plenes, i, segons com, us passàveu informació sobre quines botigues i cases deixaven anar més tresorets.
A mesura que t'anaves fent gran, feia més vergonya anar pel poble porta per porta, fins que al final només els que tenien la sort de contenir una barreja d'ànima infantil i extravertida eren els que t'insistien per convèncer-te que encara no s'era massa gran per fer de Nicolau i que fessis el favor d'acompanyar-los a recopilar diners, teca i el que caigués, que no estàvem per deixar passar oportunitats. Els ganàpies no agradaven, i ara es troben a faltar.
Recordo també que era una celebració que feia sort independentment dels orígens familiars i de les llengües preferents dels infants. Com que es tractava de passar el plateret i distreure's, tothom que hi tenia l'ocasió s'hi apuntava. Els que no sabien la cançó perquè a casa seva la tradició els sonava a xinès, ens la preguntaven als altres i nosaltres fèiem de mestres musicals si aquell any no l'havien ensenyat a l'escola. En el cas de Capellades era fàcil de cantar perquè la cançó, si més no a la meva època, va arribar molt reduïda. En altres pobles de la zona, però, es veu que la cançó era més llarga, cosa que en principi em sembla mala idea perquè genera més barreres d'entrada i això no ho volem que ja anem prou justos. Aquesta és la versió difícil i no benvinguda a la memòria capelladina:
Sant (M)Nicolau,
visca la pau,
panses i figues,
nous i olives,
mel i mató,
que tot li'n serà bo.
Aquest noi d'aquesta escola
servirà per un patró.
Caritat senyora,
caritat sisplau,
que en venim de Roma
i en portem corona
de Sant (M)Nicolau.
Visca la Pau!
Remenant una mica Google, veig que la festivitat era forta a la Catalunya vella, però que de fet s'estén fins al País Valencià, on avui encara ressona. És estrany, tu, deu ser un petit glitch: tothom sap que catalans i valencians no tenim res a veure. En tot cas, una altra cosa interessant és que la festivitat era només per a nens i no per a nenes. Les nenes tenien Santa Llúcia, que era 13 de desembre, pocs dies després. Segur que a algú li agradaria fer-ne una tesi doctoral d’aquesta divisió, però aquest algú no seré jo. Llegir-la sí, que soc molt meu. La qüestió és que tots anàvem servits i només recordo que les nenes cantaven que faltaven tretze dies per Nadal. Però, per sort, la meva iaia se'n recorda a la perfecció i me l'ha cantada per WhatsApp:
Santa Llúcia del Bisbal,
tretze dies, tretze dies
Santa Llúcia del Bisbal,
tretze dies per Nadal.
Si voleu que canti més,
porteu figues, porteu figues;
si voleu que canti més,
porteu figues i diners.
Avui en dia, si més no a Capellades, la tradició pidolaire ja no existeix: ni per Sant Nicolau, ni per Santa Llúcia. Vaja, es canten cançons a l'escola relacionades amb la festivitat, i llarga vida a les escoles públiques i concertades connectades a les arrels populars i nacionals, però ja no existeix la tradició infantil de sortir a cantar per obtenir regalets. I trobo que és una merda, concretament, una bona merda: aquella Catalunya somiada on el Biel, el Moha i el Dylan queden a les cinc a la plaça per veure què arrepleguen gràcies a la tradició catalana… no existeix. Bé, perdoneu, d'existir sí que existeix, però només al cap d'aquells que confonen desitjos amb realitats i en fan boniques proclames d'autoconsum per morir tranquils, passius i virtuosos. Algú per un cop de volant?
Sant (M)Nicolau,
Bisbe de pau,
Panses i figues i
Nous i olives
Si voleu que canti més:
Porteu figues i diners.
