Fa pocs dies que la Generalitat tancava els actes oficials de l’any Ramon Trias Fargas. Un documental, una exposició, la reedició d’un dels seus llibres i alguns actes i jornades han servit per recordar un personatge fascinant. Mort fa gairebé vint-i-cinc anys, Trias Fargas és un Homenot, una figura immensa i polièdrica. El seu centenari convida a pensar sobre alguns aspectes poc compresos de la seva figura. El seu elitisme i la seva idea de llibertat són un bon començament. Contrastos amb la Catalunya d’avui que il·luminen mancances i dèficits.

Ramon Trias Fargas era un membre conscient de l’elit del país. Fill d’una nissaga de personalitats rellevants en el camp professional i polític, sabia que de la seva posició de privilegi se’n derivava un deure de responsabilitat. Les oportunitats que havia tingut i la tradició que respirava l’obligaven a pensar i fer més enllà d’ell mateix. Per llegat i per compromís vivia el país amb un sentit patrimonial positiu de què en derivava una obligació de servei. D’aquest sentit del deure en van néixer mil i una iniciatives acadèmiques, socials, econòmiques i polítiques que en molts casos van tenir un impacte gruixut i positiu que encara es deixa sentir.

Avui les elits es veuen amb recel i desconfiança, una casta tancada de privilegiats dedicada a l’autoperpetuació egoista. Ramon Trias Fargas era un exemple d’elit positiva definida per la consciència de tenir una responsabilitat especial sobre el país. Més abocada a servir que a servir-se. Educada per donar continuïtat a projectes que van més enllà de la durada d’una vida. Les elits depredadores són característiques dels països fallits, però les elits constructores ho són dels països d’èxit. Trias Fargas ho sabia.

Si l’equivalència entre privilegi i responsabilitat ajuda a entendre l’elitisme de Ramon Trias Fargas, l’equivalència entre llibertat i justícia explica el seu liberalisme. "Per decència, però també per eficiència, hem d'aconseguir una societat en la qual la igualtat d'oportunitats sigui real i la immobilitat social deixi de ser un obstacle al progrés de tots", escriurà en un dels seus centenars d’articles de premsa. "Els de dreta m'han dit que la meva idea de llibertat és massa cara i no se la poden permetre, per aquest camí d'egoisme ho perdran tot, i, a més, la llibertat", havia escrit també uns anys abans.

Per Trias Fargas no hi havia una oposició inevitable entre la llibertat i la igualtat, les dues eren complementàries i necessàries. Es retroalimentaven l’una a l’altra. Unes línies seves ho expliquen bé: “La llibertat contribueix a la igualtat que al seu torn conserva la llibertat. Ens associem, per dir-ho així, a la defensiva enfront dels poderosos i enfront l’Estat mateix”. Calia ser lliure per poder-se agrupar en llibertat contra el poder i aconseguir avançar en el camí de la igualtat i la justícia. Calia la justícia perquè la llibertat fos plena.

L’elitisme i el liberalisme són dos papus a la Catalunya d’avui, dues idees incompreses i blasmades. La forma com Ramon Trias Fargas les va viure i representar haurien de servir per reivindicar el rol que han de tenir en una societat dinàmica i sòlida. L’elitisme com la continuïtat en la responsabilitat. El liberalisme com la dosi de llibertat imprescindible per a la justícia i el progrés. Contradiccions només en aparença. Com la humilitat de la saviesa. Com la fe del patriotisme. Com la generositat de qui mereix la victòria. Com l’esperança, ara i sempre.