Crec que ningú no pot negar, ni tan sols els més perspicaços, que escoltar Pedro Sánchez en el Congrés parlant de plurinacionalitat, d’obrir-se al diàleg amb la Generalitat, admetent la naturalesa política del conflicte català i, per tant, la seva solució en termes polítics... a molts els ha sonat a glòria en un context d’una enorme tristor política i d’un cert cansament.

Fins i tot alguns analistes polítics, val a dir que en un arravatament d’optimisme, ja s’han afanyat a insinuar la possibilitat que el relleu socialista a Madrid pugui servir tard o d’hora per a obrir alguna mena de via de negociació amb l’Estat que podria possibilitar ni que fos una millora de la cruel i injusta situació dels presos polítics catalans. Sabent, però, com les gasta el nacionalisme espanyol, l’Estat, coneixent quines són les arrels ideològiques de l’alta judicatura i les seves servituds, ningú no hauria de fer-se la més mínima il·lusió de res. Les rabioses insinuacions fetes en aquest sentit pel PP sobre suposades negociacions secretes entre l’independentisme i el PSOE, són pura insidia, retòrica enverinada. 

Cal que no oblidem tampoc que el Pedro Sánchez que aquests darrers dies ha repicat les campanes de l’entesa amb Catalunya, és el mateix que s’ha passat mesos competint en nacionalisme ultramuntà amb els dos principals partits de l’extrema dreta fins al punt que, bo i reconèixer que l’única rebel·lió que hi hagut a Catalunya està al cap de Llarena, no s’ha estat d’anunciar una reforma del codi penal per fer-la possible sota la forma d’una estrambòtica “rebel·lió civil”.

Certament, no descobrim res si diguem que Sánchez és un tipus de poc fiar que, a més, balla al so que li marca una caterva de reaccionaris iracunds com Ibarra, Susana Díaz, Guerra o Lambán, així com de conspiradors de la talla de González o Rubalcaba. Això és el PSOE -i una mica també el valencià Puig o la mallorquina Armengol- per més que molts se’n dolguin i encara s’entesten a somiar amb un socialisme espanyol inequívocament republicà, federalista, d’esquerres, amb una sincera voluntat de trencar amb podrit el règim del 78.

El PP i C’S, ja estan esmolant els ganivets i no tindran cap recança a encendre Espanya pels quatre costats per a atrapar en el foc sagrat de la pàtria el PSOE i qui pregui per ell. Pujaran el to i difamaran i calumniaran a cor que vols com han fet sempre per a intentar com sigui destruir Sánchez i tocar de nou el poder.

Hi ha ben poques circumstàncies que els puguin neutralitzar. Una, en el cas del PP, és que els jutjats continuin dicant sentències pels nombrossísims casos de corrupció que afecten la formació. Això, lligat a la situació generada per la pèrdua del poder, comportarà un allau de purgues internes i de baralles salvatges pel control del partit. 

L’altra és que els de Rivera i els de Rajoy s’entrebanquen en una guerra fratricida pels vots que podria espantar les respectives clienteles més moderades i, de passada, atreure al fragor de la batalla l’extrema dreta de tota la vida.
 
El perill és que bona part d’aquesta contesa es lliurarà a Catalunya i ja sabem quines seran les principals víctimes i quin el relat que en farà la premsa espanyola. De la societat catalana dependrà la gestió d’aquest escenari.

Tot això, mentre la violenta bola de neu de la repressió judicial contra l’independentisme continua arrasant amb tot sense miraments.