Sembla que vantar-se dels atributs o les qualitats que només posseïm en una mesura ínfima, o que ens manquen del tot, és una de les pràctiques paradoxals més universalment esteses i ridícules de la condició humana. En totes les èpoques. Deu ser per això que algunes de les branques més putrefactes de les clavegueres de l’Estat espanyol, connectades als sistemes judicial i policial i al ministeri de Defensa, van donar per sobreentesa la seva condició de “secretes” i van optar per atribuir-se la d’”intel·ligents” en la seva denominació oficial (CNI).
A l’hora de la veritat, ha resultat que el CNI ha estat sobretot una màquina posada al servei d’una part de l’Estat, la dreta profunda, per afermar les seves posicions polítiques. El CNI ha estat utilitzat com a pivot de la guerra bruta de l’Estat contra l’independentisme català. És evident. I això que, per exemple, els vincles amb l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satti, principal inductor dels atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils –i l’explosió d’Alcanar el dia abans– estan per aclarir. Malgrat això, el CNI ha actuat sense control democràtic de cap mena i amb una cúpula policial, judicial i política entregada a la causa i estimulant les actuacions. La intervenció justificadora al Congrés de la ministra Robles (“què ha de fer un estat quan algú declara la independència?”) ho va fer transparent.
També és clar que els casos d’espionatge que han transcendit i ara són del domini públic –del Catalangate a les negociacions a l’Ajuntament de Barcelona el 2019– constitueixen només una part –significativa però molt parcial– de les tasques del CNI. L’equilibri i el talent personals de l’exministre Fernàndez Díaz o el comissari Villarejo ens poden exemplificar el nivell de sofisticació assolit. I potser algun dia sabrem la connexió d’aquesta xarxa pública d’intel·ligència oculta d’Estat amb el transformista Manuel Valls i els contribuents a la seva operació política. Cal recordar al respecte que unes certes esquerres barcelonines, les més d’esquerres de les que es fan i es desfan, van proporcionar a l’operació Valls l’únic èxit assolit: evitar que Ernest Maragall fos l’alcalde de Barcelona; encara se’n beneficien.
L’independentisme català va fer fa molt anys, manté i ha de mantenir una aposta decidida per la via política democràtica; per l’acumulació de legitimació social i de força democràtica. Es tracta, efectivament, d’una aposta molt exigent i difícil. Si no era prou clar abans, ho és més d’ençà de l’escalada repressiva i de vulneració de drets iniciada el 2017. La barroeria i l’autoritarisme de l’Estat ens mostren cada dia el cinisme i la capacitat de violència de l’adversari, el seu caràcter profund. Però això no ha de fer sinó refermar més encara aquella opció democràtica de l’independentisme. No hi ha alternativa: atraure voluntats, convèncer, guanyar força social. Què, si no?
Tenim comprovat com el CNI, o alguns membres destacats del Tribunal Suprem o el TSJC es comporten com a veritables hooligans preservadors no pas de la Constitució, sinó dels fonaments doctrinaris del franquisme. Treballen obcecadament contra l’independentisme democràtic català, i procuren erosionar de passada la reputació del govern Sánchez, per facilitar el retorn de la mena d’Espanya que enyoren. Estan literalment en guerra; no pas només contra l’impuls sobiranista i l’autodeterminació; sinó contra la condició nacional i l’excepció catalanes. Per això la renovada ofensiva contra la llengua. Pedro Sánchez ja no té el control, si és que mai l’ha tingut. Sembla que no s’adoni que ell serà una víctima directa d’aquesta maniobra; directa i no pas col·lateral. I no vol, no sap, no gosa, o no pot fer-hi front.
Pegasus, facilitant la vigilància de telèfons com el del president Pere Aragonès o del propi Pedro Sánchez, ha desplaçat velles operacions conspiratives de la dreta nostàlgica que apel·laven fa algunes dècades a la “remor de sabres” i que amenaçaven amb algun intent de “cop d’estat”. Ara, el cop d’estat en marxa és de cocció lenta, disposa de software avançat, i s’inscriu en el corrent general del populisme reaccionari que impugna la trajectòria dels sistemes democràtics a tot el món. I, dramàticament, a banda del suport de la crosta mediàtica conservadora de sempre, troba la complicitat involuntària d’algunes efervescències reactives i simplificadores que –ves per on!– estan convençudes de ser, elles sí, la màxima expressió de la intel·ligència política.
A Catalunya, mentrestant... Mentre estem frisosos per saber si, d’aquí a primers de juny, algú de Junts farà un programa, la formació s’ha despenjat de l’acord inicial assolit per defensar el català de la persecució del TSJC. Alguna proposta? No, però diuen que en tindran una demà passat. És a dir, que encara no hi han pogut pensar, però que s’hi posen de seguida. Segurs que la inspiració els hi arribarà i que serà superior a la dels altres –el talent és el talent–, han optat per desmarcar-se preventivament del primer acord signat. Una altra jugada mestra intel·ligent: treure la llengua del màxim consens social i polític possible ara mateix, i fer-ne element del debat tàctic entre partits. Sensacional.
