La setmana passada el diputat Alejandro Fernández va fer una intervenció al Parlament que ha estat aplaudida per molta gent que té poc o res a veure amb els populars. Va ser una intervenció punyent contra la cultura del no que va batejar com a “perroflautismo contemplativo”. Clar i castellà. No hi ha massa electes capaços de concentrar en pocs minuts les idees justes, combinant dialèctica i oratòria, per fer-se entendre, guanyar-se l’oient i esdevenir viral. El diputat Fernández és un dels millors parlamentaris de la cambra catalana. Va ser brillant, sí, però en la forma en què es va rebre el discurs hi havia alguna cosa més. Hi havia recança i una certa nostàlgia.
Que el cap de files del Partit Popular a Catalunya faci proclames a favor del turisme, la indústria i les infraestructures (quan no depenen del govern espanyol) no és res massa estrany. La novetat del moment, el que ho feia extraordinari, és que 132 diputats al Parlament de Catalunya van decidir regalar el discurs de l’ordre i el creixement econòmic als 3 escons del PP. Com ha passat això? Quina transmutació estranya ha patit l’espai central del catalanisme per acabar desdibuixat i absent quan cal defensar el futur contra la gent del no?
En algun moment entre 2015 i 2017, a mig camí entre la llista de Junts pel Sí, l’harakiri de Convergència i el naixement de Junts per Catalunya, la cultura d’aquell espai polític va patir una mutació significativa. Les sigles que naixien en competència directa amb Esquerra es van anar desplaçant cap al progressisme d’una forma cada cop més marcada. El que havia estat el gran partit de la responsabilitat i la política de la realitat, els que sabien que les inversions bones són les que arriben i no les que se somien, els que feien costat a empreses i autònoms, van anar fent la boca petita. Els pactes amb la CUP van passar factura i els posicionaments de l’esquerra banal van guanyar terreny. El poble mana i el govern obeeix. De comptar vots a comptar manifestants i manifestos.
El resultat salta a la vista. Catalunya és a la cua de la instal·lació de renovables i s’ha imposat una dinàmica tòxica capaç de rebutjar, alhora, plaques, molins i línies de Molt Alta Tensió. Una aposta per quedar a les fosques, literalment. Allà on es posaven en qüestió projectes turístics com Hard Rock, alguns gosen ara posicionar-se contra una inversió industrial per fabricar bateries elèctriques. Turisme no, indústria tampoc. De la renda garantida a la regulació del preu del lloguer, experiments i males idees. Quan la política no fa pedagogia de la responsabilitat les mentalitats infantils de seguida ocupen tot el discurs públic. Som aquí. Ha calgut un viatge llarg per fer evident que la pancarta i el govern són gairebé sempre incompatibles.
Durant cent vint anys, amb parèntesis tristos, el catalanisme ha estat la força central de la política catalana perquè representava l’empenta de la modernitat, la construcció optimista i el futur. Una idea capaç de dibuixar un projecte nacional viable i creïble que s'emmirallava en els grans països d’Europa. Avui tot el sobiranisme, de l’esquerra al centreesquerra, pràctica el progressisme tou o en fa un seguidisme acomplexat. La Catalunya del fer, la de Prat, Cambó, Pujol i Trias Fargas no té qui la representi.
Hi havia nostàlgia i recança en les reaccions al discurs de l’Alejandro Fernández, però també esperança. Gent que va retrobar-se amb idees en què es podia reconèixer. La sensació compartida que convindria sentir de nou un discurs com aquell en català, de llengua i de punt de vista. Les idees de la responsabilitat, el llarg termini, la gestió de la realitat i la defensa de l’empresa són allà, esperant que algú torni a defensar-les per posar de nou el país en marxa. Cent vint anys de catalanisme constructor esperen donar el relleu per tenir continuïtat i no serà a l’Alejandro.
Aquest discurs és impecable. La llàstima és qui el fa, no per ell (un bon dialèctic), sinó per al servei de quin partit i de quina causa el defensa. Però és una pena (i una mancança immensa) que des del catalanisme no hi hagi qui ho pugui defensar així d’alt, de clar i de bé. pic.twitter.com/UEo5wmX9qq
— Toni Aira (@toniaira) March 6, 2024
Que el cap de files del Partit Popular a Catalunya faci proclames a favor del turisme, la indústria i les infraestructures (quan no depenen del govern espanyol) no és res massa estrany. La novetat del moment, el que ho feia extraordinari, és que 132 diputats al Parlament de Catalunya van decidir regalar el discurs de l’ordre i el creixement econòmic als 3 escons del PP. Com ha passat això? Quina transmutació estranya ha patit l’espai central del catalanisme per acabar desdibuixat i absent quan cal defensar el futur contra la gent del no?
En algun moment entre 2015 i 2017, a mig camí entre la llista de Junts pel Sí, l’harakiri de Convergència i el naixement de Junts per Catalunya, la cultura d’aquell espai polític va patir una mutació significativa. Les sigles que naixien en competència directa amb Esquerra es van anar desplaçant cap al progressisme d’una forma cada cop més marcada. El que havia estat el gran partit de la responsabilitat i la política de la realitat, els que sabien que les inversions bones són les que arriben i no les que se somien, els que feien costat a empreses i autònoms, van anar fent la boca petita. Els pactes amb la CUP van passar factura i els posicionaments de l’esquerra banal van guanyar terreny. El poble mana i el govern obeeix. De comptar vots a comptar manifestants i manifestos.
El resultat salta a la vista. Catalunya és a la cua de la instal·lació de renovables i s’ha imposat una dinàmica tòxica capaç de rebutjar, alhora, plaques, molins i línies de Molt Alta Tensió. Una aposta per quedar a les fosques, literalment. Allà on es posaven en qüestió projectes turístics com Hard Rock, alguns gosen ara posicionar-se contra una inversió industrial per fabricar bateries elèctriques. Turisme no, indústria tampoc. De la renda garantida a la regulació del preu del lloguer, experiments i males idees. Quan la política no fa pedagogia de la responsabilitat les mentalitats infantils de seguida ocupen tot el discurs públic. Som aquí. Ha calgut un viatge llarg per fer evident que la pancarta i el govern són gairebé sempre incompatibles.
Durant cent vint anys, amb parèntesis tristos, el catalanisme ha estat la força central de la política catalana perquè representava l’empenta de la modernitat, la construcció optimista i el futur. Una idea capaç de dibuixar un projecte nacional viable i creïble que s'emmirallava en els grans països d’Europa. Avui tot el sobiranisme, de l’esquerra al centreesquerra, pràctica el progressisme tou o en fa un seguidisme acomplexat. La Catalunya del fer, la de Prat, Cambó, Pujol i Trias Fargas no té qui la representi.
Hi havia nostàlgia i recança en les reaccions al discurs de l’Alejandro Fernández, però també esperança. Gent que va retrobar-se amb idees en què es podia reconèixer. La sensació compartida que convindria sentir de nou un discurs com aquell en català, de llengua i de punt de vista. Les idees de la responsabilitat, el llarg termini, la gestió de la realitat i la defensa de l’empresa són allà, esperant que algú torni a defensar-les per posar de nou el país en marxa. Cent vint anys de catalanisme constructor esperen donar el relleu per tenir continuïtat i no serà a l’Alejandro.