La vida de totes les persones té llums i ombres, ampolles mig buides o mig plenes, segons les èpoques i, també, segons qui s'ho miri. És el que ara ha passat amb la mort de Fidel Castro, quan s'ha pogut veure que el que ha estat un dels personatges més influents del segle XX, ha suscitat amb la seva desaparició tantes passions i, també, congriat tants odis com va provocar en vida seva. Hi ha qui només en subratlla el caràcter d'icona revolucionària i insisteix en l'alfabetització general de la població i el seu alt nivell educatiu, així com en la formació d'un cos professional de metges, solidari i internacionalista, en contrast amb els índexs d'alfabetització i salut a l'àrea caribenya. D'altres, al seu torn, tan sols es refereixen a un país amb un sistema de partit únic, sense eleccions lliures al llarg de 57 anys i sense drets democràtics bàsics, com ara llibertat de reunió, manifestació, sindicació, expressió i multipartidisme. Tant rere d'una realitat inqüestionable, com d'una altra també tan tangible com l'anterior, hi ha la mateixa persona: Fidel Castro Ruz, fill de la immigració gallega a Cuba, educat amb els jesuïtes. Si totes les revolucions comencen amb l'apel·lació a la llibertat i la justícia, és evident que Castro va començar sent un líder revolucionari i acabà convertit en un president autoritari davant del qual s'imposaven les actituds acrítiques i els capteniments laudatoris. En més de mig de segle, a Cuba, s'hi han fet uns avenços en matèria de justícia social inexistents en la mateixa regió geopolítica, però aquestes conquestes s'han aconseguit sense democràcia, sense el nivell de llibertat que a Europa considerem bàsic, indispensable i irrenunciable, inseparable del nostre benestar general. La no divisió de poders de l'estat, la pena de mort, la discriminació d'homosexuals, entre altres pràctiques del tot rebutjables, han fet que la llibertat plena hagi estat absent de l'illa més de mig segle. I Castro ha mort just 60 anys després que, amb ell al davant, una vuitantena de joves rebels, patriotes cubans i antiimperialistes, s'embarquessin en el iot Granma camí de l'illa per tal d'alliberar-la de la dictadura de Fulgencio Batista, que havia convertit Cuba en un gran casino i una enorme casa de barrets per al gaudi i ús dels nord-americans i les seves màfies.
Just en assabentar-me del seu decés, dissabte passat a primera hora, em va venir al cap el llarg sopar amb ell, fa dinou anys, al capdavant d'una delegació del que llavors era el meu partit: ERC. Com allà és habitual en tots els viatges oficials, per estrictes mesures de seguretat, no va ser fins al dia anterior que ens vam assabentar que, l'endemà, just el darrer vespre d'estada a l'illa, soparíem amb el "comandante y jefe supremo de la revolución cubana". L'encarregat de comunicar-nos la notícia va ser el "compañero" José Ramón Balaguer, llavors secretari del comitè central del Partit Comunista de Cuba i, poc després, ministre de salut pública. No era l'únic dirigent amb cognom català, ja que el general de brigada Fernando Vecino Alegret va ser durant tres dècades ministre d'educació superior, als 20 anys s'havia incorporat a la guerrilla a Sierra Maestra com a membre del Moviment 26 de Julio, a les ordres de Castro, i era i és un decidit simpatitzant de la causa independentista catalana, com ell mateix m'havia manifestat més d'un cop. L'autor de la planificació regional de Cuba, d'altra banda, fou Josep M.Vidal Villa, acadèmic marxista i company meu de presó en la caiguda dels 113 de l'Assemblea de Catalunya el 1973. Vaig treure tots aquests cognoms catalans durant la trobada amb Castro, amb un comentari que va suscitar el seu somriure de sorpresa: "Ya ve, comandante, los catalanes lo tenemos todo controlado".
