Acabi com acabi políticament el conflicte actual de Catalunya amb Espanya -i a l’hora en què escric això podem anar ben poc més enllà de la hipòtesi- crec que ja podem afirmar que el procés del procés ha tingut una influència profunda en la societat, tant pel que fa a la prioritat d’interessos intel·lectuals o culturals com per la modificació de les formes de relació entre individus i grups.

D’entrada, han quedat enrere els anys en què las majories estaven desconnectades de la política, aquell temps en què encetar una conversa sobre política comportava cares d’avorriment o comentaris del tipus “a mi la política no m’interessa, tots són iguals,...”. Tenim una societat hiperpolititzada. Capes molt amples de la població han hagut d’adquirir a corre-cuita una cultura política de la qual, fins fa ben poc, podien prescindir; ha estat un aprenentatge exprés, amb tot el que això comporta. Es podria dir que la política ha substituït la meteorologia com a assumpte fonamental de la conversa d’ascensor (El dia del discurs de Puigdemont al Parlament, jo tenia visita mèdica. En entrar a la consulta i saludar el meu metge, la seva resposta va ser: ui, està tot molt embolicat, a veure què passa avui). Fins aquí, cap problema, al contrari: és positiu que la ciutadania s’interessi per uns assumptes que, encara que no els sembli, afecten la seva vida diària.

Ara bé, aquesta hiperpolitizació d’alta velocitat ha arribat a graus molt elevats d’intensitat. I aquí és on comencen a aparèixer alguns efectes secundaris no desitjats. El primer és, precisament, aquesta monocromia de les converses: al final del dia, en companyia o en solitari, hem dedicat un munt d’hores a parlar, llegir i fins i tot pensar en política. Les xarxes socials han contribuït a aquesta invasió temàtica. Twitter, facebook i, molt especialment, els grups de whatsapp, per on circulen missatges, instruccions, acudits, queixes...La immediatesa d’aquests sistemes de comunicació afavoreix la propagació de fakes i mitges veritats, el desordre...tots hem rebut comunicacions que ens demanaven “màxima difusió” i acte seguit el desmentiment d’allò mateix, recomanacions contradictòries, textos atribuïts a qui no els havia escrit i d’altres que sí que eren reals però que haguessin requerit una contextualització de l’autor, perquè tothom sabés qui deia el que deia. I a twitter alguna cosa similar (Un exemple: ahir un compte de notícies va publicar que la baralla entre ultres del bar Zurich era d’espanyolistes i independentistes. L’error va ser contestat ràpidament per algú que ho atribuïa a la mala fe de la premsa espanyola. En realitat, es tractava d’un mitjà de comunicació argentí. Error sobre error, i circulant a velocitat Mach 1).

I en una situació tensa com l’actual, l’altre risc és no distingir allò substancial d’allò anecdòtic, sobredimensionar els comentaris que afavoreixen la nostra posició i menystenir els que ens revelen les nostres contradiccions. I simplificar. El risc d’esdevenir una societat simplificada, bilateral, el perill de subestimar o negar el matís, és molt gran. La temptació del “tots els que no pensen com jo són iguals”. La hooliganització o futbolització -en el pitjor sentit de la paraula- del debat polític. Necessitem perspectiva per evitar l’arrelament d’aquest efecte secundari de la hiperpolitització actual. Quan tot això acabi, que algun dia potser acabarà, caldrà treure, més enllà de la política, una conclusió de com ens ha modificat en termes socials.