Després de manifestacions, vies democràtiques, mocions parlamentàries, performances socials i polítiques i tensió creixent, tot apunta a que hem arribat a una de les setmanes més decisives del procés. L’aprovació aquest dimecres de la llei del referèndum al Parlament farà entrar la política i les institucions catalans en un terreny desconegut, que pot anar de la secessió a la suspensió de l’autonomia catalana. El nou escenari que s’obrirà difícilment serà el mateix. Per dir-ho en els termes “gazelians” d’Arturo Puente, el risc d’empat enquistat existeix, però, si es produeix, serà d’una naturalesa molt diferent a l’actual.
 
La insistència en el referèndum com a mecanisme de solució d’aquest “empat” ha tensat els límits del règim de la transició: ha dividit partits, ha activat votants i ha mostrat les costures del model territorial establert en la Constitució. Però no només això. Pel camí hem observat una constant degradació de les institucions democràtiques espanyoles. En la inauguració de l’any judicial a Madrid d’ahir dimarts, el president del Tribunal Suprem, Carlos Ledesma, va assegurar que la unitat d'Espanya és "la base irreductible de tot el dret de l'estat". Aquest principi sembla haver emergit com a dogma fonamental de les decisions polítiques per aturar el referèndum sense calibrar les conseqüències negatives que ha tingut sobre la pròpia democràcia espanyola. Les institucions de l’estat han recorregut a la guerra bruta, controlen la majoria dels mitjans de comunicació i han activat un control ferri sobre la justícia i l’administració. Amb l’excepció de Podem, el silenci de la majoria d’actors estatals és eixordador. Valia la pena degradar la democràcia espanyola a aquests límits en nom del nacionalisme espanyol i la sagrada unitat de la pàtria?
 
Per aquest motiu és bo recordar que sempre ha existit una alternativa a la situació que viurem aquests dies. El govern espanyol podria haver activat mecanismes de reforma, suavitzat la recentralització, negociat una tímida reforma del sistema de finançament, haver fet una concessió en termes culturals... i un llarg etcètera d’iniciatives que no necessàriament posaven en dubte la pròpia existència de l’Estat. Captiu de la seva estratègia política, basada en inflar durant anys els sentiments territorials en benefici electoral, els moviments efectuats durant anys han anat precisament en direcció contrària: la de la recentralització, el menyspreu cultural i polític i la persecució judicial.
 
Per això es bo recordar, abans que es produeixi la votació d’avui, que la transició era un conjunt de pactes: l’econòmic, el democràtic i el territorial. Passada la crisi econòmica dels anys vuitanta, i després d´homologar Espanya a la resta de democràcies europees, només es tractava de mantenir el model donat i fer-lo evolucionar. Dit d’una altra manera, quan recordin aquests dies que Catalunya se salta la llei, és bo recordar que no ha estat precisament Catalunya la que s’ha saltat la llei constantment i que ha trencat el pacte. L’han empès a fer-ho, apropiant-se d’un model que oferia restriccions, però també amb força oportunitats. I heus aquí la gran oportunitat del referèndum: la de fer un pas endavant.