Els deia a l’anterior article que la catalanitat s’està desdibuixant. Afegia també que Catalunya no està bé. Tampoc ho està Espanya, ja ho sé, però les raons són diferents. Alguns em diuen que no s’ha de dir que Catalunya no està bé, que això no ajuda. No ajuda a què?, pregunto. A continuar perdent benestar, posicions i prosperitat? A mantenir-nos impassibles davant la progressiva penetració de l’espanyolisme banal que ens inunda per tot arreu? A acceptar sense més ni més les limitacions de la política catalana? A conformar-se amb el desdibuixament accelerat de la catalanitat? O a donar per bo el sentiment fastiguejat que destil·la gran part de la societat catalana?
Quan dic que el país no està bé em refereixo a una mena de desorientació general que afecta la societat civil, els partits polítics i molts ciutadans. S’està traduint en una societat que dubta de si mateixa, que multiplica corrosions als angles més diversos de la societat i que veu amb temor les seves expectatives de benestar. El país disposa de tots els atributs per avançar, però una mena de cotilla els malmet. L’any 2003, el periodista Enric Juliana va dibuixar des de les pàgines de La Vanguardia una mena de fenotip del català emprenyat, era un català fart del malestar quotidià que li suposava usar els serveis públics estatals. Han passat dues dècades, l’any 2024 el català mitjà segueix emprenyat però la figura que millor el representa és el català fastiguejat. Tant pels mals serveis que rep, com pel burocratisme públic que l’envolta, per l’autoritarisme que el governa, pel desordre partidista i per la falta d’alguna visió esperançadora de futur.
En aquest sentit, vull remarcar els efectes corrosius que avui suposa la desunió de l’independentisme. Sincerament, crec és un dels factors que més fastiguegen molts catalans sobiranistes. Som molts els qui considerem un problema seriós la falta d’entesa entre els partits que pretenen liderar-nos. Fa uns dies el president Puigdemont va adreçar un vídeo als membres del Consell de la República on reclama als seus membres suport. Per avançar, diu, cal reforçar la determinació, la preparació i la unitat. Interpreto que preparació vol dir explicar quin projecte social, cívic, econòmic i cultural va associat a la República. Quan diu determinació dedueixo que vol dir constància i mobilització. Quan diu unitat costa més d’interpretar. "Sense unitat no serem capaços", afirma.
Quan el vaig escoltar em va cridar positivament l’atenció que demanés als militants del Consell que l’ajudessin a reforçar-la. Feia temps que no sentia cap dirigent català referint-se a la unitat, com és sabut uns dels conceptes més mestrejats del diccionari polític català. Està bé, vaig pensar. És positiu que els líders del país tornin a referir-se a la unitat, vull pensar que, amb renovada convicció. Estic convençut que la majoria dels catalans sobiranistes pensem que la unitat és imprescindible i volem que sigui real i no una paraula que queda bé darrere de qualsevol discurs. També sabem que no arribarà sola. Cal buscar-la, construir-la i negociar-la. Cal comprendre qui i per què la dificulta. Sense unitat costarà molt avançar, ho sap tothom, fins i tot els dirigents que més la impedeixen.
Sí, amb unitat seríem capaços. És fàcil pensar que amb una unitat més sòlida, els objectius del sobiranisme de l’any 2017 hauríem avançat unes quantes passes més. És obvi que sense unitat es multipliquen les dificultats. Bo seria saber, doncs, quina és l’estratègia que els nostres dirigents proposen per reconstruir-la. Bo seria saber per què en realitat fa tant de temps que està estancada en una paraula que no construeix realitat. Bo seria conèixer què o qui és l’obstacle. Bo seria recuperar-ne l’exigència. Som milers els catalans que la volem, i que sabem que sense unitat política l’espanyolisme continuarà mantenint posicions i fins i tot creixent fins i tot dins del país. La desunió debilita i en el cas català encara més.
