D’una manera automàtica tendim a associar els macrofestivals barcelonins a l’aquelarre de guiris de tota classe i condició, i a la noció d’star system internacional, tot agafant el Primavera Sound com a unitat de mesura: un 65% del públic d’enguany venia de fora, atret sobretot per atraccions de gran abast al món anglo com el trio Charli-Sabrina-Chappell. Però entenc que el Festival B deu entrar a la categoria macro (10.000 assistents diaris com a topall) i es mou, en canvi, en uns paràmetres molt diferents, ja que aposta essencialment per un trànsit humà autòcton, tant pel que fa a la programació com a l’audiència.
Parlem d’un festival que ve de més lluny del que sembla, ja que va tenir una primera vida amb la marca Cara B, fa una dècada, a la Fabra i Coats. Com el Cruïlla, s’adreça als majorment als barcelonins i als catalans, i n’és una mostra el cartell d’aquesta edició, on conviuen artistes de sonoritats força variades, un altre dels seus trets distintius. Aquest cop, amb una certa especialització per jornades: les músiques urbanes s’han concentrat en bona part el divendres, i el pop camparà, sobretot, aquest dissabte.
Ocasió per descobrir talents nostres en desenvolupament, com ara LaBlackie, Ouineta o Greta, i per calibrar les noves propostes d’El Petit de Cal Eril, Maria Jaume, Alizzz, Cala Vento, Mujeres, John Talabot o Rojuu. Conviuen amb creadors d’altres indrets de l’Estat, com ara Amaia, Judeline o Ralphie Choo, tot configurant un programa força de perfil insòlit al circuit català, de concepció diguem-ne ibèrica (amb permís d’algun visitant d’ultramar com ara el raper argentí Dillom). Una oferta construïda amb criteri artístic, que connecta amb un públic força jove i que introdueix un ingredient de renovació en el mapa del Fòrum que val la pena destacar.
Perquè els macrofestivals barcelonins més assentats (Primavera, Sónar, Cruïlla) porten molts anys i els dirigeixen emprenedors que es troben entre la cinquantena i la seixantena. Com em deia no fa gaire el mateix Jordi Herreruela (Cruïlla), no sembla raonable pretendre que el futur estigui ja escrit i que aquest estat de les coses hagi de romandre sine die.
El directe viu un auge popular molt visible, que encara costa interpretar amb precisió perquè estem tots perplexos amb certs números i estadis amb sold out (mentre a baix de tot es passa fred). La música canvia, interpel·la a noves generacions i és natural que acabi donant lloc a iniciatives i aparadors nous. Que poden conviure amb els ja establerts, és clar. I el Fòrum no havia tingut mai tants pretendents, com es va veure fa uns mesos quan l’Ajuntament va haver de convocar un concurs públic per repartir el joc. La proposta del Festival B és diferent de qualsevol altre. L’observarem amb interès.