Era poc abans de les vuit del vespre, ja a hora foscant, a primers de setembre de 1997, que els cotxes on anàvem van dur-nos fins al Palacio de la Revolución a l'Havana: "Es la delegación catalana que tiene una cena oficial con el comandante", va dir Balaguer, que m'acompanyava, als soldats del post de guàrdia. Des del primer moment de la nostra arribada van separar-nos en dos vehicles. A mi van posar-me en un Mercedes amb aire condicionat i els altres tres companys anaven en el vehicle del darrere, amb les finestres sempre obertes per a combatre l'aire sufocant d'una xafogor que no ens abandonà en cap moment. Després d'esperar-nos una estona en una sala amb tot de motius de José Martí, vam rebre l'ordre d'alçar-nos cap a la trobada. Caminàvem per un passadís llarg, al fons del qual hi havia unes portes que ara recordo com a grans, molt altes, i que no van obrir-se fins pocs metres abans d'arribar-hi, en una escenificació ben preparada per a fer l'efecte que va aconseguir i que és la que suposo que es duia a terme, habitualment. Llavors, de sobte, va aparèixer ell, Fidel Castro, al mig de l'escena, vestit amb el seu uniforme verd oliva, no pas de militar, sinó de guerriller mudat, sense cap altra insígnia de comandament que el símbol del Movimiento 26 de Julio. Vaig tenir la sensació de tocar història, mentre li encaixava la mà i me la retenia uns instants, amb una certa força. A peu dret, vam tenir una conversa de temes variats, inicialment més aviat intranscendents, des de la temperatura de la mar catalana fins als vins del nostre país que després beuríem durant el sopar, abans d'entaular-nos. Li van interessar les referències al paper de Cuba en la història de l'independentisme català, començant per la mateixa bandera de combat catalana.
Arribats al menjador, hi havia deu cadires, cinc i cinc davant per davant, però la seva i la meva eren més altes que les altres i ja es trobaven un xic enretirades cap enrere per estalviar-nos-en el gest, de moure-les nosaltres mateixos. Com ja havia comprovat en l'assignació de vehicles, tot tenia una concepció molt jeràrquica i, de fet, durant tot l'àpat per part cubana només va parlar ell i jo vaig fer-ho per part catalana, tot constatant una certa incomoditat per part seva quan, en algun moment puntual, algun altre membre de la delegació catalana va intervenir breument a la conversa. Vam parlar de tot i força, sobretot de Catalunya i d'Espanya. Li va agradar de saber que el desembarcament republicà a Mallorca, el 1936, a les ordres de la Generalitat, el comandava el capità Alberto Bayo, el mateix que a primers dels cinquantes li havia ensenyat a ell i al Che el maneig de les armes, a Mèxic. La conversa es va perllongar durant hores i jo tenia al meu costat el llavors considerat delfí de Fidel, el vicepresident del consell d'estat Carlos Lage, ministre d'economia, el qual m'anava fent discrets cops de genoll cada cop que Castro feia alguna afirmació que ell considerava que podia sorprendre'ns o semblar-nos radical o exagerada, per tal que no hi reaccionéssim inadequadament. Vaig fixar-me que, rere la verdor dels testos amb plantes altíssimes que abrigaven Fidel per l'esquena, hi havia tres homes de paisà, asseguts en un banc tot el sopar, i amb una metralleta descansant sobre les cames.
Ja a peu dret, en fer-li lliurament dels obsequis que havíem dut per a ell -llibres i CD's sobre el nostre país i una bandera estelada- va dir-me: "Ya habrá visto usted que nosotros, ante todo, somos un gobierno nacionalista, integrado por patriotas cubanos antiimperialistas". De fet, responia a la identificació ideològica que havíem fet nosaltres sobre el partit que representàvem, expressada en termes de cultura política cubana: "ERC es una organización de izquierda patriótica catalana, de carácter antiimperialista, no comunista". No sabíem quina gràcia li faria això de "no comunista", però la seva resposta ja indicava prou clarament que ell es considerava, sobretot, un cubà antiimperialista, el David petit que havia plantat cara al gegant Goliat. Vam constatar el mateix amb altres dirigents del Partit Comunista de Cuba i ministres amb qui vam entrevistar-nos aquells dies, en veure com els cubans admiraven sobretot el poble del Vietnam, els patriotes que havien vençut el gegant americà, l'únic poble pel qual, ens asseguraven, hi hauria cubans disposats a jugar-se la vida defensant-lo, si calgués. Les moltes noies que es deien "Hanoi", de nom, semblaven confirmar la nostra constatació.