Ara és especialment important tornar a construir-la. Els organismes cívics unitaris semblen perduts. On és l’Assemblea? Vol ser competència dels partits. No ens calen més candidatures, ens en calen menys. No ens calen més partits, ens en calen menys. No ens cal repetir en l’independentisme la síndrome de la divisió eterna que ve de la tradició de l’esquerranisme. No ens serveix de res més fragmentació. Gràcies Omnium Cultural per aguantar. Estic convençut que un gran nombre de catalans compartim la idea que sense unitat política res o poc avançarà al ritme que el país necessita.
No hi ha excusa. Davant d’un estat com l’espanyol, el catalanisme independentista necessita unitat. La unitat no és només fer política amb una sola veu a Madrid; unitat és sobretot practicar entre els partits un diàleg civilitzat, lleial i honest sobre les coses cabdals del país, sobre com aconseguir-les, sobre com definir i pactar tàctiques i estratègies, sobre com convenir sense estridències les diferències, sobre com posar la política al servei de la gent i del seu benestar. La desunió és malauradament un símptoma de partidisme polític, de preocupació pels interessos particulars dels dirigents.
Encara que només sigui per il·lustrar la nostra història i honorar els esforços unitaris de tanta gent, cal recordar la importància que van tenir la Solidaritat Catalana, el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, el Comitè Ametlla, l’Assemblea de Catalunya i tants altres. Tinc presents les jornades celebrades al Col·legi d’Advocats de Barcelona, el 12 de juny de 1975, anomenades Les Terceres Vies. Van acabar amb una declaració conjunta de voluntat unitària i democràtica dels partits catalans. Em ve al cap el president Tarradellas, el 19 d’abril de 1977, en la sessió constitutiva del primer ajuntament democràtic postfranquista a la capital de Catalunya, on va afirmar que "la nostra obstinada voluntat d’unitat ha triomfat".
Sé que tot això sona molt antic. Però també sé que en els darrers anys la unitat ha continuat sent una necessitat que les direccions dels partits polítics han convertit en pura retòrica. La realitat és que els partits catalans, en el que portem de segle, han posat l’accent en diferenciar-se abans que no pas unir-se. Una manifestació més del seu tancament orgànic i de la seva distància amb allò que desitja la majoria de la ciutadania.
De tota l’experiència política viscuda tinc presents les picabaralles derivades de l’afany de protagonisme durant la campanya de l’Estatut del 2006. Tinc present per què i qui va menysprear una candidatura unitària a les eleccions europees del 2015. La consulta del 9-N va ser precedida d’entrebancs interns de tota mena. Massa personalisme i mirada curta. Junts pel Sí va obrir una possibilitat que algú va decidir impedir. L’1 d’octubre va funcionar malgrat la distància que hi van posar alguns dirigents. La proclamació de la República, un moment culminant de la història del país, va estar embolcallada d’una mena de joc dels disbarats entre els dirigents dels partits. I la CRIDA? Què va passar amb la CRIDA? Algú haurà de fer una bona crònica de l’unitarisme independentista. És un aspecte no menor per entendre per què les coses són com són i no d’una altra manera.
Vull pensar que la proclama del president vol dir alguna cosa. Vull creure que la unitat de l’independentisme deixarà de ser un argument retòric, i recuperà la centralitat en una estratègia independentista que desitgi, de veritat, ser victoriosa. I més ara, que l’espanyolisme mostra escletxes en la seva granítica i estructural unitat. Vull creure que els dirigents d’ERC, la CUP i Junts, en aquesta fase nova de la política estatal, sabran recuperar una idea de catalanitat basada en una major unitat, lleialtat i cooperació entre els partits polítics. Engrescar de nou la idea que Catalunya té alguna cosa a dir en termes polítics comença per aquí.
Espero que tots reflexionem i assumim que la unitat dels catalans convertida en mite no ens serveix de gaire; és hora d’entendre que la unitat va ser un argument del catalanisme republicà més poderós i ha de tornar a ser un component destacat d’una política efectiva i lleial. Desitjo que tots plegats entenguem que alguns dels nostres retrocessos també tenen a veure amb els nostres errors. I la síndrome de la divisió perpètua és un error massa constant en els darrers vint anys de l’independentisme. No ens ho podem permetre. Perjudica massa la credibilitat d’una Catalunya independent, perjudica la força social del moviment que tant va impressionar a Europa, posa en qüestió un dels millors atributs de la catalanitat i desdibuixa l’opció de futur més engrescadora que té plantejada la societat catalana.