És urgent que Junts celebri el congrés i que vagi molt bé. Vull dir que, a més d’avalar els acords assolits sobre les persones, hi hagi alguns acords nous fonamentals sobre la direcció a seguir; i que puguin ser mantinguts.
A l’hora de la veritat, ha resultat que el CNI ha estat sobretot una màquina posada al servei d’una part de l’Estat, la dreta profunda, per afermar les seves posicions polítiques. El CNI ha estat utilitzat com a pivot de la guerra bruta de l’Estat contra l’independentisme català. És evident. I això que, per exemple, els vincles amb l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satti, principal inductor dels atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils –i l’explosió d’Alcanar el dia abans– estan per aclarir. Malgrat això, el CNI ha actuat sense control democràtic de cap mena i amb una cúpula policial, judicial i política entregada a la causa i estimulant les actuacions. La intervenció justificadora al Congrés de la ministra Robles (“què ha de fer un estat quan algú declara la independència?”) ho va fer transparent.
També és clar que els casos d’espionatge que han transcendit i ara són del domini públic –del Catalangate a les negociacions a l’Ajuntament de Barcelona el 2019– constitueixen només una part –significativa però molt parcial– de les tasques del CNI. L’equilibri i el talent personals de l’exministre Fernàndez Díaz o el comissari Villarejo ens poden exemplificar el nivell de sofisticació assolit. I potser algun dia sabrem la connexió d’aquesta xarxa pública d’intel·ligència oculta d’Estat amb el transformista Manuel Valls i els contribuents a la seva operació política. Cal recordar al respecte que unes certes esquerres barcelonines, les més d’esquerres de les que es fan i es desfan, van proporcionar a l’operació Valls l’únic èxit assolit: evitar que Ernest Maragall fos l’alcalde de Barcelona; encara se’n beneficien.
L’independentisme català va fer fa molt anys, manté i ha de mantenir una aposta decidida per la via política democràtica; per l’acumulació de legitimació social i de força democràtica. Es tracta, efectivament, d’una aposta molt exigent i difícil. Si no era prou clar abans, ho és més d’ençà de l’escalada repressiva i de vulneració de drets iniciada el 2017. La barroeria i l’autoritarisme de l’Estat ens mostren cada dia el cinisme i la capacitat de violència de l’adversari, el seu caràcter profund. Però això no ha de fer sinó refermar més encara aquella opció democràtica de l’independentisme. No hi ha alternativa: atraure voluntats, convèncer, guanyar força social. Què, si no?
Tenim comprovat com el CNI, o alguns membres destacats del Tribunal Suprem o el TSJC es comporten com a veritables hooligans preservadors no pas de la Constitució, sinó dels fonaments doctrinaris del franquisme. Treballen obcecadament contra l’independentisme democràtic català, i procuren erosionar de passada la reputació del govern Sánchez, per facilitar el retorn de la mena d’Espanya que enyoren. Estan literalment en guerra; no pas només contra l’impuls sobiranista i l’autodeterminació; sinó contra la condició nacional i l’excepció catalanes. Per això la renovada ofensiva contra la llengua. Pedro Sánchez ja no té el control, si és que mai l’ha tingut. Sembla que no s’adoni que ell serà una víctima directa d’aquesta maniobra; directa i no pas col·lateral. I no vol, no sap, no gosa, o no pot fer-hi front.
Pegasus, facilitant la vigilància de telèfons com el del president Pere Aragonès o del propi Pedro Sánchez, ha desplaçat velles operacions conspiratives de la dreta nostàlgica que apel·laven fa algunes dècades a la “remor de sabres” i que amenaçaven amb algun intent de “cop d’estat”. Ara, el cop d’estat en marxa és de cocció lenta, disposa de software avançat, i s’inscriu en el corrent general del populisme reaccionari que impugna la trajectòria dels sistemes democràtics a tot el món. I, dramàticament, a banda del suport de la crosta mediàtica conservadora de sempre, troba la complicitat involuntària d’algunes efervescències reactives i simplificadores que –ves per on!– estan convençudes de ser, elles sí, la màxima expressió de la intel·ligència política.
A Catalunya, mentrestant... Mentre estem frisosos per saber si, d’aquí a primers de juny, algú de Junts farà un programa, la formació s’ha despenjat de l’acord inicial assolit per defensar el català de la persecució del TSJC. Alguna proposta? No, però diuen que en tindran una demà passat. És a dir, que encara no hi han pogut pensar, però que s’hi posen de seguida. Segurs que la inspiració els hi arribarà i que serà superior a la dels altres –el talent és el talent–, han optat per desmarcar-se preventivament del primer acord signat. Una altra jugada mestra intel·ligent: treure la llengua del màxim consens social i polític possible ara mateix, i fer-ne element del debat tàctic entre partits. Sensacional.
És urgent que Junts celebri el congrés i que vagi molt bé. Vull dir que, a més d’avalar els acords assolits sobre les persones, hi hagi alguns acords nous fonamentals sobre la direcció a seguir; i que puguin ser mantinguts.