En aquesta vida s’ha de ser agraït, però fins a cert punt. S’ha de ser generós, però no idiota. I si ets una cosa o l’altra, o fins i tot totes les dues, ho fas perquè et dona la gana. I és el que passa amb les propines. En deixo si vull, si el servei m’ha agradat, si el menjar m’ha encantat i si m’hi he sentit com a casa. Que per això surto. La propina és l’acte de retribuir un servei ben fet, del qual en surts satisfet o molt satisfet. I malauradament no sempre passa. I per això no sempre en deixo. És un fet subjectiu. Perquè amb el servei ja hi va la cosa i també els impostos. La resta, depèn de sensacions i com que són només això, ningú t’ho pot imposar. Només faltaria.

Aquí, per sort, funciona així. Ets lliure de deixar-ne o no. També t’exposes a mirades o males cares si no ho fas. Però de moment, anem tirant. En canvi, no passa el mateix a molts altres països. Mentre hi ha llocs com el Japó que ni n’hi ha ni se l’espera, n’hi ha d’altres on és obligatori deixar-ne o fins i tot especifiquen a la nota la quantitat que has d’abonar. Als Estats Units, per exemple, és així. El que n’anomenen ‘tips’. Pretenen que els clients compensem el que els empresaris no paguen. Surrealista tot plegat. Fins al punt de perdre per complet el que és l’essència de la propina. Fa anys, en un viatge a Nova York, em van fer passar per caixa abans de portar-me el sopar. I allà mateix vaig haver de pagar una propina d’un menjar que ni havia tastat i un servei que no havia ni olorat. Esperpèntic miris com ho miris.

Aquests dies s’ha viralitzat la denúncia d’una cambrera precisament dels Estats Units. El cas és que, segons explica, un grup d’europeus van consumir per valor de 280 euros i el tiquet recomanava una propina de 70 euros. Ells s’hi van negar al·legant que no ho fan mai. La noia ho va convertir en un atac als europeus. Com si ells fossin els culpables de l’explotació laboral que pateix. Es veu que els clients són els dolents i el que li paga a final de mes és la víctima. Potser és que ja n’estan i n’estem tips de pagar perquè sí. Pel servei i pel mal servei. Potser és que ha arribat el moment de pagar a l’europea.

En el sector del turisme ho accepto tot. Com ara que em facin pagar un hotel per avançat, quan només he vist fotos interessades. Fins i tot que em cobrin un percentatge de la reserva per avançat per assegurar la meva presència o no arruïnar-se en un restaurant. Però hi ha límits. Que s’hagi posat de moda cobrar pel cobert o per un tros de pa qui ni he demanat ja és passa de la ratlla. Que es dediquin a pagar bé als treballadors si volen oferir un bon servei, que no els explotin amb hores de més i contractes de merda. És la fórmula perquè treballadors i clients estiguem satisfets. I l’agraïment, amb agraïment es paga.