La intervenció d'Alberto Núñez Feijóo ja arribava al final quan s’han començat a sentir crits demanant una vaga general. “Vaga general, vaga general!”. Diria que han agafat per sorpresa el mateix Feijóo, que no s’ha sumat a la petició. Ha dit que a ell li convocarien la vaga general si fes allò que està fent Pedro Sánchez. Potser el president del PP està tan poc acostumat a protagonitzar la mobilització social que no ha sabut respondre. Ell estarà més acostumat a rebre la mobilització i, en lloc de pensar com impulsar-la, ha imaginat com la podia rebre. Aquest diumenge hem viscut un nou episodi de la mobilització social que està impulsant el Partit Popular, però també Vox i altres organitzacions i col·lectius. Havien convocat concentracions a diferents places de cadascuna de les 52 capitals de província espanyoles. Podem discutir la quantitat de persones que hi ha participat, però són suficients perquè puguin treure pit i continuar fent créixer l’onada reaccionària que es va poder identificar en les passades eleccions municipals i autonòmiques del 28-M i les generals del 23-J.
Aquesta convocatòria arriba després de diferents jornades de mobilització a diferents ciutats, però principalment a Madrid, davant de les seus del PSOE. Les concentracions sorgeixen com a resposta als acords amb ERC i, uns dies després, amb Junts per possibilitar la investidura de Sánchez. No és fàcil identificar quin és el motiu principal per a les convocatòries, hi ha una acumulació de factors. La possibilitat de perdre la presidència del govern és l'element fonamental. El PP, que va ser l’opció més votada el 23 de juliol, no deixa de repetir que sempre a l'Estat ha governat el partit que més vots ha obtingut i que Pedro Sánchez no està legitimitat per ser president. Hi ha tota una campanya de deslegitimació que en aquesta fase ha arribat al missatge de “Sánchez dictador”. Sense cap mena de mirament, diferents alts càrrecs del PP repeteixen que ara Espanya serà una dictadura i Pedro Sánchez, el dictador. Una campanya que ja es va viure durant la legislatura anterior per part de PP i Vox, però que ara ha anat a més.
Als atacs de la legislatura passada ara cal afegir el factor Carles Puigdemont i amnistia. El creixement de l’onada reaccionària s’alimenta d’un dels seus enemics preferits: l’independentisme. La centralitat que ara té l'independentisme en les negociacions i, conseqüentment, en la política espanyola no s’accepta. Feijóo deia aquest diumenge des de la Puerta del Sol: "L'independentisme amb un 6% dels vots no pot decidir pel 100% dels vots". L’independentisme no decideix pel 100% dels vots, prova d’arribar a acords. No aconsegueix, ni decideix, tot allò que voldria fer. Es construeix una realitat alternativa per insistir una vegada i una altra que Sánchez ven Espanya per mantenir-se al poder. El president espanyol i l’amnistia, a més a més, acaben amb la democràcia, amb la separació de poders, amb la igualtat de la ciutadania... Fins i tot hi ha risc que desaparegui Espanya, la nació espanyola i els mateixos espanyols com deia Isabel Díaz Ayuso... Algú que no visqui en aquest país, en llegir tot això, pot pensar que és una exageració. No és així, fins i tot diria que la realitat és pitjor. Només cal escoltar cada dia les intervencions del PP, per no parlar de l'extrema dreta i d'altres altaveus mediàtics. El relat que s’està generant des de diferents opcions polítiques i mitjans associats és d’una violència tan gran que no estranya trobar les reaccions que estem veient al carrer.
El PP va aprendre el 2004, quan va perdre les eleccions generals, la importància de la mobilització al carrer. Les manifestacions contra la guerra a l’Iraq, contra les mentides de les armes de destrucció massiva, contra les mentides de la gestió dels atemptats de Madrid... Van ser claus per al triomf del PSOE i José Luis Rodríguez Zapatero. A partir d’aleshores, el PP va impulsar mobilitzacions contra diferents propostes del govern del PSOE. Concentracions contra el matrimoni entre persones del mateix sexe, contra la nova llei que convertia en dret la interrupció de l’embaràs o les recollides de signatures contra l’estatut de Catalunya... El PP va tornar al govern estatal el 2011, després de les mobilitzacions del 15-M. La crisi econòmica i la seva gestió expliquen aquest triomf més que la mobilització impulsada. Van intentar aprofitar fins i tot el 15-M, que inevitablement va desgastar el govern socialista.
A Sol no ha semblat que Feijóo estigui per impulsar una vaga general, però no han deixat d’augmentar el volum dels atacs al PSOE i als projectes polítics amb els quals arriba a acords. L’actual PP, després de la investidura frustrada del seu candidat, no veu per quin camí pot tornar fàcilment al govern d’Espanya. El partit sembla haver entrat en una mena de carreró sense sortida que només admet marxa enrere o enderrocar el mur que hi ha davant. Una mena de carreró com en el que es trobava Junts i del que ara comença a semblar que podrà sortir, com el que ja va deixar enrere fa més temps ERC. Com en el que podia entrar el PSOE quan feia segons quines afirmacions contra Podem, Puigdemont o l’independentisme.
