La patacada que està travessant el país servirà, així ho espero, per treure'n algunes lliçons. Una d'elles hauria de ser la següent: que el nostre autogovern, malgrat totes les aparences, té un gruix molt minso. Vaja, que si fos un llac glaçat, no m’atreviria a passar-hi per sobre.
Sovint aquesta fragilitat té raons sistèmiques, vull dir raons relacionades amb el sistema autonòmic i molt especialment amb el sistema que finança aquest invent i el propi estat. Que a finals d'any el nostre govern hagi d'arrossegar-se per les entitats bancàries per aconseguir diners que permetin satisfer la totalitat de la paga extra als funcionaris, sona a innocentada o a broma de mal gust. Però així estan les coses. Un país que, malgrat portar ben estret el cinturó, i malgrat tenir encara un dinamisme econòmic i social per sobre de la mitjana ibèrica, amb penes i treballs arriba a finals de mes. I, per si no n'hi havia prou, els nous llogaters de la Moncloa -que hereten el deute de la disposició addicional tercera i tants d'altres- s'han afanyat a proclamar als quatre vents, mentre incompleixen olímpicament les primeres promeses electorals, que si el dèficit públic s'està disparant és per culpa de les autonomies, especialment la catalana. D'això se'n diu ser cornut i pagar el beure. O ser espoliat (hem quedat al final que aquest concepte es pot fer servir, oi?) i que els que et drenen els recursos t'acusin de no saber gestionar bé.
Però d'altres vegades la fragilitat és deguda a raons conjunturals i més relacionades amb els equilibris de poder i els jocs d'interessos polítics a casa nostra. Cert: no tot és culpa de Madrid. Aquí també falta voluntat i coratge. Un exemple l'hem vist aquests dies quan el govern ha fet públic que el cop de tisora també arriba a unes delegacions a l'exterior que l'anterior govern havia encertadament promogut i reforçat com a estratègia de país, tant en termes econòmics com polítics. L'estratègia de l'acció exterior, basada en bona part en aquestes delegacions, se'n va en orris amb l'excusa de les retallades i amb la raó de fons de les servituds que CiU (en aquest cas, més aviat d'Unió, que gestiona la política exterior) s'entesta encara a mantenir amb el PP. A l'estat espanyol, ara que sembla que des de Madrid també estan decidits a retallar, em jugaria un pèsol a que la tisorada no tocarà cap ni una de les 117 ambaixades de veritat que tenen repartides pel món.
La nostra fragilitat doncs, la de dins i la de fora, s'evidencia cada dia que passa. Estem com estem i no val la pena distreure'ns en retrets. Ara la situació és prou delicada, l'escanyament polític i econòmic del país té conseqüències prou greus, com per deixar de banda la tàctica. Cal sumar forces i voluntats des de molts fronts per trencar amb la fragilitat del poder (polític, econòmic) català i plantejar un canvi de fons en la nefasta dependència vers el poder polític de veritat, el que et retalla l'Estatut, t'escanya les finances o et desmunta el sistema de caixes com qui res. Això no s'arregla amb pedaços ni ho arreglen els ploramiques. Això ho arreglarà un país fort des de la societat i des de la política, des del Parlament i des del carrer, o ja no ho arregla ningú. I per cert: aquest any que tot just comencem és un bon moment per intentar-ho.
ARA A PORTADA
05 de gener de 2012