El sistema polític de l'any 1979 naixia condemnat a carregar racons foscos i pràctiques dubtoses. La poca cultura democràtica de la societat i les seves elits, la pobre separació de poders, l'excessiva fortalesa dels partits polítics i el seu mal finançament feien de llast del sistema de la Transició. Tres dècades llargues de creixement econòmic gairebé constant amb un rol protagonista pel sector de la construcció van fer la resta. L'urbanisme obria la porta a corrupteles massa fàcils i massa segures. Qualsevol alcalde, qualsevol regidor, podia justificar amb bons arguments tècnics que la ratlla de la classificació urbanística anés aquí o allà. Si després apareixien alguns centenars de milers, o alguns milions, en un compte a Suïssa o les Caiman tot continuava sent, en aparença, impecablement correcte. Corrupció endèmica. Massa fàcil, massa segura.

El món ha canviat i el deix cleptocràtic del sistema de la Transició ha acabat quedant en evidència. El descrèdit és gairebé total. La societat ha madurat i hi ha una demanda de major transparència i participació. Els periodistes, els jutges, els fiscals i molts ciutadans són més exigents i vigilants que no eren. Les grues s'han aturat i aquella jugada fàcil lligada al sector de la construcció que havia generat una certa impunitat entre els corruptes ja no és possible. La pressió continua però es desplaça cap a pràctiques més visibles i arriscades. Hi ha menys botí a repartir i algunes boques que es callaven amb diners es comencen a inquietar. La manta de la corrupció s'ha fet curta i ja no tapa tothom. Els que queden a la fresca tenen tendència a parlar un pèl massa i els periodistes els escolten amb atenció. De l'espiral de silenci a l'espiral d'escàndols. Un final d'època.

Però més enllà de la frustració i l'emprenyament que pot generar tot plegat el clima actual pot tenir alguna cosa de bona notícia. La catarsi que precedeix el nou ordre. Hi ha un procés de maduració en marxa i allò que arribi després serà, molt probablement, millor que allò que se'n va. El sobiranisme és la principal expressió catalana d'aquest impuls regenerador i les corrupteles nostrades dels darrers trenta cinc anys no el frenaran. Més aviat l'acceleren i carreguen de raó. Que se sàpiga tot. S'acaba la Transició, s'acaba el pujolisme, neix un país nou.