No es pot negar que la imatge fa molta patxoca: Carme Forcadell abrigada per l'escalf de diverses entitats, institucions i forces democràtiques. Colau, al capdavant de Barcelona; i, més enllà, la fermesa i solidaritat de desenes d'ajuntaments d'arreu del territori. Una unitat somiada –i tantes vegades perseguida– convertida en l'enèsima imatge històrica que s'autodestruirà tot seguit. La mateixa unitat que el nostre tarannà malaltís de discòrdia esbocinarà al més aviat possible. No hi ha manera que n'aprenguem: només sabem anar junts quan rebem les pitjors patacades imaginables.
 
Així hem anat construint el gruix i la massa muscular del procés independentista: a base de resistència, de rebotar l'atac, de perseverar mentre se'ns renya, se'ns injuria o se'ns castiga. L'efecte i els resultats són prou evidents: l'oprobi, l'atac i la vilesa sempre ens han unit de manera gloriosa, peti qui peti. Però així no es pot anar bé. En temps de convulsió, quan el seny demana estratègia i consistència, caldria alliberar-se d'ordres de partit. Caldria fer bandera de les coses –prou importants– que ens fan compartir un mateix lloc des d'on podem lluitar, resistir i perseverar plegats.
 
És molt cansat haver de recórrer sempre a l'èpica per justificar una idea, una acció o una gran imatge que doni la volta al món. És molt pesat haver de cridar a la mobilització quan el sentit comú ja no pot aguantar més. És molt trist que, a dia d'avui, encara no haguem trobat la manera de fer de la gran unitat d'aquest dijous una constant programàtica. Sense reserves, ni estira-i-arronses, ni tacticismes cínics. Imagineu-ho: I si convertíssim l'enèsim cop d'autoestima democràtica en una realitat irreversible?