L’amenaça d’una llei per regular el preu dels lloguers planejava sobre Catalunya des del mes de juliol. Tant fa que el Consell de Garanties Estatutàries hagi considerat anticonstitucional i anti-estatutari el text. El Parlament fa temps que considera que la seva condició és sobirana i que això equival a no estar sotmès a cap altra regla que la seva sobirana voluntat. És simptomàtic que en el grup ideològicament esquerrà que dona suport a aquesta proposta s’hagi situat també JxCat, tot i tenir una posició quantitativament diversa, palesant així el buit existencial que concorre en l’espai de centredreta. La seva única esmena a la proposta que van presentar conjuntament amb ERC, comuns i la CUP sols atén al fet que la limitació no afecti els propietaris els quals ingressos no arribin a una certa quantitat.

Sigui en les condicions que sigui, és en el plantejament on rau l’errada. Una normativa d’aquest tenor és un despropòsit jurídic (per la manca de competències autonòmiques) i econòmic, però també social, perquè perjudica el col·lectiu que suposadament vol ajudar i al que demagògicament s’adreça la mesura, defensada per les associacions de llogaters. La qüestió és que posar un límit al preu del lloguer provoca de manera immediata una retracció de l’oferta, justament el contrari del que succeeix quan el volum d’habitatges en el mercat de lloguer és molt gran.

D'aquesta manera, en ser menor el volum total per la fugida de qui no vol entrar en un mercat condicionat temporal i econòmicament, qui busca pis ho ha de fer en una oferta molt petita, la qual cosa vol dir que una part de la demanda veu frustrada la seva expectativa. Si a més afegim que qui lloga tindrà més capacitat d’escollir entre qui demanda, les classes més desafavorides són les que veuen més limitat el seu accés a l’habitatge.

Hi ha alternatives al despropòsit i totes elles impliquen augmentar el nombre d’habitatges en oferta, en comptes de fer passes que sols aconsegueixen reduir-lo. Si es vol evitar que això signifiqui entrar de nou en la corba de l’especulació que va esclatar l’any 2007, la solució passar per mantenir el sòl públic en mans de les administracions, treballant de la mà amb el  sector privat, que podria rendibilitzar la construcció d’habitatge en aquest sòl si se li encarrega la gestió del seu lloguer, que si pot aleshores limitar-se sense afectar el nostre model de mercat. D’aquesta manera el patrimoni públic no es privatitza, l’economia privada continua tenint un sector de la construcció fort, i no es produeix aquella broma de mal gust que comportava adjudicar habitatge en propietat a un preu per sota mercat en detriment de tot aquell a qui no li tocava la "loteria".

És sols una idea, però ha de quedar clar que accedir a un habitatge no necessàriament equival a accedir a la propietat de l’immoble, que l’habitatge a preu social ho ha de ser en el lloguer, i que la situació de vulnerabilitat que justifica aquest suport en termes de preus de lloguer assequibles ha d’estar constantment subjecta a control per evitar que esdevingui raó per acomodar-se en pagar per una residència molt menys del que ha d’aportar la resta.

És clar que, per entendre tot això, cal formar part del grup dels que creuen que la propietat privada és un dels fonaments del nostre sistema polític, i que a diferència de totes les experiències col·lectivistes que tant agraden a una certa esquerra, és el que ha construït una societat desenvolupada, esperonada a prosperar i competitiva. Que de tant en tant apareguin voltors i altra gent de mal viure no ens ha de fer renegar de la categoria, de l’autonomia de la voluntat com a principi bàsic dels contractes.