El mundial de futbol ha deixat un bon regust esportiu, un regust que va quedar en un calaix de seguida. Les portades donaven pas a temes extraesportius que mostraven que les reivindicacions de les jugadores de la selecció espanyola tenien bases sòlides. Dos mascles alfa, president de la RFEF i entrenador, van tenir una actitud supèrbia i despectiva. Les van denigrar, insultar, van dir que les seves reivindicacions eren capritxos, xantatge.
Moltes, no totes, van decidir cedir, donat que hi havia hagut petits avenços i el moment esportiu era important per la seva carrera. Mapi León, Patri Guijarro, Claudia Pina, Lola Gallardo, Lucia Garcia, Ainhoa Moraza, Nerea Eizagirre, Leila Ouhabi, Andrea Pereira, Sandra Paños i Amaiur Sarriegui no van anar a la convocatòria mantenint-se en la protesta, sense qüestionar les seves companyes que es trobaven en un cul-de-sac i van decidir jugar el mundial.
El que s’ha fet evident és que elles, totes, són les guanyadores, sense el suport institucional de la Federació i amb un entrenador posat a dit sense prou experiència. I van guanyar – tot i que no considero aquesta la meva selecció val a dir que va ser una alegria per totes elles-, amb energia i mantenint l’esperit crític. No els hi van perdonar.
Evidentment amb l’eufòria pàtria que es va desencadenar, el president de la federació es va deixar anar: primer es va tocar els genitals ben públicament i emfatitzant-ho cap a les jugadores angleses; en segon lloc, va fer un petó no consentit a Jenni Hermoso; durant les felicitacions a la gespa i davant de milers de persones, centenars de mitjans i milions de teleespectadors, va grapejar totes les jugadores de forma ostentosa i finalment es va carregar a l’esquena, com si fos un sac, la jugadora Athenea del Castillo. No és només mala educació, és abús de poder d’un masclista que no se n'amaga, que se n’enorgulleix, com va demostrar amb el seu discurs a l’assemblea de la Federació.
I amb això s’ha tapat l’èxit de les jugadores, el seu esforç i les seves lluites. Un èxit que elles reivindiquen i que, finalment es reconeix arreu -excepte a l’Espaya rància i misògina que no les pot suportar-. A nivell internacional la reacció va ser contundent però, també el suport -curiós el silenci dels companys de selecció.
I elles amb la seva humilitat i el seu gran joc es colen per la porta del darrere amb catifa vermella. L’Aitana Bonmatí rep el reconeixement com a millor jugadora de l’any per la UEFA -per cert, amb un entusiasme tebi de la federació- Felicitats! I aprofita per seguir reivindicant en el seu discurs: “Com a societat no podem permetre que hi hagi abús de poder i faltes de respecte en una relació laboral. A la Jennifer, i a totes les dones que ho pateixen: estem amb vosaltres”. Brava!
Sarina Wiegman, seleccionadora d’Anglaterra, la selecció que va perdre la final del mundial contra Espanya, va rebre el premi a la millor entrenadora de l’any i també va aprofitar la tribuna: “Tots sabem què està passant a l'equip espanyol. I em dol, com a entrenadora i com a mare de dues filles, com a dona i com a ésser humà. El futbol ha crescut molt, però queda molt per avançar al futbol femení i a la societat” -en els discursos d’ells, el silenci i l’autocomplaença.
Dues dones, les millors enguany en el món del futbol. Dues dones, valentes i compromeses. Dues dones que no obliden l’equip i les companyes i el que costa avançar dia a dia. Dues dones que van més enllà de la competició, còmplices, que arrisquen i donen veu a moltes. Gràcies, Aitana! Gràcies, Sarina! I felicitats, sou grans.
Moltes, no totes, van decidir cedir, donat que hi havia hagut petits avenços i el moment esportiu era important per la seva carrera. Mapi León, Patri Guijarro, Claudia Pina, Lola Gallardo, Lucia Garcia, Ainhoa Moraza, Nerea Eizagirre, Leila Ouhabi, Andrea Pereira, Sandra Paños i Amaiur Sarriegui no van anar a la convocatòria mantenint-se en la protesta, sense qüestionar les seves companyes que es trobaven en un cul-de-sac i van decidir jugar el mundial.
El que s’ha fet evident és que elles, totes, són les guanyadores, sense el suport institucional de la Federació i amb un entrenador posat a dit sense prou experiència. I van guanyar – tot i que no considero aquesta la meva selecció val a dir que va ser una alegria per totes elles-, amb energia i mantenint l’esperit crític. No els hi van perdonar.
Evidentment amb l’eufòria pàtria que es va desencadenar, el president de la federació es va deixar anar: primer es va tocar els genitals ben públicament i emfatitzant-ho cap a les jugadores angleses; en segon lloc, va fer un petó no consentit a Jenni Hermoso; durant les felicitacions a la gespa i davant de milers de persones, centenars de mitjans i milions de teleespectadors, va grapejar totes les jugadores de forma ostentosa i finalment es va carregar a l’esquena, com si fos un sac, la jugadora Athenea del Castillo. No és només mala educació, és abús de poder d’un masclista que no se n'amaga, que se n’enorgulleix, com va demostrar amb el seu discurs a l’assemblea de la Federació.
I amb això s’ha tapat l’èxit de les jugadores, el seu esforç i les seves lluites. Un èxit que elles reivindiquen i que, finalment es reconeix arreu -excepte a l’Espaya rància i misògina que no les pot suportar-. A nivell internacional la reacció va ser contundent però, també el suport -curiós el silenci dels companys de selecció.
I elles amb la seva humilitat i el seu gran joc es colen per la porta del darrere amb catifa vermella. L’Aitana Bonmatí rep el reconeixement com a millor jugadora de l’any per la UEFA -per cert, amb un entusiasme tebi de la federació- Felicitats! I aprofita per seguir reivindicant en el seu discurs: “Com a societat no podem permetre que hi hagi abús de poder i faltes de respecte en una relació laboral. A la Jennifer, i a totes les dones que ho pateixen: estem amb vosaltres”. Brava!
Sarina Wiegman, seleccionadora d’Anglaterra, la selecció que va perdre la final del mundial contra Espanya, va rebre el premi a la millor entrenadora de l’any i també va aprofitar la tribuna: “Tots sabem què està passant a l'equip espanyol. I em dol, com a entrenadora i com a mare de dues filles, com a dona i com a ésser humà. El futbol ha crescut molt, però queda molt per avançar al futbol femení i a la societat” -en els discursos d’ells, el silenci i l’autocomplaença.
Dues dones, les millors enguany en el món del futbol. Dues dones, valentes i compromeses. Dues dones que no obliden l’equip i les companyes i el que costa avançar dia a dia. Dues dones que van més enllà de la competició, còmplices, que arrisquen i donen veu a moltes. Gràcies, Aitana! Gràcies, Sarina! I felicitats, sou grans.