Aquests dies d’agost ha estat notícia el que podríem dir cas Pujol. Tothom ha parlat del cas pròpiament i les seves conseqüències en el procés nacional. Dins de la barreja de sentiments i emocions contraposats m’han fet reviure una conversa amb el meu pare.

Quan érem petits i els germans ens barallàvem, tot sovint, ell ens deia que havíem de tenir sempre present que una cosa és el que ens diguérem entre nosaltres i l’altre és quan ho diuen de fora: jo podia dir-li cul d’olla a la meva germana, però si algú de la classe li deia jo la defensava, doncs em molestava que es posessin amb un dels meus. Aquest sentiment, si voleu dir-li així, tribal és el que tinc quan llegeixo articles o escolto tertúlies de fora de Catalunya.

Tot i reconèixer que el president no ha estat honest, intuir que hauria pogut fer més per no permetre al fill gran treballar contactes amb l’administració pública en general i la Generalitat en particular; tot i això, no em puc estar de sortir en defensa dels meus quan l’ataquen de fora. Sé que això que escric no té cap consistència ètica ni de legitimitat, que no pot servir per menystenir allò que ha pogut fer però, ara mateix, em molesta que cridin des de fora com si ells no tingueren casos pitjors i més variats.

Llegia aquest estiu un article dels senyor Joan B. Culla que deia que una de les coses que més l’emprenyaven era que el president Pujol havia donat arguments a aquells a qui molts hem combatut dialècticament. Hi estic totalment d’acord. Per renyar als meus necessito tenir la porta de casa tancada, encara que un veí senti la conversa, però no puc discutir amb els meus al mig del carrer, i això és el que ens està passant mentre no tinguem un estat propi: sempre tindrem la xafarderia de Madrid recordant-nos que som immadurs per viure sols (repeteixo: com si des de l’Alfonso Guerra fins a Bárcenas, passant per Mario Conde, ERO, Diputació de Castelló, etc. tot fos immaculat).

Tot i que crec que al procés no afecta, perquè el senyor Pujol no havia estat mai independentista i si fos per ell encara faríem el “peix al cove” sí és veritat que tinc la intuició que hem rebaixat la sensació de fet diferencial envers Espanya, com a mínim pel “saber fer” català que tot sovint hem presumit.

Dit això, no vull deixar d’expressar la ferma convicció que el procés té tota la validesa del món i més. Ara, president, us dic: Ara no toca; ara toca el país, de lo vostre ja en parlem després i no ens oblidarem de fer-ho.