Quan dic que el país no està bé em refereixo a una mena de desorientació general que afecta la societat civil, els partits polítics i molts ciutadans. S’està traduint en una societat que dubta de si mateixa, que multiplica corrosions als angles més diversos de la societat i que veu amb temor les seves expectatives de benestar. El país disposa de tots els atributs per avançar, però una mena de cotilla els malmet. L’any 2003, el periodista Enric Juliana va dibuixar des de les pàgines de La Vanguardia una mena de fenotip del català emprenyat, era un català fart del malestar quotidià que li suposava usar els serveis públics estatals. Han passat dues dècades, l’any 2024 el català mitjà segueix emprenyat però la figura que millor el representa és el català fastiguejat. Tant pels mals serveis que rep, com pel burocratisme públic que l’envolta, per l’autoritarisme que el governa, pel desordre partidista i per la falta d’alguna visió esperançadora de futur.
En aquest sentit, vull remarcar els efectes corrosius que avui suposa la desunió de l’independentisme. Sincerament, crec és un dels factors que més fastiguegen molts catalans sobiranistes. Som molts els qui considerem un problema seriós la falta d’entesa entre els partits que pretenen liderar-nos. Fa uns dies el president Puigdemont va adreçar un vídeo als membres del Consell de la República on reclama als seus membres suport. Per avançar, diu, cal reforçar la determinació, la preparació i la unitat. Interpreto que preparació vol dir explicar quin projecte social, cívic, econòmic i cultural va associat a la República. Quan diu determinació dedueixo que vol dir constància i mobilització. Quan diu unitat costa més d’interpretar. "Sense unitat no serem capaços", afirma.
Quan el vaig escoltar em va cridar positivament l’atenció que demanés als militants del Consell que l’ajudessin a reforçar-la. Feia temps que no sentia cap dirigent català referint-se a la unitat, com és sabut uns dels conceptes més mestrejats del diccionari polític català. Està bé, vaig pensar. És positiu que els líders del país tornin a referir-se a la unitat, vull pensar que, amb renovada convicció. Estic convençut que la majoria dels catalans sobiranistes pensem que la unitat és imprescindible i volem que sigui real i no una paraula que queda bé darrere de qualsevol discurs. També sabem que no arribarà sola. Cal buscar-la, construir-la i negociar-la. Cal comprendre qui i per què la dificulta. Sense unitat costarà molt avançar, ho sap tothom, fins i tot els dirigents que més la impedeixen.
Sí, amb unitat seríem capaços. És fàcil pensar que amb una unitat més sòlida, els objectius del sobiranisme de l’any 2017 hauríem avançat unes quantes passes més. És obvi que sense unitat es multipliquen les dificultats. Bo seria saber, doncs, quina és l’estratègia que els nostres dirigents proposen per reconstruir-la. Bo seria saber per què en realitat fa tant de temps que està estancada en una paraula que no construeix realitat. Bo seria conèixer què o qui és l’obstacle. Bo seria recuperar-ne l’exigència. Som milers els catalans que la volem, i que sabem que sense unitat política l’espanyolisme continuarà mantenint posicions i fins i tot creixent fins i tot dins del país. La desunió debilita i en el cas català encara més.
Ara és especialment important tornar a construir-la. Els organismes cívics unitaris semblen perduts. On és l’Assemblea? Vol ser competència dels partits. No ens calen més candidatures, ens en calen menys. No ens calen més partits, ens en calen menys. No ens cal repetir en l’independentisme la síndrome de la divisió eterna que ve de la tradició de l’esquerranisme. No ens serveix de res més fragmentació. Gràcies Omnium Cultural per aguantar. Estic convençut que un gran nombre de catalans compartim la idea que sense unitat política res o poc avançarà al ritme que el país necessita.
