Hi ha un consens molt ample sobre la importància de les arts a l’educació, sigui com a llenguatges en els quals iniciar l’alumnat, sigui com a eina per a l’educació integral de la persona. El lema del Primer Fòrum de les Arts a l’Educació (CONCA, 2022) va ser: “L’educació en les arts, condició del dret de la ciutadania a la cultura”. Ho constàvem des d’una realitat desigual i tendint a precària, encara que esquitxada, arreu, d’experiments diversos i de gran interès. L’anterior govern havia començat a abordar-ho i l’actual govern s’hi ha posat de ple, amb l’impuls del Programa Interdepartamental d’Incorporació de les Arts a l’Educació, a càrrec alhora del Departament de Cultura i del Departament d’Educació. Objectiu: generalitzar les “Aliances Locals” entre tres d’agents: les escoles i instituts, els agents artístics i culturals i els ajuntaments (assistits per les diputacions), en el marc d’un pla nacional de govern que persegueix la cobertura universal, sense exclusions socials ni territorials, com correspon a tot dret ciutadà. 

El currículum de l’Educació Obligatòria (deixant de banda les matèries opcionals no obligatòries -i, doncs, no universals- i aquells accents que pugui introduir excepcionalment un determinat projecte de centre) és bastant prim pel que fa a les arts. Contempla, a l’Educació Primària, una àrea d’educació artística amb alguns coneixements d’arts plàstiques i de música. I inclou, a l’ESO, la matèria de Música i la matèria d’Educació Plàstica, Visual i Audiovisual. Si bé les arts també poden entrar als centres educatius al marge del currículum, per mitjà de les metodologies emprades i del projecte de centre, limitat, és clar, als centres que s’ho proposin, sense caràcter universal. 

Un esquema de mínims, aquest, on brilla per la seva absència paradoxal: el teatre, les arts escèniques en conjunt (teatre, dansa i circ). Essent, aquestes, les “arts en viu” per excel·lència, les que només existeixen mentre es realitzen, durant el breu lapse de temps en què uns artistes els donen vida. La música és també un art en viu, però només quan la fan sonar artistes presencials. La música enllaunada, igual que un quadre o una escultura o una pel·lícula no són “arts en viu”, sinó productes enllestits, acabats, invariables, resultat d’una creació artística que va ser, però que no s’està perfilant en el present i que no comporta el batec, la fragilitat i el risc de l’artista en acció.

Aquesta és la singularitat de les arts escèniques (i de la música presencial). Una singularitat que els confereix un valor excepcional com a eina educativa, com a medi on posar en joc alhora el cap, el cor i la mà (Pestalozzi); on canalitzar i esmolar capacitats expressives, tant orals com gestuals; on reconèixer, modular i conduir les emocions; on copsar la riquesa de la diferència, valorar-la col·lectivament i interactuar-hi de manera inclusiva... 

Els pioners internacionals de l’“escola nova”, des de primers dels XIX, al costat de la higiene, de l’aire lliure, de la natura..., ja posaven l’accent en “l’expressió oral i corporal”. Entre nosaltres, Pau Vila, a la seva Escola Horaciana (1905), també va remarcar-ho. La seva recepta: excursions per observar la natura i conèixer el país, banys de mar contra el bacil de Koch i... teatre! Teatre per aprendre a expressar-se, a desvetllar la creativitat, a conjugar l’acció col·lectiva, a conèixer l’ànima humana, a gestionar la mateixa emotivitat... 

Els pocs centres on les arts escèniques són presents, o fins i tot hi juguen un paper nuclear, han pogut constatar les seves enormes virtualitats com a eines educatives. I fins i tot la seva contribució en el desenvolupament de les sinapsis neuronals (neurociències) relacionades amb matèries com la llengua, en el cas del teatre, i les matemàtiques, en el cas de la dansa (i també de la música). Dues matèries, la llengua i les matemàtiques, declarades prioritàries avui al nostre sistema educatiu.

Atès el seu extraordinari potencial pedagògic, cal propiciar la incorporació de les arts escèniques a l’educació obligatòria, superant les inèrcies que s’han limitat fins ara a les arts plàstiques i a la música. Per ara, les arts escèniques només s’hi ha colat excepcionalment, de la mà d’algun docent amant del teatre o de la dansa o del circ, que hi ha posat tota la vocació i no sempre prou coneixement. O de la mà d’alguna matèria opcional per als alumnes que hi tenen una inclinació singular. O en els escassíssims centres que, en l’exercici de la seva autonomia, han optat per incorporar aquestes arts en el seu projecte educatiu. O en els Instituts d’Ensenyaments Artístics (IEA) que integren els ensenyaments generalistes i els artístics, que encara és un de sol i només a Barcelona: l’IEA Oriol Martorell, que integra la Primària, l’ESO i el Batxillerat amb una branca de Música i una altra de Dansa. O el Conservatori Professional de Dansa de l’Institut del Teatre, que integra l’ESO i el Batxillerat amb el Grau Professional de Dansa. 

Potser la via més adient per resoldre-ho serien les “Aliances Locals” que impulsa el programa de govern esmentat, mitjançant les quals les escoles i instituts puguin nodrir-se de docents competents, procedents de les escoles locals artístiques existents, de teatre o de dansa o de circ. Només que les escoles artístiques locals han proliferat en els camps de la música i de la dansa i no tant en el camp de les arts escèniques. En aquest camp, les poques escoles existents, privades o municipals, s’agrupen en l’Associació Catalana d’Escoles de Teatre (ACET). 

Caldria, en primer lloc, que es reprenguessin els compromisos pendents amb les Escoles de Música i les Escoles de Dansa (el conveni signat que va decaure amb les retallades del 2012 i que, a diferència del que ha succeït amb gairebé totes les retallades, aquestes continuen sense haver-se revertit). Segon, caldria incorporar-hi les escoles locals d’arts escèniques, representades l’ACET. Tercer, caldria impulsar les “Escoles Locals de les Arts”, figura adoptada per la “Carta de les Arts a l’Educació” (Primer Fòrum de les Arts a l’Educació, 2022), a partir de les experiències d’alguns municipis (amb l’Hospitalet de Llobregat al capdavant) i que tendeixen a aglutinar totes les arts o almenys totes les arts en viu. O que també podria mancomunar les diverses escoles existents, específiques de les distintes arts.

Vet aquí el que sembla una baula clau d’un futur sistema cultural basat en els drets culturals de la ciutadania i en la seva capacitació per exercir-los: unes “Escoles Locals de les Arts”, de Districte de ciutat gran o de ciutat mitjana o d’agrupació de municipis petits de zona. Amb tres missions a desenvolupar: primera, la cooperació amb les escoles i instituts en la incorporació de les arts a l’educació obligatòria; segona, la formació artística fora d’horari escolar (amb falca inclusiva segons el nivell de renda familiar); i, tercera, la formació artística al llarg de la vida. Un Pla nacional d’“Aliances locals” triangulars (Escoles-Instituts, Escoles Locals de les Arts, Ajuntaments) seria una quadratura prometedora. Caldria que tots els agents implicats, públics i socials, hi estiguessin disposats. En aquest marc, de passada, les arts escèniques podrien realitzar, per fi, el seu excepcional potencial educatiu.