Un cop cantada la cançó, la gent t'havia de donar un regalet: si tenies sort et donaven diners o alguna cosa de valor com ara un tros de coca al forn o unes llaminadures a la botigueta de dolços, i si no tenies tanta sort, t'emportaves una rampoina d'algú que aprofitava l'ocasió per desempallegar-se d'una sobra remollida. Pel carrer et creuaves amb les colles "enemigues" de nens, amb les corresponents bosses mig plenes, i, segons com, us passàveu informació sobre quines botigues i cases deixaven anar més tresorets.
A mesura que t'anaves fent gran, feia més vergonya anar pel poble porta per porta, fins que al final només els que tenien la sort de contenir una barreja d'ànima infantil i extravertida eren els que t'insistien per convèncer-te que encara no s'era massa gran per fer de Nicolau i que fessis el favor d'acompanyar-los a recopilar diners, teca i el que caigués, que no estàvem per deixar passar oportunitats. Els ganàpies no agradaven, i ara es troben a faltar.
Recordo també que era una celebració que feia sort independentment dels orígens familiars i de les llengües preferents dels infants. Com que es tractava de passar el plateret i distreure's, tothom que hi tenia l'ocasió s'hi apuntava. Els que no sabien la cançó perquè a casa seva la tradició els sonava a xinès, ens la preguntaven als altres i nosaltres fèiem de mestres musicals si aquell any no l'havien ensenyat a l'escola. En el cas de Capellades era fàcil de cantar perquè la cançó, si més no a la meva època, va arribar molt reduïda. En altres pobles de la zona, però, es veu que la cançó era més llarga, cosa que en principi em sembla mala idea perquè genera més barreres d'entrada i això no ho volem que ja anem prou justos. Aquesta és la versió difícil i no benvinguda a la memòria capelladina:
Sant (M)Nicolau,
visca la pau,
panses i figues,
nous i olives,
mel i mató,
que tot li'n serà bo.
Aquest noi d'aquesta escola
servirà per un patró.
Caritat senyora,
caritat sisplau,
que en venim de Roma
i en portem corona
de Sant (M)Nicolau.
Visca la Pau!
Remenant una mica Google, veig que la festivitat era forta a la Catalunya vella, però que de fet s'estén fins al País Valencià, on avui encara ressona. És estrany, tu, deu ser un petit glitch: tothom sap que catalans i valencians no tenim res a veure. En tot cas, una altra cosa interessant és que la festivitat era només per a nens i no per a nenes. Les nenes tenien Santa Llúcia, que era 13 de desembre, pocs dies després. Segur que a algú li agradaria fer-ne una tesi doctoral d’aquesta divisió, però aquest algú no seré jo. Llegir-la sí, que soc molt meu. La qüestió és que tots anàvem servits i només recordo que les nenes cantaven que faltaven tretze dies per Nadal. Però, per sort, la meva iaia se'n recorda a la perfecció i me l'ha cantada per WhatsApp:
Santa Llúcia del Bisbal,
tretze dies, tretze dies
Santa Llúcia del Bisbal,
tretze dies per Nadal.
Si voleu que canti més,
porteu figues, porteu figues;
si voleu que canti més,
porteu figues i diners.
Avui en dia, si més no a Capellades, la tradició pidolaire ja no existeix: ni per Sant Nicolau, ni per Santa Llúcia. Vaja, es canten cançons a l'escola relacionades amb la festivitat, i llarga vida a les escoles públiques i concertades connectades a les arrels populars i nacionals, però ja no existeix la tradició infantil de sortir a cantar per obtenir regalets. I trobo que és una merda, concretament, una bona merda: aquella Catalunya somiada on el Biel, el Moha i el Dylan queden a les cinc a la plaça per veure què arrepleguen gràcies a la tradició catalana… no existeix. Bé, perdoneu, d'existir sí que existeix, però només al cap d'aquells que confonen desitjos amb realitats i en fan boniques proclames d'autoconsum per morir tranquils, passius i virtuosos. Algú per un cop de volant?