No hi ha excusa. Davant d’un estat com l’espanyol, el catalanisme independentista necessita unitat. La unitat no és només fer política amb una sola veu a Madrid; unitat és sobretot practicar entre els partits un diàleg civilitzat, lleial i honest sobre les coses cabdals del país, sobre com aconseguir-les, sobre com definir i pactar tàctiques i estratègies, sobre com convenir sense estridències les diferències, sobre com posar la política al servei de la gent i del seu benestar. La desunió és malauradament un símptoma de partidisme polític, de preocupació pels interessos particulars dels dirigents.
Encara que només sigui per il·lustrar la nostra història i honorar els esforços unitaris de tanta gent, cal recordar la importància que van tenir la Solidaritat Catalana, el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, el Comitè Ametlla, l’Assemblea de Catalunya i tants altres. Tinc presents les jornades celebrades al Col·legi d’Advocats de Barcelona, el 12 de juny de 1975, anomenades Les Terceres Vies. Van acabar amb una declaració conjunta de voluntat unitària i democràtica dels partits catalans. Em ve al cap el president Tarradellas, el 19 d’abril de 1977, en la sessió constitutiva del primer ajuntament democràtic postfranquista a la capital de Catalunya, on va afirmar que "la nostra obstinada voluntat d’unitat ha triomfat".
Sé que tot això sona molt antic. Però també sé que en els darrers anys la unitat ha continuat sent una necessitat que les direccions dels partits polítics han convertit en pura retòrica. La realitat és que els partits catalans, en el que portem de segle, han posat l’accent en diferenciar-se abans que no pas unir-se. Una manifestació més del seu tancament orgànic i de la seva distància amb allò que desitja la majoria de la ciutadania.
De tota l’experiència política viscuda tinc presents les picabaralles derivades de l’afany de protagonisme durant la campanya de l’Estatut del 2006. Tinc present per què i qui va menysprear una candidatura unitària a les eleccions europees del 2015. La consulta del 9-N va ser precedida d’entrebancs interns de tota mena. Massa personalisme i mirada curta. Junts pel Sí va obrir una possibilitat que algú va decidir impedir. L’1 d’octubre va funcionar malgrat la distància que hi van posar alguns dirigents. La proclamació de la República, un moment culminant de la història del país, va estar embolcallada d’una mena de joc dels disbarats entre els dirigents dels partits. I la CRIDA? Què va passar amb la CRIDA? Algú haurà de fer una bona crònica de l’unitarisme independentista. És un aspecte no menor per entendre per què les coses són com són i no d’una altra manera.
Vull pensar que la proclama del president vol dir alguna cosa. Vull creure que la unitat de l’independentisme deixarà de ser un argument retòric, i recuperà la centralitat en una estratègia independentista que desitgi, de veritat, ser victoriosa. I més ara, que l’espanyolisme mostra escletxes en la seva granítica i estructural unitat. Vull creure que els dirigents d’ERC, la CUP i Junts, en aquesta fase nova de la política estatal, sabran recuperar una idea de catalanitat basada en una major unitat, lleialtat i cooperació entre els partits polítics. Engrescar de nou la idea que Catalunya té alguna cosa a dir en termes polítics comença per aquí.
Espero que tots reflexionem i assumim que la unitat dels catalans convertida en mite no ens serveix de gaire; és hora d’entendre que la unitat va ser un argument del catalanisme republicà més poderós i ha de tornar a ser un component destacat d’una política efectiva i lleial. Desitjo que tots plegats entenguem que alguns dels nostres retrocessos també tenen a veure amb els nostres errors. I la síndrome de la divisió perpètua és un error massa constant en els darrers vint anys de l’independentisme. No ens ho podem permetre. Perjudica massa la credibilitat d’una Catalunya independent, perjudica la força social del moviment que tant va impressionar a Europa, posa en qüestió un dels millors atributs de la catalanitat i desdibuixa l’opció de futur més engrescadora que té plantejada la societat catalana.