La fi de la Guerra Freda derivada de la desaparició de la Unió Soviètica el 1991 és segurament el fet més decisiu des del final de la Segona Guerra Mundial, perquè va suposar la desaparició del sistema de relacions internacionals i de governança mundial que havia estat vigent durant més de tres segles, des de la pau de Westfàlia (1648) amb què es va concloure la Guerra dels Trenta Anys. El definia l’equilibri de poders, que es basava en la capacitat de les potències per mantenir l’ordre mundial a través de la mútua contenció i dissuasió militar, la qual cosa no impedia, però, que quan una potència es considerava prou forta per sotmetre les altres no esdevingués la crisi, la guerra de la qual resultava un nou equilibri de poders en què unes potències s’imposaven i perduraven, altres desapareixien i n’apareixien de noves.
Les grans guerres marcaven, normalment, la transició d’un equilibri de poders a un altre, ja que les potències en procés de pèrdua de l’hegemonia es resistien a abandonar el seu rol privilegiat, i per això només en contades ocasions la substitució ha estat en forma no violenta. Caldrà veure com acabarà la transició de l’hegemonia des dels Estats cap a les noves potències asiàtiques. Normalment, al llarg dels segles, han estat diverses les potències que, en un moment donat, pretenien l’hegemonia i que de manera aliada o enfrontada competien i participaven en l’equilibri de poders, com per exemple en el període d’entreguerres del segle XX que a Europa pugnaven per imposar-se l’imperi britànic, el francès, el soviètic, Alemanya i, des de la distància, els Estats Units. Només en l’etapa final posterior a la Segona Guerra Mundial l’equilibri va quedar reduït a només dues potències i la dissuasió passà a ser nuclear, l’equilibri del terror.
La Guerra Freda fou molt conflictiva, sobretot en el període de la descolonització que va donar lloc a guerres d’alliberament nacional (Vietnam, Algèria...), a cops d'estat en els nous països independents, guerres per la delimitació de fronteres, guerres civils, etc. Al mateix temps, tot i que no estigués escrit enlloc, les guerres tenien certes normes i, d’alguna manera, estaven controlades per una potència o altra o per totes dues i difícilment desbordaven l’escenari on s’havia originat el conflicte tant si era a l’interior d’un país com si atenyia a dos o més països (inclosa la metròpoli que podia veure’s afectada per atemptats). D’ací el retret que feia el secretari general de Nacions Unides, António Guterres, quan, arran de Gaza, recordava a Israel que les guerres també tenien normes.
Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 introdueixen un altre punt d’inflexió, si més no pel que fa a Occident. És la sensació de vulnerabilitat, ja que, tot i que el terrorisme no és cap novetat històrica, s’ha passat d’un terrorisme que podríem denominar de classe o ideològic, ja que es relacionava amb les lluites socials de finals del segle XIX i principis del segle XX (la bomba del Liceu, 1893; l’atemptat contra Eduardo Dato, 1921), amb la lluita política (atemptat contra Joan Prim, 1870), amb la confrontació entre les dues ideologies de la Guerra Freda (accions de les Brigades Roges o de la Fracció de l’Exèrcit Roig) o amb el nacionalisme (IRA, ETA). Amb algunes excepcions (Hipercor, ETA, 1987; Omagh, IRA autèntic, 1998).
En general, són atemptats personalitzats o dirigits contra les forces de seguretat de l’estat. L’11-S dona a conèixer, però, els atemptats massius i indiscriminats, que tenen com a objectiu socialitzar el terror i fer trontollar els valors que diuen defensar els països occidentals i que sovint no practiquen en les seves relacions amb els països del Sud Global. Tampoc era el primer cop que es duien a terme aquesta mena d’atemptats (atemptats d’Al-Qaida contra les ambaixades estatunidenques de Kenya i Tanzània l’estiu de 1998, contra les casernes militars franceses i estatunidenques de la Força Multinacional a Beirut el 1983, contra l’ambaixada dels EUA, també a Beirut, el 1983 i 1984 o, encara, els continus atemptats contra mesquites xiïtes perpetrats per terroristes sunnites al Pakistan, l’Iraq..., sense oblidar els relacionats amb les dues guerres de Txetxènia). Però era el primer cop que aquest tipus d’atemptats tenien lloc en un país occidental, justament en el cor econòmic (Nova York) i militar-polític (Washington) de la gran potència que havia estat vencedora de la Guerra Freda. D’ací les paraules de Joseph S. Nye que afirma que, quan els EUA havien derrotat l’URSS i se sentien més forts que mai, per primer cop es van sentir "vulnerables".
El fals debat entre seguretat i llibertats es va instal·lar en el cor i la ment dels ciutadans dels països occidentals tenallats per la por i la inseguretat. I així, es van fer lleis d’estrangeria cada cop més restrictives i la por, les respostes simples i la manca d’anàlisi del que estava succeint i perquè estava succeint, com va reclamar inútilment en un lúcid article John Paul Lederach pocs dies després de l’11-S, van obrir la porta als moviments populistes i l’extrema dreta i als errors de les invasions de l’Afganistan i l’Iraq. I, tanmateix, són una por i una inseguretat poc fonamentades, ja que, segons la Fondation pour l'Innovation Politique (París, 2019), entre 1979 i 2019 el 94,7% dels atemptats terroristes de grups islamistes radicals han tingut lloc a l’Orient Mitjà i l’Àfrica del nord, l’Àsia del Sud i l’Àfrica subsahariana. El 89,1% d’aquests atemptats i el 91,2% dels morts s’han produït doncs en països musulmans.
