A vegades hem pogut perdre la perspectiva, atabalats per certs episodis a les xarxes i crides al boicot que eren tempestes dins d’un got d’aigua, però, fet i fet, Serrat continua sent a Catalunya una figura de primer ordre, valorada i estimada. Més enllà d’esmenes polítiques de vol gallinaci. Tornem-hi: què som, un país o una tribu? Serrat es retira dels escenaris la setmana que ve a Barcelona, i no farà un Palau Sant Jordi, sinó tres, fita sense precedents entre els artistes catalans, i ja no diguem entre els cantautors. Hi ha un missatge en la voraç venda de localitats d’aquests mesos.

No ha estat mai acurat dir que l’independentisme, en conjunt, blasmés Serrat per no ser dels seus. Hi ha hagut, en tot cas, i hi ha encara, una parcel·la d’aquest espai favorable a assenyalar-lo. Segment petit i cridaner, que cada cop ho és més, de petit i de cridaner, perquè una dinàmica a la baixa alimenta l’altra. Però dimarts, dijous i divendres s’hi parlarà català, a més de castellà, al Sant Jordi, i si féssim la radiografia ideològica de les grades, no crec que en sortís un quadre gaire allunyat del que és Catalunya. Clientela independentista inclosa, reflex d’una seducció llarga i transversal de Cançó de matinada i Me’n vaig a peu -i de Cantares i Mediterráneo-.

El que encara em sorprèn i meravella és que sigui precisament en el si de l’independentisme, l’àrea política que, figura, més ha de conèixer el país arran de terra, i més voluntat ha de tenir de cantar-li totes les gràcies, i de lluir-ne el patrimoni compartit, traient pit si cal, on es manifestin aquestes expressions encaminades a fer Catalunya més petita del que ja és. Quines ganes de regalar el talent propi a qui consideres els teus enemics o adversaris. Espanya, vull dir. A través de quin estrany mecanisme mental et pots sentir gratificat per expulsar del teu imaginari nacional un creador majúscul, ni més ni menys que el número u del seu ram, per què se l’apropiïn aquells qui dius combatre? Et felicito, fill.

Podem insistir a recordar el refinament del catàleg de Serrat, la seva difusió de la poesia catalana a generacions que la desconeixien (Salvat-Papasseit, Foix, Palau i Fabre) i el cultiu del repertori popular i d’arrel, que avui s’estila tant entre els cantautors moderns -Cançons tradicionals és del 1967-. I el fet que, a Mèxic, Xile o l’Argentina, no sigui estrany saber de l’existència de la nostra llengua a través de les seves composicions.

Tant se val, ja ha estat tot dit, o gairebé: queden per escriure les cròniques últimes dels seus recitals. A Barcelona, “la que se’m gira d’esquena i la que em dona la mà”. Invencible Serrat, al cap i a la fi, disposat a girar full a la seva vida per la porta gran.