Poc abans d'acabar la trobada, em va dir mirant-me els ulls:"Pero, ustedes, en realidad, para qué quieren ser independientes?". Estaven a punt de complir-se els 100 anys dels fets de 1898 i jo vaig respondre-li: "Para aparecer en el mapa como pueblo, como ustedes hace un siglo". I Castro hi tornà: "Pero una vez ya independientes, qué objectivo tienen ustedes?". I jo vaig reblar la conversa amb aquesta frase: "No desaparecer del mapa como pueblo, como ustedes cien años después". Recordo com si fos ara que m'abraçà amb tota la seva còrpora i alçada de llavors, amb força, mentre a cau d'orella em xiuxiuejà en veu baixa: "Les deseo a ustedes mucha suerte". No vaig resistir-me a la temptació de fer-li signar al bell mig del triangle blanc de la meva estelada, com a record d'aquella nit històrica per a mi. Castro m'obsequià amb un cigar Cohibas de dimensions considerables, acuradament encabit en un bell estoig de fusta: "Para que se lo fume usted el día de su independencia", em digué somrient. El pas dels anys, quasi dues dècades, ha fet malbé del tot aquell cigar, però conservo la bandera independentista catalana, amb la seva signatura, amb una lletra clara i harmònica: "Fidel Castro". El mateix Castro que avui ploren a Cuba i arreu del món. El mateix Castro la mort del qual és celebrada a Miami i en altres indrets del planeta. El Castro que decretà tres dies de dol oficial per la mort de Franco i que envià la corona de flors més voluminosa al funeral de Samaranch. I com ens passarà a tots, la història el jutjarà i el condemnarà per unes coses, mentre, segurament, l'absoldrà per unes altres. Aquell Castro que tantes simpaties suscità en entrar a l'Havana l'1 de gener de 1959, rere banderes de justícia i llibertat, no va ser capaç de fer evolucionar Cuba, després dels primers anys de revolució, cap a una democràcia pluripartidista i respectuosa amb els drets humans, que hagués conservat, però, els guanys socials assolits.
Ara que ha mort, em semblava que podia ser d'interès de reproduir alguns passatges d'aquella trobada, ja del tot irrepetible per tants motius, començant per la seva desaparició. L'esgotament biològic de la generació de la revolució i l'anunci de Raúl Castro de deixar la presidència el 2018, obren tot d'interrogants sobre el futur de Cuba, un futur que, com també ens advertia el cardenal de l'Havana, ha de sorgir de la pròpia societat de l'illa i no de Miami. La reconciliació nacional i el trànsit cap a una democràcia formal toparan amb les elits dirigents cubanes més conservadores i dogmàtiques, les que poden veure perillar la seva hegemonia i privilegis, però també amb la imprevisibilitat ultra reaccionària d'un president com Trump i els anhels de venjança de l'exili de la Florida. El poble cubà ha dit adéu a Castro i tant de bo que sigui també un adéu al pitjor de tota una època. I ho ha fet a la Plaza de la Revolución. Ben pocs dels assistents al comiat devien tenir present que, justament, l'indret era conegut fa més de 60 anys com la Loma de los catalanes, perquè allà s'alçava l'ermita de Montserrat, bastida per la colònia catalana, fins que va ser trasllada als afores de la capital, a Rancho Boyeros, prop de l'aeroport. El darrer moment públic de Castro ha tingut, doncs, curiosament, una connexió catalana.
Just en assabentar-me del seu decés, dissabte passat a primera hora, em va venir al cap el llarg sopar amb ell, fa dinou anys, al capdavant d'una delegació del que llavors era el meu partit: ERC. Com allà és habitual en tots els viatges oficials, per estrictes mesures de seguretat, no va ser fins al dia anterior que ens vam assabentar que, l'endemà, just el darrer vespre d'estada a l'illa, soparíem amb el "comandante y jefe supremo de la revolución cubana". L'encarregat de comunicar-nos la notícia va ser el "compañero" José Ramón Balaguer, llavors secretari del comitè central del Partit Comunista de Cuba i, poc després, ministre de salut pública. No era l'únic dirigent amb cognom català, ja que el general de brigada Fernando Vecino Alegret va ser durant tres dècades ministre d'educació superior, als 20 anys s'havia incorporat a la guerrilla a Sierra Maestra com a membre del Moviment 26 de Julio, a les ordres de Castro, i era i és un decidit simpatitzant de la causa independentista catalana, com ell mateix m'havia manifestat més d'un cop. L'autor de la planificació regional de Cuba, d'altra banda, fou Josep M.Vidal Villa, acadèmic marxista i company meu de presó en la caiguda dels 113 de l'Assemblea de Catalunya el 1973. Vaig treure tots aquests cognoms catalans durant la trobada amb Castro, amb un comentari que va suscitar el seu somriure de sorpresa: "Ya ve, comandante, los catalanes lo tenemos todo controlado".
