La setmana passada la Dra. Maria Jesús Comellas Carbó, acompanyada per la Dra. Sílvia Llach de la Universitat de Girona, va presentar a la Llibreria 22 de Girona el llibre Soc gran i encara puc. Parlem de les persones de +60, de l’Editorial Octaedro. L’autora és una activista acadèmica i social contra l’edatisme, amb la convicció de la necessitat de les relacions interdependents.

La Dra. Maria Jesús Comellas Carbó és mestra, pedagoga, professora emèrita de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Experta en orientació educativa amb les famílies i la comunitat. Des d'uns anys es dedica a construir la xarxa d’experiència i construcció del coneixement potenciant les mentories de persones jubilades a estudiants de cicles formatius i de batxillerat, acompanyant els tutors docents. És autora de múltiples publicacions i llibres i gran divulgadora, entorn l’educació, les famílies i, en l’actualitat, la vellesa. 

La Dra. Comellas n'interpel·la envers un dels desafiaments més importants de la societat catalana. L’envelliment de la població és una de les conquestes i dels reptes actuals. Afecta tots els àmbits. La demografia ens obliga a deixar enrere els estereotips socials i prejudicis envers les persones grans. La població actual de Catalunya és de més de 8,1 milions de persones: el 26% de les persones tenen més de 60 anys, el 20% tenen més de 65 anys i el 18,75% són menors o tenen 18 anys. 

L’any 1900, la població de Catalunya era de dos milions de persones i l’esperança de vida era de 36 anys. Aquesta va anar creixent fins a la Guerra Civil, que va arribar a 54 anys. Entre els anys cinquanta i vuitanta del segle passat, hi va haver una forta immigració espanyola i un increment de natalitat, que va fer augmentar la població fins als sis milions i l’esperança de vida era de 67 anys a la dècada dels vuitanta. Entre els anys 1999 i l’any 2004, Catalunya va passar dels sis milions a set especialment per una forta onada migratòria estrangera, europea i internacional. El creixement poblacional ha continuat fins als més de vuit milions.

L’any 1987, la Catalunya dels 6 milions d’habitants tenia un 12,6% més de 65 anys, un 1,15% de persones nascudes a l’estranger i una esperança de vida de 77,2 anys. L’edat mitjana del naixement del primer fill era de 26 anys i el nombre mitjà de fills per dona, 1,37.

L’any 2025, Catalunya va arribar a més de 8,1 milions d’habitants, el 20% més de 65 anys, el 18% de persones nascudes a l’estranger i l’esperança de vida ha arribat a 84,24 anys, 86,69 les dones i 81,64 els homes, recuperant i superant les prepandèmiques (que va fer decréixer l’esperança de vida d'1,5 anys). L’edat mitjana de les dones quan tenen el primer fill és de 32,6 anys i el nombre de fills per dona 1,1.

La vellesa no és una malaltia, és una part de la vida i no podem estigmatitzar-la ni invisibilitzar-la. La cronologia vital inclou la infància, des del naixement fins als 13 anys, l’adolescència i joventut entre els 13-20 anys i la vida adulta entre 21 anys fins a la mort. En l’etapa adulta podem identificar la generació adulta i la generació sènior.

La societat actual ha retallat culturalment la infància, anticipat l’adolescència i retardat l’acceptació d’adultesa. Cal revisar la societat “Peter Pan” que vol perpetuar la joventut i això ajuda a negativitzar la vellesa. Treballar per anys de vida saludable amb autonomia és l’objectiu, sense negar les etapes de la vida.

La Dra. Comellas ens planteja tres etapes en la generació adulta i quatre en la generació sènior. En la generació adulta identifica 1a etapa, adultesa jove, de 20-35 anys, on cal encarar la realitat i l’emancipació. La 2a etapa, adultesa mitjana, de 36 a 50 anys, on cal recercar l’estabilitat. La 3a etapa, adultesa plena, de 51 a 60-65 anys, amb maduresa i projecció.

Dintre de la generació sènior, entre els 60-65 anys fins a la mort, la Dra. Comellas identifica quatre etapes. La 1a etapa, la de l’entrada a la generació sènior, de 60-65 anys a 70 anys, on la pèrdua del vincle professional en molts casos requereix acceptació i construcció d’un sentit de la vida que ompli el temps laboral i concreti el rol d’autocura i de cuidador (pares, parella, fills, nets). La 2a etapa, entre 71 i 80 anys, Acceptació de la vellesa i moltes oportunitats, ja que els coneixements i les experiències acumulades obren molts camins de realització personal.

La 3a etapa, de 81 a 90 anys, les persones grans. Les limitacions de salut i les pèrdues de companys de generació requereixen continuar trobant activitats que donin sentit a la vida, d’autorealització, prevenir la depressió (els homes grans són el grup poblacional a Catalunya amb morts per suïcidi consumat). Les dones tenen pensions mitjanes més baixes i viuen més soles (amb solitud volguda o no volguda), però estan més habituades a les situacions domèstiques i solen tenir una visió més positiva i autònoma de l’envelliment. La 4ª etapa, més de 90 anys, persones molt grans. Enfrontar la vida en el dia a dia, les interdependències i decidir el tram final donen valor als anys guanyats.

Les persones grans són diverses i la mateixa etiqueta de “grans” no pot homogeneïtzar-se. A Catalunya, l’edat mitjana en bona salut continua millorant, superant els 70 anys. Tenim les primeres grans cohorts de població entre 70 i 80 anys amb molta autonomia. La generació dita dels “avis” fa múltiples funcions socials, des de la cura dels nets fins a moure una part molt important, des del voluntariat, d’entitats socials i culturals del país. L’economia “silver” ja es veu com una fot de negoci. Però l’edatisme conviu quotidianament entre nosaltres, agreujat amb les dones grans. Una part de les generacions més joves veuen els grans com a competidors pel treball i per l’estat del benestar. S’ha iniciat un camí cap a l’autogestió cooperativa de les persones grans.

Com construir un nou contracte social que superi el concepte de relacions intergeneracionals i que permeti assumir el repte de les relacions interdependents? Les relacions interdependents aprofiten, en paraules de la Dra. Comellas, la diversitat, fomenta l’alteritat per disminuir els estereotips atribuïts a generacions, classes socials o culturals i reivindica les identitats, interessos i opinions de l’altre per al desenvolupament i el benestar.

L’envelliment és un repte i també una oportunitat. Els coneixements, els sabers i les experiències de les persones grans han de trobar el seu lloc i reconeixement en la societat actual i són i poden ser substantives per un compromís col·lectiu.