En definitiva, la conjunció de la fi de la Guerra Freda i dels atemptats de l’11-S dona pas a un món en què el sistema de governança i de relacions internacionals sorgits a la fi de la Segona Guerra Mundial, el denominat ordre liberal en suma, no només està qüestionat, sinó que, a més, vivim en un món amb més sensació d’inseguretat (vist des d’Occident, però també des del Sud Global que, com acabem de veure, és qui aporta un balanç de víctimes d’atemptats terroristes -i també de guerres i conflictes armats- més elevat) i on les guerres sembla que ja no tenen normes ni cap mena de control. I davant una creixent indiferència internacional no es poden -o no es volen- impedir les massacres (Gaza). I, de retruc, el populisme i l’extrema dreta campen sense fre.
I, encara, es completa l’escenari amb un altre tret fonamental: el retorn amb molta força de l’Orient, la Xina, que es pot convertir en el nou centre del món. En afortunada frase de Peter Frankopan, "si abans tots els camins conduïen a Roma, avui condueixen a Beijing". En efecte, a cavall dels segles XV i XVI, castellans i portuguesos arriben a les costes del continent americà i donen, per primera vegada, la volta al món. S’obrien així noves rutes pel comerç mundial i es revitalitzava la ruta de la seda i les espècies amb Àsia molt minvada des de la conquesta de Constantinoble pels otomans el 1453. L’explotació dels recursos i de la població del continent americà, delmada per la superioritat tecnològica i militar dels invasors europeus, i la nova ruta del Pacífic cap a l’Àsia van col·locar l’Europa Occidental en el centre del comerç mundial.
El procés d’acumulació dels segles XVI i XVII desembocaria en la Revolució Industrial dels segles XVIII i XIX on de nou la superioritat tecnològica i militar del Regne Unit, de França i d’altres països europeus desembocaria en la construcció d’uns imperis d’abast mundial. Avui, però, sembla que s’han capgirat les tornes i l’eix econòmic, polític, comercial i militar del món se situa en l’Índic-Pacífic i en la pugna entre uns EUA que no volen perdre l’hegemonia i una Xina que se la disputa. I la UE s’ho mira amb impotència i un progressiu bandejament polític, no perquè no sigui una gran potència econòmica -és la tercera del món- sinó per manca d’un projecte polític comú, cohesionat, creïble i amb prou presència per a poder fer de mediador en els grans conflictes mundials. Convindria tenir-ho present en les properes eleccions europees del mes de juny on l’extrema dreta ja no es conformarà només a trucar a la porta.
Les grans guerres marcaven, normalment, la transició d’un equilibri de poders a un altre, ja que les potències en procés de pèrdua de l’hegemonia es resistien a abandonar el seu rol privilegiat, i per això només en contades ocasions la substitució ha estat en forma no violenta. Caldrà veure com acabarà la transició de l’hegemonia des dels Estats cap a les noves potències asiàtiques. Normalment, al llarg dels segles, han estat diverses les potències que, en un moment donat, pretenien l’hegemonia i que de manera aliada o enfrontada competien i participaven en l’equilibri de poders, com per exemple en el període d’entreguerres del segle XX que a Europa pugnaven per imposar-se l’imperi britànic, el francès, el soviètic, Alemanya i, des de la distància, els Estats Units. Només en l’etapa final posterior a la Segona Guerra Mundial l’equilibri va quedar reduït a només dues potències i la dissuasió passà a ser nuclear, l’equilibri del terror.
La Guerra Freda fou molt conflictiva, sobretot en el període de la descolonització que va donar lloc a guerres d’alliberament nacional (Vietnam, Algèria...), a cops d'estat en els nous països independents, guerres per la delimitació de fronteres, guerres civils, etc. Al mateix temps, tot i que no estigués escrit enlloc, les guerres tenien certes normes i, d’alguna manera, estaven controlades per una potència o altra o per totes dues i difícilment desbordaven l’escenari on s’havia originat el conflicte tant si era a l’interior d’un país com si atenyia a dos o més països (inclosa la metròpoli que podia veure’s afectada per atemptats). D’ací el retret que feia el secretari general de Nacions Unides, António Guterres, quan, arran de Gaza, recordava a Israel que les guerres també tenien normes.
Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 introdueixen un altre punt d’inflexió, si més no pel que fa a Occident. És la sensació de vulnerabilitat, ja que, tot i que el terrorisme no és cap novetat històrica, s’ha passat d’un terrorisme que podríem denominar de classe o ideològic, ja que es relacionava amb les lluites socials de finals del segle XIX i principis del segle XX (la bomba del Liceu, 1893; l’atemptat contra Eduardo Dato, 1921), amb la lluita política (atemptat contra Joan Prim, 1870), amb la confrontació entre les dues ideologies de la Guerra Freda (accions de les Brigades Roges o de la Fracció de l’Exèrcit Roig) o amb el nacionalisme (IRA, ETA). Amb algunes excepcions (Hipercor, ETA, 1987; Omagh, IRA autèntic, 1998).
