Segurament heu sentit parlar de l'autobús taronja, els penis i les vulves i la llibertat d'expressió. Deixeu-me que us expliqui una història, però.

Ara fa un any i mig que van suïcidar l'Alan. Dic "van suïcidar" perquè era un noi de disset anys que era assetjat per "la gent normal" del seu institut des dels catorze. Va canviar de centre, però no va servir de gaire. Tres anys d'insults, maltractaments, "bromes" pesades, "acudits". Tres anys de fer-li saber de les maneres més diverses que no era benvingut al món.

L'Alan tenia el suport de la família i a casa havien acceptat la transició de la nena que es pensaven que tenien al noi trans que era el seu fill amb tot l'amor del món. Va ser la primera persona menor d'edat de l'estat espanyol a poder canviar el DNI i constar-hi amb el gènere amb què s'identificava, i no amb l'assignat en néixer. A l'institut, però, li aixecaven la samarreta i buscaven sota la roba la resposta que no els cabia al cap: un noi pot tenir pits de noia?

A tots ens ha passat que algú ha volgut explicar-nos com som, sense importar-li gens com afirmem que som nosaltres. Si tens una mica de ploma tothom assumeix la teva orientació homosexual, sense preguntar-se si realment l'expressió de gènere té res a veure amb el desig. Sobretot, sense preguntar-te a tu què t'agrada, si de veritat els importa tant.

La cosa és que no els importa, no els importes. Només volen les seves caselles, ordenar l'infinit en grups assumibles, que ningú no els trenqui els esquemes. Si tens pits ets una tia, si tens ploma ets marica, si no ets classificable no mereixes viure. Per viure cal que, com a mínim, vulguis ser "normal".

La gent normal no és tan normal, per dins. Desitgen i odien i anhelen i ploren coses que no confessarien mai, perquè llavors altra gent normal els insultaria, se'n riuria, els maltractaria, els instaria a tornar a la caselleta que marca la norma. La gent normal només fa veure que és normal, amb l'esperança que no se'ls noti gaire que no ho són tant. Això és una llàstima, però només es torna perillós quan consideren que sortir de la caselleta posa en perill tot el sistema.

Què empeny algú a dir qui pot ser i qui no pot ser un home o una dona? Qui té dret a dir-me que, perquè vaig néixer amb determinades característiques físiques, he de ser una dona? I si jo sentís íntimament que no ho sóc? Qui pot negar-m'ho? És més: quin mal fa, una persona que és ella mateixa sense imposar res als altres?

L'autobús taronja dels penis i les vulves no s'interessa per la llibertat d'expressió, perquè si s'hi interessés vetllaria per la llibertat de ser cadascú com sigui, sense imposicions. Vetllaria perquè fos impossible que un suïcidi com el de l'Alan tornés a repetir-se. Vetllaria perquè els que als quinze o setze anys aixequen samarretes buscant la resposta a "qui ets" deixessin d'agredir i preguntessin, miressin als ulls, respectessin. Vetllarien perquè ens importéssim els uns als altres, perquè ens escoltéssim. No per silenciar totes les veritats que no els caben en unes caixetes que no serveixen per explicar el món, sinó per mutilar-lo.