Ja fa anys que li sento a dir al professor de dret constitucional Javier Pérez Royo: "Constitució que no es reforma, Constitució que es trenca", com si fos una peça de vidre. Com aquest aquari cilíndric gegantí que hi havia a un hotel de Berlín, el més gran del món,  amb més de 1500 peixos tropicals, i que ha acabat rebentant, així mateix li pot passar a la Constitució espanyola, que no dona cobertura a una realitat que va evolucionant, i que en l’aspecte territorial, no ha donat mai resposta ni eines a les demandes i aspiracions de sobirania de Catalunya.

De fet, si repassem la història, tant la més llunyana com la d’ahir mateix, la pedra catalana a la sabata espanyola és la que sistemàticament acaba fent entrar el règim del 78 en contradicció, i en fa veure les costures. A Alemanya fa dos dies que van desarticular un estrambòtic cop d’estat ultra, a Espanya l’ombra allargada del 23F sembla que es projecta sobre la divisió de poders.  Les democràcies pateixen.

Aquest últim episodi de crisi constitucional, que té tota la càrrega dialèctica, verborrea, i càrrega parlamentària a Madrid, a base d’amenaces, batussa, i insults, beu de la projecció catalana. Ja ho recorda Francesc-Marc Alvaro, al seu article «El nou cop de timó» que ja estàvem avisats, quan  Carlos Lesmes presidia el Consell General del Poder Judicial i el Suprem, en inaugurar l’any judicial ja va dir que de desjudicialitzar res de res, que els tindria a ells, a la cúpula judicial, en contra.

I som en aquesta batalla. En el bloqueig de la renovació del Govern dels Jutges, i dels membres del Constitucional. La batalla que vé de llarg, i que fa que el PP segueixi controlant aquesta instància de poder, i que ara ha acabat forçant al Constitucional en l’intent d’aturar la votació de la reforma del Codi Penal, per les esmenes que afecten les majories i mecanismes de tria dels membres del TC, que buscava acabar substituint els membres caducats.

Dilluns sabrem si el TC atura la votació que dijous s’haurà de fer al Senat, i l’abast de la suspensió si es produeix, on també hi ha la derogació de la sedició i la reforma de la malversació. I les Corts espanyoles s’hauran de debatre si obeeixen l’autoritat legislativa, i segueixen endavant amb la reforma i, per tant, desobeeixen al Constitucional. I encara dimarts el CGPJ  s’afegeix a la festa i vol designar 2 candidats conservadors pel TC.

Són passatges que ja hem viscut a Catalunya des del 2015, després que el TC anés canviant la seva manera d’actuar, i interferís en els debats i resolucions del Parlament de Catalunya, fins al punt màxim que la seva presidenta Carme Forcadell acabés empresonada, i que els membres de la mesa hagin estat sotmesos a requeriments judicials.

Però semblava que quan passava als catalans, ja els anava bé, i ara, ai fill meu, que trontolla la "peixera", que hi ha un xoc constitucional, que som davant d’un cop d’estat amb togues, tou, com es vulgui dir, un 23F sense cetmes, però que vol trencar el nou objectiu de Pedro Sánchez, endreçar la casa per poder projectar-se a Europa.

Pel PP la reforma és el primer pas per fer un referèndum d’autodeterminació. Pel PSOE res més lluny de les seves intencions. Ja ho diu Pedro Sánchez: el procés és mort, i a Catalunya hi brilla la convivència, gràcies a un triple èxit de la reforma del codi: es trenca la unitat de l’independentisme, la unilateralitat s’ha esvaït, i Catalunya viu dins la legalitat constitucional, dins l’imperi de la llei.

Jordi Sànchez, quan Junts va sortir del Govern deia a El Suplement de Catalunya Ràdio que el procés s’ha tancat. Però entenem que ho deia en un sentit diferent, que allò que feia anar coordinadament els partits i entitats independentistes el 2017 requereix revisió.
 
Perquè tant el president Aragonès, com el president Puigdemont, retreuen al president del Govern espanyol i els seus ministres que no han entès res si donen el procés independentista -en sentit ampli- per enterrat. Falta abordar la qüestió de fons i a través de quin mecanisme es determina, si amb un referèndum i amb els condicionants que es fixin, o amb una nova proposta d’encaix constitucional. Ha de ser a les seves mans, a més de les dels jutges, el rei, la gent i tots peixos d’una peixera que pot rebentar.