En general, són atemptats personalitzats o dirigits contra les forces de seguretat de l’estat. L’11-S dona a conèixer, però, els atemptats massius i indiscriminats, que tenen com a objectiu socialitzar el terror i fer trontollar els valors que diuen defensar els països occidentals i que sovint no practiquen en les seves relacions amb els països del Sud Global. Tampoc era el primer cop que es duien a terme aquesta mena d’atemptats (atemptats d’Al-Qaida contra les ambaixades estatunidenques de Kenya i Tanzània l’estiu de 1998, contra les casernes militars franceses i estatunidenques de la Força Multinacional a Beirut el 1983, contra l’ambaixada dels EUA, també a Beirut, el 1983 i 1984 o, encara, els continus atemptats contra mesquites xiïtes perpetrats per terroristes sunnites al Pakistan, l’Iraq..., sense oblidar els relacionats amb les dues guerres de Txetxènia). Però era el primer cop que aquest tipus d’atemptats tenien lloc en un país occidental, justament en el cor econòmic (Nova York) i militar-polític (Washington) de la gran potència que havia estat vencedora de la Guerra Freda. D’ací les paraules de Joseph S. Nye que afirma que, quan els EUA havien derrotat l’URSS i se sentien més forts que mai, per primer cop es van sentir "vulnerables".
El fals debat entre seguretat i llibertats es va instal·lar en el cor i la ment dels ciutadans dels països occidentals tenallats per la por i la inseguretat. I així, es van fer lleis d’estrangeria cada cop més restrictives i la por, les respostes simples i la manca d’anàlisi del que estava succeint i perquè estava succeint, com va reclamar inútilment en un lúcid article John Paul Lederach pocs dies després de l’11-S, van obrir la porta als moviments populistes i l’extrema dreta i als errors de les invasions de l’Afganistan i l’Iraq. I, tanmateix, són una por i una inseguretat poc fonamentades, ja que, segons la Fondation pour l'Innovation Politique (París, 2019), entre 1979 i 2019 el 94,7% dels atemptats terroristes de grups islamistes radicals han tingut lloc a l’Orient Mitjà i l’Àfrica del nord, l’Àsia del Sud i l’Àfrica subsahariana. El 89,1% d’aquests atemptats i el 91,2% dels morts s’han produït doncs en països musulmans.
En definitiva, la conjunció de la fi de la Guerra Freda i dels atemptats de l’11-S dona pas a un món en què el sistema de governança i de relacions internacionals sorgits a la fi de la Segona Guerra Mundial, el denominat ordre liberal en suma, no només està qüestionat, sinó que, a més, vivim en un món amb més sensació d’inseguretat (vist des d’Occident, però també des del Sud Global que, com acabem de veure, és qui aporta un balanç de víctimes d’atemptats terroristes -i també de guerres i conflictes armats- més elevat) i on les guerres sembla que ja no tenen normes ni cap mena de control. I davant una creixent indiferència internacional no es poden -o no es volen- impedir les massacres (Gaza). I, de retruc, el populisme i l’extrema dreta campen sense fre.
I, encara, es completa l’escenari amb un altre tret fonamental: el retorn amb molta força de l’Orient, la Xina, que es pot convertir en el nou centre del món. En afortunada frase de Peter Frankopan, "si abans tots els camins conduïen a Roma, avui condueixen a Beijing". En efecte, a cavall dels segles XV i XVI, castellans i portuguesos arriben a les costes del continent americà i donen, per primera vegada, la volta al món. S’obrien així noves rutes pel comerç mundial i es revitalitzava la ruta de la seda i les espècies amb Àsia molt minvada des de la conquesta de Constantinoble pels otomans el 1453. L’explotació dels recursos i de la població del continent americà, delmada per la superioritat tecnològica i militar dels invasors europeus, i la nova ruta del Pacífic cap a l’Àsia van col·locar l’Europa Occidental en el centre del comerç mundial.
El procés d’acumulació dels segles XVI i XVII desembocaria en la Revolució Industrial dels segles XVIII i XIX on de nou la superioritat tecnològica i militar del Regne Unit, de França i d’altres països europeus desembocaria en la construcció d’uns imperis d’abast mundial. Avui, però, sembla que s’han capgirat les tornes i l’eix econòmic, polític, comercial i militar del món se situa en l’Índic-Pacífic i en la pugna entre uns EUA que no volen perdre l’hegemonia i una Xina que se la disputa. I la UE s’ho mira amb impotència i un progressiu bandejament polític, no perquè no sigui una gran potència econòmica -és la tercera del món- sinó per manca d’un projecte polític comú, cohesionat, creïble i amb prou presència per a poder fer de mediador en els grans conflictes mundials. Convindria tenir-ho present en les properes eleccions europees del mes de juny on l’extrema dreta ja no es conformarà només a trucar a la porta.