Era poc abans de les vuit del vespre, ja a hora foscant, a primers de setembre de 1997, que els cotxes on anàvem van dur-nos fins al Palacio de la Revolución a l'Havana: "Es la delegación catalana que tiene una cena oficial con el comandante", va dir Balaguer, que m'acompanyava, als soldats del post de guàrdia. Des del primer moment de la nostra arribada van separar-nos en dos vehicles. A mi van posar-me en un Mercedes amb aire condicionat i els altres tres companys anaven en el vehicle del darrere, amb les finestres sempre obertes per a combatre l'aire sufocant d'una xafogor que no ens abandonà en cap moment. Després d'esperar-nos una estona en una sala amb tot de motius de José Martí, vam rebre l'ordre d'alçar-nos cap a la trobada. Caminàvem per un passadís llarg, al fons del qual hi havia unes portes que ara recordo com a grans, molt altes, i que no van obrir-se fins pocs metres abans d'arribar-hi, en una escenificació ben preparada per a fer l'efecte que va aconseguir i que és la que suposo que es duia a terme, habitualment. Llavors, de sobte, va aparèixer ell, Fidel Castro, al mig de l'escena, vestit amb el seu uniforme verd oliva, no pas de militar, sinó de guerriller mudat, sense cap altra insígnia de comandament que el símbol del Movimiento 26 de Julio. Vaig tenir la sensació de tocar història, mentre li encaixava la mà i me la retenia uns instants, amb una certa força. A peu dret, vam tenir una conversa de temes variats, inicialment més aviat intranscendents, des de la temperatura de la mar catalana fins als vins del nostre país que després beuríem durant el sopar, abans d'entaular-nos. Li van interessar les referències al paper de Cuba en la història de l'independentisme català, començant per la mateixa bandera de combat catalana.
Arribats al menjador, hi havia deu cadires, cinc i cinc davant per davant, però la seva i la meva eren més altes que les altres i ja es trobaven un xic enretirades cap enrere per estalviar-nos-en el gest, de moure-les nosaltres mateixos. Com ja havia comprovat en l'assignació de vehicles, tot tenia una concepció molt jeràrquica i, de fet, durant tot l'àpat per part cubana només va parlar ell i jo vaig fer-ho per part catalana, tot constatant una certa incomoditat per part seva quan, en algun moment puntual, algun altre membre de la delegació catalana va intervenir breument a la conversa. Vam parlar de tot i força, sobretot de Catalunya i d'Espanya. Li va agradar de saber que el desembarcament republicà a Mallorca, el 1936, a les ordres de la Generalitat, el comandava el capità Alberto Bayo, el mateix que a primers dels cinquantes li havia ensenyat a ell i al Che el maneig de les armes, a Mèxic. La conversa es va perllongar durant hores i jo tenia al meu costat el llavors considerat delfí de Fidel, el vicepresident del consell d'estat Carlos Lage, ministre d'economia, el qual m'anava fent discrets cops de genoll cada cop que Castro feia alguna afirmació que ell considerava que podia sorprendre'ns o semblar-nos radical o exagerada, per tal que no hi reaccionéssim inadequadament. Vaig fixar-me que, rere la verdor dels testos amb plantes altíssimes que abrigaven Fidel per l'esquena, hi havia tres homes de paisà, asseguts en un banc tot el sopar, i amb una metralleta descansant sobre les cames.
