La "nova cançó" és aquell moviment que va prestar un servei crucial al país i que, un cop el país es va veure les orelles, va ser premiat amb un poètic exercici d’oblit exprés promogut precisament per alguns d’aquells que més l’havien aclamat en temps de censures i garrotades. Per això m’ha semblat simpàtica, i sobretot justa, la distinció, aquesta setmana, a Maria del Mar Bonet i Joan Manuel Serrat com a doctors honoris causa per una institució pública troncal com és la Universitat de Barcelona.

S’hi respirava una flaire refrescant, aquell matí de dilluns al Paranimf, amb la trobada d’amics, músics, figures institucionals, confluint tots en el reconeixement a uns mestres de l’ofici de fer cançons i de cantar-les, que un dia van ser distingits amb el do de connectar amb la ciutadania a una escala atòmica. La Universitat en va destacar la contribució, amb Els Setze Jutges, “a la renovació de la música popular catalana durant el franquisme”. Una actualització que, com va dir Serrat, era part d’una cadena històrica: ells van prendre el testimoni de generacions anteriors, de la mateixa manera que els xicots d’ara, ho sàpiguen o no, hereten les savieses d’altres temps.

Ens trobem, però, amb què escenes tan saludables com aquesta arriben a causar estridents indignacions. Avui, qui no s’ofèn per alguna cosa o altra és perquè no vol, ja que tot sembla convidar-hi. Tal vegada hi ha qui voldria reescriure la història de la ‘nova cançó’ de manera que un nom com el de Serrat fos suprimit, amb el mètode quirúrgic que ara es subministra a les novel·les de Roald Dahl. Feliçment, la història és la que és, i sobreviu sense immutar-se al menyspreu dels desagraïts, dels insensibles i dels fanàtics, com ha demostrat la UB amb encert.

Entre les situacions que es van produir en torn a l’acte, trobades que hom podria trobar estranyes, perquè som on som a la Catalunya del 2023, però que són fruit de la més meridiana civilitat. La imatge de Laura Borràs (que, segons observo a la web del Parlament de Catalunya, continua sent la presidenta d’aquest òrgan legislatiu) i Joan Manuel Serrat saludant-se amb simpatia és la de dues persones amb prou alçada com per sobrevolar les misèries i les diferències ideològiques, i reconèixer-se mútuament amb un afecte sincer que ni a un ni a l’altre els dona la gana haver de dissimular ni amagar. Per què haurien de fer-ho? Per no enfurismar certes bancades hipermotivades?

Serrat va saludar Borràs amb una molt franca cordialitat i hi va haver una conversa que, tinc entès, va anar més enllà dels termes purament protocol·laris. Val a dir que, en general, s’ha de ser un tros de soca per trobar-te amb què t’ha vingut a veure Laura Borràs, i més ara que podem imaginar el que està passant, amb el seu somrís adorable i aquella urbanitat, i fer-li un lleig perquè el dia de les eleccions poses a la urna una papereta discrepant. Més d’un ho faria, però, perquè tenim de tot. I voldria fer notar la seva enteresa en exhibir aquella trobada, en termes fotogràfics, sabent perfectament al que s’exposava. Gestos com aquest són petites heroïcitats, aquests dies. Val a dir que a Catalunya passen coses que sovint no volem veure que passen, i que entre els convidats a la investidura específicament consignats per Serrat, asseguts a la primera fila, hi havia un exconseller per Junts, Josep Maria Argimon, així com Josep Lluís Trapero i Bonaventura Clotet.

Calen més escenes com aquesta a Catalunya, i també caldria que els qui tenen autoritat moral sobre les files més excitables de les seves tropes fessin el favor de treballar per facilitar-les. Trobo a faltar que, des de certs lideratges polítics independentistes, no s’hagi parat els peus, d’una manera imperativa, als qui porten temps llançant tones d’odi tribal sobre un dels artistes més rellevants d’aquest país. I fent-ho, això és el més inaudit, en nom d’una idea d’independència per a Catalunya que no fan més que denigrar i allunyar de qualsevol sensibilitat mitjana. Però ni ells ni ningú ens van privar d’una bonica festa ciutadana, dilluns passat al Paranimf.