Aquests últims dies ha tornat a circular per la xarxa una petició col·lectiva a favor de l’anomenada Taxa Tobin, és a dir, l’impost sobre transaccions financeres. Sembla com si es tractés de commemorar els deu anys de la mort del pare de la idea, l’economista James Tobin, premi Nobel del 1981.  Curiosament, la nova ofensiva dels partidaris de l’impost arriba en el mateix moment en què els mercats, principals afectats si s’apliqués la taxa, tornen a marcar terreny negant-se a reconèixer com a positiva la intervenció sobre els bancs espanyols.

És a dir, els grans inversors financers porten des de dissabte demostrant que no es deixen convèncer per les decisions polítiques. I sembla que se’n surten, perquè després que continuï la pujada de la prima de risc la majoria d’opinions públiques, dòcils, apunten que igual amb el rescat no n’hi ha hagut prou. Cap declaració oficial de les últimes hores no planteja contraatacar marcant algunes línies vermelles a aquests mercats.

Una d’aquestes línies seria la Taxa Tobin. Certament, el seu creador la va pensar als anys 70, en un moment diferent de l’actual, en què el principal risc financer era l’especulació amb les divises. James Tobin, un economista keynesià –o sigui, no precisament un marxista radical-, proposava gravar les compres de moneda estrangera perquè no es jugués amb les fluctuacions dels tipus de canvi. Tobin no estava gaire content amb la utilització de les seves teories per part dels antiglobalitzadors.

Actualment, la Taxa Tobin s’ha generalitzat, i defineix un impost per a totes les transaccions de capital. Però continua sent una reivindicació assumible per moltes ideologies no especialment radicals. En una o altra versió ha estat defensada per la Comissió Europea, pel president francès François Hollande, Angela Merkel i fins i tot Mariano Rajoy.

Si hi ha tanta gent d’acord, per què no s’aplica? Comptat i debatut, es diria que ens trobem davant un nou cas de feblesa de la política. Els debats teòrics van per una banda, potser les conviccions també, però la realitat és que les úniques mesures que acaben aplicant-se no són per marcar territori enfront del poder financer, sinó per fer-li la gara-gara.