Les mobilitzacions socials que va impulsar el PP no han fet canviar aquesta societat. El matrimoni entre les persones del mateix sexe es manté, la llei que reconeix el dret a l’embaràs també... L’Estatut sí que va ser canviat, però la societat s’ha fet més independentista. No era el canvi que buscaven. Què aconseguiran ara? Qui rep els atacs d’aquesta onada reaccionària hauria de pensar bé com respondre per intentar desactivar-la i no alimentar-la. Això no vol dir deixar de construir allò que aquesta onada no admet. Però, a diferència del que fa l’onada reaccionària, cal construir des del convenciment, sumant a la diversitat, consolidant la importància de la veritat i desfent les mentides, creant democràcia.
Aquesta convocatòria arriba després de diferents jornades de mobilització a diferents ciutats, però principalment a Madrid, davant de les seus del PSOE. Les concentracions sorgeixen com a resposta als acords amb ERC i, uns dies després, amb Junts per possibilitar la investidura de Sánchez. No és fàcil identificar quin és el motiu principal per a les convocatòries, hi ha una acumulació de factors. La possibilitat de perdre la presidència del govern és l'element fonamental. El PP, que va ser l’opció més votada el 23 de juliol, no deixa de repetir que sempre a l'Estat ha governat el partit que més vots ha obtingut i que Pedro Sánchez no està legitimitat per ser president. Hi ha tota una campanya de deslegitimació que en aquesta fase ha arribat al missatge de “Sánchez dictador”. Sense cap mena de mirament, diferents alts càrrecs del PP repeteixen que ara Espanya serà una dictadura i Pedro Sánchez, el dictador. Una campanya que ja es va viure durant la legislatura anterior per part de PP i Vox, però que ara ha anat a més.
Als atacs de la legislatura passada ara cal afegir el factor Carles Puigdemont i amnistia. El creixement de l’onada reaccionària s’alimenta d’un dels seus enemics preferits: l’independentisme. La centralitat que ara té l'independentisme en les negociacions i, conseqüentment, en la política espanyola no s’accepta. Feijóo deia aquest diumenge des de la Puerta del Sol: "L'independentisme amb un 6% dels vots no pot decidir pel 100% dels vots". L’independentisme no decideix pel 100% dels vots, prova d’arribar a acords. No aconsegueix, ni decideix, tot allò que voldria fer. Es construeix una realitat alternativa per insistir una vegada i una altra que Sánchez ven Espanya per mantenir-se al poder. El president espanyol i l’amnistia, a més a més, acaben amb la democràcia, amb la separació de poders, amb la igualtat de la ciutadania... Fins i tot hi ha risc que desaparegui Espanya, la nació espanyola i els mateixos espanyols com deia Isabel Díaz Ayuso... Algú que no visqui en aquest país, en llegir tot això, pot pensar que és una exageració. No és així, fins i tot diria que la realitat és pitjor. Només cal escoltar cada dia les intervencions del PP, per no parlar de l'extrema dreta i d'altres altaveus mediàtics. El relat que s’està generant des de diferents opcions polítiques i mitjans associats és d’una violència tan gran que no estranya trobar les reaccions que estem veient al carrer.
El PP va aprendre el 2004, quan va perdre les eleccions generals, la importància de la mobilització al carrer. Les manifestacions contra la guerra a l’Iraq, contra les mentides de les armes de destrucció massiva, contra les mentides de la gestió dels atemptats de Madrid... Van ser claus per al triomf del PSOE i José Luis Rodríguez Zapatero. A partir d’aleshores, el PP va impulsar mobilitzacions contra diferents propostes del govern del PSOE. Concentracions contra el matrimoni entre persones del mateix sexe, contra la nova llei que convertia en dret la interrupció de l’embaràs o les recollides de signatures contra l’estatut de Catalunya... El PP va tornar al govern estatal el 2011, després de les mobilitzacions del 15-M. La crisi econòmica i la seva gestió expliquen aquest triomf més que la mobilització impulsada. Van intentar aprofitar fins i tot el 15-M, que inevitablement va desgastar el govern socialista.
A Sol no ha semblat que Feijóo estigui per impulsar una vaga general, però no han deixat d’augmentar el volum dels atacs al PSOE i als projectes polítics amb els quals arriba a acords. L’actual PP, després de la investidura frustrada del seu candidat, no veu per quin camí pot tornar fàcilment al govern d’Espanya. El partit sembla haver entrat en una mena de carreró sense sortida que només admet marxa enrere o enderrocar el mur que hi ha davant. Una mena de carreró com en el que es trobava Junts i del que ara comença a semblar que podrà sortir, com el que ja va deixar enrere fa més temps ERC. Com en el que podia entrar el PSOE quan feia segons quines afirmacions contra Podem, Puigdemont o l’independentisme.
Les mobilitzacions socials que va impulsar el PP no han fet canviar aquesta societat. El matrimoni entre les persones del mateix sexe es manté, la llei que reconeix el dret a l’embaràs també... L’Estatut sí que va ser canviat, però la societat s’ha fet més independentista. No era el canvi que buscaven. Què aconseguiran ara? Qui rep els atacs d’aquesta onada reaccionària hauria de pensar bé com respondre per intentar desactivar-la i no alimentar-la. Això no vol dir deixar de construir allò que aquesta onada no admet. Però, a diferència del que fa l’onada reaccionària, cal construir des del convenciment, sumant a la diversitat, consolidant la importància de la veritat i desfent les mentides, creant democràcia.