Hi ha una gran virtut de l'auge de l'independentisme i la guerra reactiva que s'ha iniciat en contra seu: els ciutadans de tot l'Estat han pogut descobrir la gran capacitat de feina conjunta que tenen totes les seves institucions, públiques i privades. Quan volen, no només es posen d'acord, sinó que són capaces de treballar de manera ràpida, implacable i coordinada.
 
No només això, sinó que els ciutadans també han (hem) pogut aprendre –oh, joia i alegria– quin era l'abast real del poder d'ens tan grisos i opacs com la Junta electoral central o el Tribunal de Comptes. Que de cop s'han rebel·lat com uns estaments de poder perenne i precís.
 
Recapitulem. En els últims anys, hem sabut, que el Tribunal suprem espanyol servia per a fer-hi judicis orals en obert. No només això, hi tenen un sala on –oh, meravella­– s'hi han jutjat dos governs catalans que han desafiat i posat en dubte l'Estat. Entenc perfectament que qui diu ostentar el poder, això ho ha d'aturar.
 
Però per a la nostra informació, ha quedat clar que el Suprem no és suficient. Per això hi ha hagut casos contra l'independentisme també a l'Audiència Nacional, al TSJC, als jutjats d'instrucció. I evidentment, i per sobre de tots en un tribunal que actua com a tal, encara que no és un tribunal: el Constitucional. Sempre amb l'aixopluc del CGPG, un govern dels jutges molt plural. Tot aquest entramat jeràrquic és capaç de posar en dubte l'ordenament juridic europeu fent evident que, per sobre de qualsevol decisió judicial hi ha un principi gairebé bíblic: l'Estat té el poder real i la seva unitat territorial està per davant de tot.
 
Però aquesta cooperació no s'acaba només amb la judicatura. La fiscalia, defensant el que és més sagrat a seguit la mateixa línia, sense posar en dubte ni una coma dels atestats policials. A més a més, hem vist com el poder executiu (socialista) passava fins i tot per sobre del legislatiu a través de decrets llei, com el de mordassa digital, per tal de garantir l'ordre present i futur.
 
Tot i així, podríem pensar que queden estaments que n'han restat al marge. Sí? La monarquia, àrbitre i garant de la pluralitat constitucional (així em van adoctrinar a mi), va sortir a explicar que la violència policial era una eina òbvia contra la població sediciosa i segons els sindicats, també va intentar ajudar l'executiu (Popular) a foragitar les seus de les principals empreses arrelades a Catalunya. És bo saber que els monarques sí que tenen alguna utilitat.
 
Tanmateix, podríem pensar que resta el quart poder, la premsa, que tot ho fiscalitza i il·lumina. Però si repassem els principals diaris i mitjans espanyols, veiem una alineació total amb les tesis dels altres tres poders. I qui se surt per la tangent, perd el favor de qui paga i és amo del deute d'aquests mitjans: la gran banca que a més també controla la majoria de grans empreses de l'IBEX 35. En definitiva que el plat combinat espanyol en defensa de la santíssima unitat indisoluble i indivisible i garantida per l'exèrcit és certament enorme.
 
Que al Tribunal de Comptes més de 100 dels seus 700 treballadors siguin família directa no sembla estranyar ningú. Que la Junta electoral central cregui que pot posar i treure presidents autonòmics i se salti les sentències europees, sembla que no causa alarma general. Que jurar la constitució tingui un caràcter religiós, com si es tractés de purificar la teva ànima, fins i tot em pot semblar d'una parafília deliciosa. Em falten talons alts i algun fuet.
 
Vist tot això, tres aprenentatges. El primer és que quan creguis que has vençut el sistema, aquest sempre té una carta amagada per defensar-se.
 
L'altre és pensar que és una llàstima que aquestes desenes d'institucions amb un poder legislatiu, judicial, executiu, policial, econòmic, propagandístic, mediàtic, militar, financer pràcticament il·limitat no utilitzin tota aquesta capacitat, aquesta facilitat en l'acord, la cordialitat i sol·lidaritat entre elles per a cap altra cosa que defensar la unitat d'Espanya. Us imagineu que es fessin el mateix acord per lluitar pels drets fonamentals? Per erradicar la pobresa? Per garantir la igualtat? Perdoneu el populisme naïf.
 
El tercer és gairebé de calaix: com pot ser que tot i la unió incondicional del poder legislatiu, judicial, executiu, policial, econòmic, propagandístic, mediàtic, militar, financer de l'Estat espanyol, l'independentisme i l'autodeterminisme continuï augmentant en nombre de partidaris? Potser que comencin a acceptar la realitat: potser no tenen tot el poder. Potser, sense voler-ho, se'ls està esmunyint poc a poc entre les mans.