Ja a peu dret, en fer-li lliurament dels obsequis que havíem dut per a ell -llibres i CD's sobre el nostre país i una bandera estelada- va dir-me: "Ya habrá visto usted que nosotros, ante todo, somos un gobierno nacionalista, integrado por patriotas cubanos antiimperialistas". De fet, responia a la identificació ideològica que havíem fet nosaltres sobre el partit que representàvem, expressada en termes de cultura política cubana: "ERC es una organización de izquierda patriótica catalana, de carácter antiimperialista, no comunista". No sabíem quina gràcia li faria això de "no comunista", però la seva resposta ja indicava prou clarament que ell es considerava, sobretot, un cubà antiimperialista, el David petit que havia plantat cara al gegant Goliat. Vam constatar el mateix amb altres dirigents del Partit Comunista de Cuba i ministres amb qui vam entrevistar-nos aquells dies, en veure com els cubans admiraven sobretot el poble del Vietnam, els patriotes que havien vençut el gegant americà, l'únic poble pel qual, ens asseguraven, hi hauria cubans disposats a jugar-se la vida defensant-lo, si calgués. Les moltes noies que es deien "Hanoi", de nom, semblaven confirmar la nostra constatació.
Poc abans d'acabar la trobada, em va dir mirant-me els ulls:"Pero, ustedes, en realidad, para qué quieren ser independientes?". Estaven a punt de complir-se els 100 anys dels fets de 1898 i jo vaig respondre-li: "Para aparecer en el mapa como pueblo, como ustedes hace un siglo". I Castro hi tornà: "Pero una vez ya independientes, qué objectivo tienen ustedes?". I jo vaig reblar la conversa amb aquesta frase: "No desaparecer del mapa como pueblo, como ustedes cien años después". Recordo com si fos ara que m'abraçà amb tota la seva còrpora i alçada de llavors, amb força, mentre a cau d'orella em xiuxiuejà en veu baixa: "Les deseo a ustedes mucha suerte". No vaig resistir-me a la temptació de fer-li signar al bell mig del triangle blanc de la meva estelada, com a record d'aquella nit històrica per a mi. Castro m'obsequià amb un cigar Cohibas de dimensions considerables, acuradament encabit en un bell estoig de fusta: "Para que se lo fume usted el día de su independencia", em digué somrient. El pas dels anys, quasi dues dècades, ha fet malbé del tot aquell cigar, però conservo la bandera independentista catalana, amb la seva signatura, amb una lletra clara i harmònica: "Fidel Castro". El mateix Castro que avui ploren a Cuba i arreu del món. El mateix Castro la mort del qual és celebrada a Miami i en altres indrets del planeta. El Castro que decretà tres dies de dol oficial per la mort de Franco i que envià la corona de flors més voluminosa al funeral de Samaranch. I com ens passarà a tots, la història el jutjarà i el condemnarà per unes coses, mentre, segurament, l'absoldrà per unes altres. Aquell Castro que tantes simpaties suscità en entrar a l'Havana l'1 de gener de 1959, rere banderes de justícia i llibertat, no va ser capaç de fer evolucionar Cuba, després dels primers anys de revolució, cap a una democràcia pluripartidista i respectuosa amb els drets humans, que hagués conservat, però, els guanys socials assolits.
Ara que ha mort, em semblava que podia ser d'interès de reproduir alguns passatges d'aquella trobada, ja del tot irrepetible per tants motius, començant per la seva desaparició. L'esgotament biològic de la generació de la revolució i l'anunci de Raúl Castro de deixar la presidència el 2018, obren tot d'interrogants sobre el futur de Cuba, un futur que, com també ens advertia el cardenal de l'Havana, ha de sorgir de la pròpia societat de l'illa i no de Miami. La reconciliació nacional i el trànsit cap a una democràcia formal toparan amb les elits dirigents cubanes més conservadores i dogmàtiques, les que poden veure perillar la seva hegemonia i privilegis, però també amb la imprevisibilitat ultra reaccionària d'un president com Trump i els anhels de venjança de l'exili de la Florida. El poble cubà ha dit adéu a Castro i tant de bo que sigui també un adéu al pitjor de tota una època. I ho ha fet a la Plaza de la Revolución. Ben pocs dels assistents al comiat devien tenir present que, justament, l'indret era conegut fa més de 60 anys com la Loma de los catalanes, perquè allà s'alçava l'ermita de Montserrat, bastida per la colònia catalana, fins que va ser trasllada als afores de la capital, a Rancho Boyeros, prop de l'aeroport. El darrer moment públic de Castro ha tingut, doncs, curiosament, una connexió catalana.