La cerimònia dels Premis Gaudí de cinema és un dels moments en què, any rere any, s’exhibeix amb tota cruesa l’anormalitat absoluta que pateix la llengua catalana.

Una llengua al marge, foragitada de les grans produccions, reclosa en pel·lícules petites, sense pressupost. Una llengua acorralada, sense eines, sense pressupostos, sense alè per sobreviure. Una llengua a la sala d’espera. I amb la bombeta del sostre apagada.

No és tan sols els cinema. Allà el cas és glamourosament estrident. Però el català, l’ús social del català, és ja en extinció en molts altres àmbits de la nostra societat:  als tribunals, a les Notaries i Registres, als cossos de seguretat policials, a les grans multinacionals, etc. Sobreviu als mitjans de comunicació, però en proporcions que a penes poden qualificar-se ni de minoritàries.  I sembla retrocedir a les Universitats, Instituts, etc..

Han estat, fins avui, més de 30 anys de normalitzar, d'intentar fer normal la immensa anormalitat que va suposar la dictadura L’intent de genocidi cultural es va quedar en intent, però les conseqüències han estat devastadores. 30 anys de normalitzar i som lluny de tenir una llengua normal. Per això, també, l’única sortida per la llengua és un país lliure, un Estat que la protegeixi.

En el darrer article publicat pel lingüista Joan Solà, premi d'Honor de les Lletres Catalanes, explicava les dues grans conclusions sobre la llengua a les que havia arribat al llarg de la seva vida: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat.

En el magnífic parlament que Isona Passola va adreçar als assistents de la gala dels Gaudí reclamava, en la nostra condició de poble europeu, que la nostra llengua se senti en les sales de cinema, i exigia implicació i recursos. I és evident que res de tot això no pot aconseguir-se dins de l’actual Estat espanyol. Contra les lamentacions anuals només hi ha la sortida de la independència, que vol dir això, també, en aquest cas: donar-li un port arrecerat a la llengua.

Hi ha qui vol la independència per molts motius. Jo la persegueixo perquè entenc la llengua catalana com la clau de volta del nostre poble. Perquè –seguint Solà- si no podem crear bellesa, ni pel·lícules, ni comunicar-nos si hem de defensar-nos en un Tribunal, si vivim amb una llengua acorralada, de què ens serveix? Quin futur ens espera?. I si com a catalans que tenim una llengua com un patrimoni europeu i universal no som lliures, si vivim sota la indignitat que l’Estat espanyol ens ofereix, com podrem mantenir-la?

En el sí o no a la independència ens hi juguem el futur de la llengua.