La nostra llengua viu, encara, un precari present i un problemàtic futur, manllevant la diagnosi que en feia de Fuster l’any 1981. L’hem assentada, certament, en els espais de comunicació i en les arts escèniques, la qual cosa hauria d’evidenciar com es va normalitzant una audiència en llengua catalana. Ara bé, per contrast de la balança, si és cert que el català va guanyant presència en espais comunicatius, no ho és menys que els parlants de l’àrea lingüística, que l’entenen en més d’un 90%, a l’hora d’usar-lo, tant a nivell oral com escrit, els percentatges baixen gairebé un 30%: una situació alarmant.
Una llengua és una eina de comunicació, però també és patrimoni, i quan una llengua com la catalana viu la interferència d’una altra, hem d’aplicar tot de polítiques perquè els parlants tinguin consciència lingüística per tal de servir-se’n amb competència, d’aquesta llengua que viu en franc procés de minorització. Per això és que els mitjans hi juguen un paper tan important, en l’aprenentatge d’una llengua, sobretot de cara a tots aquells que decideixen d’establir-se entre nosaltres i que no han de voler-se catalans que no es volen servir del català perquè ja en tenen prou d’entendre’l.
Això ens obliga a aplicar tot de polítiques per tal de normalitzar-ne l’ús a tots els nivells de la vida col·lectiva, perquè qualsevol alternativa comportarà un fracàs de conseqüències irreparables. Polítiques valentes perquè el català deixi de ser una llengua residual, ja que, segons un editorial d'Els Marges, “es troba a hores d’ara sotmès a un procés d’erosió formal i de defecció funcional més accentuat que mai”, alhora que denuncia “la degradació dels models de llengua que propicien cada cop més tot de subprogrames alienants emesos per la ràdio i per la televisió públiques”. Però no només.
La pronominalització, en l’ús oral de molts infants i joves catalanoparlants, és cada vegada més un calc del castellà, el “no tinc” per “no en tinc” va ocupant llocs d’una normalitat escandalosa, per això avui encara és tan actual Joan Fuster quan diu que la castellanització dels Països Catalans ha estat una obsequiosa predisposició indígena. Que vol dir nostra.
I si hi convenim, en la importància que juguen els mitjans en l’ús de la llengua, em crida l’atenció com, en l’oralitat, alguns parlants del català nord-occidental, que és el meu parlar, quan els escoltes en tertúlies de ràdio o de televisió t’adones que volen servir-se de la vocal neutra, inexistent en la seva variant dialectal, i d’alguna o àtona cap a u. I tan lleidatans que es volen! Per què ho fan? No ho fan ni els parlants de les Balears ni els del País Valencià. Llucia Ramis i Vicent Sanchis, quan els escoltes a Catalunya Ràdio, no el canvien, el seu accent.
El català, en el codi parlat sobretot, ens ha arribat discretament fragmentat en comunitats dialectals en les quals la llengua es realitza de forma espontània i s’hi va reflectint la cultura acumulada segle rere segle. I és que el panorama de la nostra llengua, ens diu el Dr. Veny, és acolorat amb tons suaus pels dialectes hodierns, tot enriquint la seva estructura i el seu fons patrimonial.
Una llengua és una eina de comunicació, però també és patrimoni, i quan una llengua com la catalana viu la interferència d’una altra, hem d’aplicar tot de polítiques perquè els parlants tinguin consciència lingüística per tal de servir-se’n amb competència, d’aquesta llengua que viu en franc procés de minorització. Per això és que els mitjans hi juguen un paper tan important, en l’aprenentatge d’una llengua, sobretot de cara a tots aquells que decideixen d’establir-se entre nosaltres i que no han de voler-se catalans que no es volen servir del català perquè ja en tenen prou d’entendre’l.
Això ens obliga a aplicar tot de polítiques per tal de normalitzar-ne l’ús a tots els nivells de la vida col·lectiva, perquè qualsevol alternativa comportarà un fracàs de conseqüències irreparables. Polítiques valentes perquè el català deixi de ser una llengua residual, ja que, segons un editorial d'Els Marges, “es troba a hores d’ara sotmès a un procés d’erosió formal i de defecció funcional més accentuat que mai”, alhora que denuncia “la degradació dels models de llengua que propicien cada cop més tot de subprogrames alienants emesos per la ràdio i per la televisió públiques”. Però no només.
La pronominalització, en l’ús oral de molts infants i joves catalanoparlants, és cada vegada més un calc del castellà, el “no tinc” per “no en tinc” va ocupant llocs d’una normalitat escandalosa, per això avui encara és tan actual Joan Fuster quan diu que la castellanització dels Països Catalans ha estat una obsequiosa predisposició indígena. Que vol dir nostra.
I si hi convenim, en la importància que juguen els mitjans en l’ús de la llengua, em crida l’atenció com, en l’oralitat, alguns parlants del català nord-occidental, que és el meu parlar, quan els escoltes en tertúlies de ràdio o de televisió t’adones que volen servir-se de la vocal neutra, inexistent en la seva variant dialectal, i d’alguna o àtona cap a u. I tan lleidatans que es volen! Per què ho fan? No ho fan ni els parlants de les Balears ni els del País Valencià. Llucia Ramis i Vicent Sanchis, quan els escoltes a Catalunya Ràdio, no el canvien, el seu accent.
El català, en el codi parlat sobretot, ens ha arribat discretament fragmentat en comunitats dialectals en les quals la llengua es realitza de forma espontània i s’hi va reflectint la cultura acumulada segle rere segle. I és que el panorama de la nostra llengua, ens diu el Dr. Veny, és acolorat amb tons suaus pels dialectes hodierns, tot enriquint la seva estructura i el seu fons patrimonial.