Potser per primer cop des que el moviment independentista va ocupar el carril central de la política catalana, l'animadversió dels partits polítics estatals contra Catalunya és clara i diàfana com mai. De dreta a esquerra –amb l'excepció de Podemos, en mode missing– pràcticament tots els partits polítics de l'Estat han fet de Catalunya el tema central de la campanya.

La novetat és que cap partit no presenta una proposta política per resoldre el conflicte (proposta real, no xerrameca). Els que no ofereixen més repressió, més persecució judicial o més 155, senzillament neguen els drets de la nació catalana i en fan bandera electoral. Les falses promeses habituals que buscaven despertar simpaties en l'electorat més catalanista ja són història.
 
L'espai dialogant i negociador que en altres moments havia ocupat l'esquerra espanyola ja no existeix. "​No a la autodeterminación. No al referéndum. No a la independencia", piulava sense embuts José Zaragoza. "No hi haurà independència, no hi haurà referèndum, no hi haurà autodeterminació", cridava amb fúria ahir a Tarragona Miquel Iceta, tot oblidant les seves paraules de fa poc més d'un lustre: "​En les democràcies avançades, els referèndums sobre la independència s'han de poder fer​".

Sembla poc probable que l'aritmètica parlamentària espanyola atorgui algun poder de bloqueig a l'independentisme, perquè els partits que defensen l'unitat d'Espanya tenen molts incentius per posar-se d'acord i formar govern per barrar el pas al separatisme. Sigui quina sigui la coalició de govern que surti del 28A, un dels seus objectius principals serà aixafar l'independentisme.

Per això és tan important mantenir el múscul electoral i mobilitzar el vot sobiranista que habitualment s'absté en les eleccions espanyoles. Si l'escenari que hi ha per davant és el de la confrontació política oberta i franca –sense espai per al diàleg i la negociació– l'independentisme necessita demostrar i demostrar-se que representa la majoria absoluta de l'electorat. Els moments més durs per al moviment republicà encara han d'arribar. La repressió arribarà a nivells que ara ens semblen impossibles, com ens semblava impossible la repressió de l'1-O.