Sovint, les ONG fem una distinció entre el que és la cooperació al desenvolupament i l’ajuda humanitària, davant situacions d’emergència, per explicar la nostra feina. Acostumem a intentar centrar-nos en el desenvolupament, que és sempre un procés lent i que, ben fet, ha de buscar atacar les causes que generen les desigualtats i les injustícies que hi ha darrera la pobresa.

Sovint, cada vegada amb més freqüència, arriba un desastre natural, i moltes entitats deixen de banda el desenvolupament i es posen a salvar vides. Els tifons i terratrèmols, si no us heu adonat encara, acostumen a ser més letals allà on la pobresa està més arrelada: el que provoca una cosa també deixa els territoris i les poblacions en situació de més vulnerabilitat davant aquests episodis, i per això no és el mateix que un huracà passi per Cuba o per Haití, estant una a tocar l’altre.

Acceptant que el canvi climàtic és un desastre natural, tot i que en realitat té molt d’humà pesi les reticències de molts com en Rajoy i Trump, la inacció de la nostra societat i la pròpia inèrcia que el fenomen té, ens portarà a una situació permanent de crisi humanitària durant els propers anys. El canvi climàtic no va de perdre uns metres de platja més o menys, si no de veure com la gent del continent africà es veurà obligada a arribar al que quedi d’aquestes platges, expulsada per aquesta situació sistèmica catastròfica als seus països. Per acabar-ho d’adobar, cada cop més gent hi estarà afectada, perquè les alteracions climàtiques seran més severes a les zones del món on les perspectives de creixement demogràfic són més elevades: a tall d’exemple, l’any 2050 Nigèria tindrà més població que els EUA i el 2100 el conjunt del continent africà haurà augmentat en més de 3.000 milions de persones la seva població, quan ara en té mil milions només. Tot plegat un còctel explosiu a països que probablement s’hagin quedat sense infraestructures o sòls fèrtil, negats no per l’aigua sinó pels deutes d’una economia impracticable i incapaç de generar ocupació i riquesa per a la majoria, probablement aleshores ja en mans de tercers, via l’acaparament de les seves terres i recursos naturals. Quan arribi aquell moment estarem traient aigua d’un vaixell tocat de mort i el desenvolupament serà un record d’un passat on semblava que seríem la generació destinada a acabar amb la fam i la pobresa,  

Fa gràcia quan els partits que ens han vingut governant els darrers anys s’autodenominen com a seriosos, davant preteses posicions utòpiques o alarmistes de la societat civil. El que és realment seriós és el futur que tenim a tocar i totalment utòpic esperar que tot s’arregli sol, mantenint l'statu quo del sistema econòmic i dels interessos creats que realment ens governen.

Cal abraçar sense embuts les energies renovables, canviar la nostra alimentació carnívora, alleugerir el deute extern i moltes altres mesures, a més d’invertir recursos en la mitigació dels efectes als països més vulnerables. El nostre president ha estat aquests dies a la cimera del canvi climàtic, més per guardar les aparences que no pas per convicció, l’electe americà no. A Marràqueix s’ha començat a operativitzar l’Acord de Paris, mentre el govern espanyol tot just s’ha afanyat a enviar al Congrés dels Diputats per a la seva aprovació davant el més que evident ridícul internacional, tot i que ha dificultat fins el darrer minut assistir als seus membres a la cimera als peus de l’Atles.

Això va de debò i algú no vol assabentar-se que, si seguim així, la tragèdia que avui veiem als filferros de Melilla en poc temps ens semblarà poc més que una gimcana. No sé si necessitàvem un govern per aprovar disciplinadament les noves retallades que ens exigeix Europa, però estic segur de que era imprescindible per fer els deures pendents i acumulats amb escreix durant la darrera legislatura en matèria de canvi climàtic, començant per acabar amb l’impost al sol.

O ens prenem molt seriosament la tempesta que s’albira a l’horitzó, o quan la tinguem a sobre no tindrem cap marge de maniobra ni prou tanques per aturar-la.