El passat 29 de març, els Països Catalans i l’Estat espanyol van viure una nova jornada vaga general. El seguiment de la convocatòria va ser notable i les manifestacions massives. En canvi, la major part de les portades de l'endemà van ser protagonitzades per l'acció d'uns centenars de persones que, durant i després de la marxa contra la reforma laboral, es van enfrontar amb els Mossos d’Esquadra i van causar destrosses en el mobiliari urbà i en diversos establiments. Els convocants de la vaga se n'han desmarcat, a l'hora que, des de les xarxes socials, els moviments socials han criticat el que consideren una desproporció policial, que en aquest cas ha afectat persones que no estaven implicades directament en els enfrontaments. Hi ha hagut més de vint ferits i un jove ha perdut un ull per impactes de pilotes de goma. Al mateix temps, el conseller d'Interior, Felip Puig, ha afirmat que els fets de Barcelona van ser “l’expressió de violència urbana més gran que hem tingut mai a Catalunya” i ha emprat les destrosses per criminalitzar el sindicalisme crític i els moviments socials alternatius.

La violència no es pot abordar a base de tòpics simplistes. Si volem contribuir a eradicar-la hem de mirar d'entendre les seves causes profundes. Els episodis de violència al carrer de la vaga general no poden explicar-se sense ubicar en la mateixa esfera del debat la qüestió de la violència estructural. Aquest tipus violència ha crescut molt durant els últims temps al nostre país. Els exemples són múltiples: des de les 58.241 famílies desnonades l’any 2011 a l’Estat espanyol (amb el País Valencià encapçalant el rànquing amb més de 17.000 casos) fins a les elevades xifres d'atur, que a Catalunya ja arriba el 20,5% de la població activa (més del 40% entre els joves). Les víctimes principals d’aquesta violència estructural i cronificada són els 2,7 milions de ciutadans dels Països Catalans que viuen sota el llindar de la pobresa, segons dades recollides per entitats com Càritas. Per tant, quan els diaris obren les seves edicions amb el relat de la dependenta plorosa del Passeig de Gràcia, ens estan explicant una part de la història, però n'obvien una altra de molt rellevant si volem entendre la complexitat de la realitat.

Els contenidors cremats durant la vaga general, doncs, són poc rellevants si els comparem amb la brutalitat sistèmica contra les persones. Ara bé: això no vol dir que aquesta mena d'accions siguin justificables. La violència no és un mitjà per solucionar conflictes. És, en tot cas, l'expressió més dura i deshumanitzadora del conflicte en sí. Emprant-la o justificant-la no aconseguirem resoldre'l, sinó tot el contrari: contribuirem a enquistar-lo i fer-lo més dolorós. A l'hora, més enllà de l’imprescindible debat ètic sobre la seva legitimitat, fins i tot els partidaris de la violència hauran de concloure que ha esdevingut una eina de lluita ineficaç, com a mínim en l'actual context històric dels Països Catalans. El veritable camp de batalla són els mitjans de comunicació de masses, i no les barricades de Via Laietana. Pel que fa a la vaga, hem pogut comprovar com la violència d’uns pocs ha contribuït a difuminar l’impacte de la protesta de molts. I cal desenganyar-se: el que de debò preocupa als gestors de l'statu quo no és un Starbucks calcinat, sinó un moviment sindical i social amb capacitat per paralitzar el país, que evolucioni de la indignació cap a noves formes d'organització i contrapoder d'àmplia base social. L'ús de la violència no afavoreix a que aquesta base s'eixampli. Al contrari: fa més fàcil criminalitzar la dissidència. I per molt que les xarxes socials hagin contribuït a atenuar l'impacte de la criminalització, cal no oblidar que el diari més llegit a Catalunya segueix sent La Vanguàrdia.

És necessari que els moviments socials abordin de forma serena el debat sobre la violència. Més enllà de la necessària denúncia dels abusos policials i judicials, cal fer autocrítica i crítica. Tot fa pensar que amb l'actual context de crisi, retallades i precarització aquesta mena de d'episodis aniran a més, i per entendre'ls i explicar-los caldrà fugir tan del tòpic suat del vandalisme com de l'èpica de la barricada. Dependrà de la capacitat d'articular alternatives a l'actual estat de les coses que aquesta ràbia latent sigui canalitzada amb finalitats constructives i veritablement transformadores. En cas contrari, qui en sortirà reforçat són els actuals gestors de l'ordre públic, bons coneixedors de les doctrines securitàries més regressives i ben conscients que les polítiques de mà dura, en l'era de la por, donen vots a cabassos.