Fa moltes ganes de posar-se a escriure sobre el tema del català i la desprotecció absoluta que comporta que Espanya no hagi reconegut el caràcter territorial de la llengua (com ara Bèlgica o Suïssa) i que, per tant, sobre Catalunya operin tant el mercat espanyol com les infinites lleis que protegeixen, imposen i impulsen el castellà. Si a sobre el PP i C’s converteixen aquest fet en creuada, ja la tenim armada.

Precisament perquè hi és tan evident la insídia espanyola, prefereixo parlar del famós “concert”. Em diverteix, en qualsevol seqüència pública, preguntar a representants del PSC: “vostè votarà en contra del concert?” Es remouen incòmodes a la cadira, tiren pilotes fora, ni saben ni contesten. Llavors s’ha de pressionar més: “Vostè el considera insolidari, el concert?” I aquí, aculats contra la paret, diuen que sí. La solidaritat és pagar les despeses d’onze comunitats deficitàries –no generen prou riquesa pel nivell que gasten- mentre aquí emetem bons a preu d’or per tapar els forats de la caixa. La idea d’Espanya els pesa molt.

A mi, em fa por el concert perquè Artur Mas ha dit que reduirem el dèficit fiscal a la meitat. Això no és cap concert. Em temo que li diran “concert” i serà una enganyifa: els catalans, quan anem a negociar a Madrid, tornem amb una sardina sota el braç i ens pensem que és un llobarro. Espero que els nous independentistes del Parlament posin les coses clares el 2012, si les matemàtiques afavoreixen un altre Majestic, que no és segur.

Quant a la Constitució, sagrada mesura de totes les coses, ja sabem que va deixar estipulades totes les excepcions a favor del País Basc, totes; els catalans haurem d’aprendre a lluitar contra això. Les normes financeres establertes ens van en contra: també vam negociar malament això. En principi,  no hi ha ni bilateralitat ni res que no acordin totes les comunitats (al seu favor!). Ara, com que Artur Mas tindrà la paraula, caldrà veure si, a més, “té paraula”. I com el gestiona el “no”, és clar.