Aquest 2018 que avui tanquem l’han passat íntegrament a presó quatre homes de bé, innocents, sense judici, fidels a un mandat democràtic aprovat a les urnes i recolzat al Parlament de Catalunya. Parlem del vicepresident Oriol Junqueras i del conseller d’Interior, Quim Forn, que estan empresonats des del 2 de novembre del 2017.

Parlem també de dos líders civils, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, ara diputat, que se’ls acusa per un delicte que se sustenta en la violència, quan l’únic que van fer va ser dissoldre una concentració massiva i enviar la gent cap a casa. I la gent, disciplinadament, els va fer cas, perquè som gent de pau.

Aquesta nit, vigília de Cap d’Any, serà la 442 nit per als primers, però serà la 314 que passen a la presó els antics membres del Govern que no són a l’exili, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Dolors Bassa. I la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, hi haurà passat la que fa 285.

És impossible tancar aquest any 2018 sense cap desig que no impliqui la llibertat immediata d’aquestes persones.

I, tanmateix, la llibertat no arribarà. Perquè en les pròximes setmanes viurem de nou un trasllat –i els trasllats són tortures fins on sabem: conduccions temeràries, manilles, furgonetes policials sense cinturons de seguretat, calabossos foscos on impera la brutícia i els excrements són la matèria primera pels grafitis dels seus murs- i tots ells i totes elles seran de nou a Madrid, en presons que depenen del Ministeri de l’Interior i no de la conselleria de Justícia, i això també parla de com entén cadascú el model penitenciari.

Em remou pensar que ha passat un any sencer i no sols no hem vist com s’alliberava als primers sinó que el jutge Llarena tornava a fer entrar els altres, malgrat no haver incomplert cap de les mesures cautelars que els va imposar.

En canvi, hem vist coses inaudites: una moció de censura contra el Govern de Mariano Rajoy després que un jutge dictés sentència pel cas Gürtel i qualifiqués el Partit Popular d’organització criminal. Hem vist arribar Pedro Sánchez a La Moncloa per via d’un pacte de totes les forces de l’oposició, inclosos els partits independentistes catalans. Hem vist com VOX, amb posicionaments clarament retrògrads, racistes i nostàlgics del franquisme, entrava a les institucions amb desacomplexament, de la mà de PP i Cs.

Hem vist tot això i ni un sol gest que acosti una solució política. Només més barroeries judicials, com trossejar la causa en òrgans diferents (tres jutjats de Barcelona, el TSJC, l’Audiència Nacional i el Suprem), mentre s’ha seguit prolongant la presó preventiva. Només més revengisme i més articulació d’un aporellorisme que dóna rèdits electorals, enerva i compacta l’espai polític de la dreta i l’extrema dreta.

És impossible acostumar-s’hi. Com es poden fer balanços i projecció de bons desitjos amb nou persones a la presó? Ha passat un any i, malauradament, el clam de “llibertat presos polítics, llibertat preses polítiques” és tan vigent com l’últim dia de l’any passat.