Diàriament, tinc enormes temptacions de desconnectar-me dels noticiaris -escrits o visuals- fi de concentrar-me en analitzar les causalitats i els causants, la instrumentalització de la tragèdia i els seus actors, les espantoses i costoses conseqüències humanes i materials que haurem d'afrontar un cop signat aquest elenc de suposats acords que, irònicament, en dirien "acords de pau".

És tan gruixuda la massa d'informació, de vegades tan poc contrastada, de vegades excessivament tendenciosa i abastament unilateral en la seva escruixidora interpretació dels esdeveniments, que tota persona s'ha d'exigir a si mateixa una selecció minuciosa i laboriosa de fonts d'informació objectives i precises. Lamentablement, sabem com de controlats, dominats i censurats estan molts d'aquests mitjans i els qui honestament hi treballen. Que jo recordi, mai abans els mitjans de comunicació havien abocat tants detalls, noms, números, entrevistes a militars, descripció i apologia dels entrenaments militars a civils, doloroses imatges de cadàvers abandonats als carrers, d'instruments de mort i destrucció anomenades armes... Mai abans en cap de les guerres del segle XXI se'ns havia informat diàriament del patiment de la gent de manera tan directa.

Perquè la mera descripció de les atrocitats bèl·liques no sempre busca el perquè sinó simplement el què. S'obvia l'abans i s'evita el després. No adverteixen ni s'endinsen en les conseqüències a mitjà i llarg termini, sinó només de les immediates. I vista la magnitud de la tragèdia, podem preveure que les conseqüències no quedaran circumscrites als territoris i les gents dels països en conflicte –Rússia i Ucraïna - sinó que, com taca d'oli, s'estendran més enllà. Molt més enllà d'aquestes fronteres. Tant si hi ha acords de pau com si no, el món en restarà involucrat.

Del que realment es tracta, segons la meva modesta opinió, no és de discernir qui lidera el percentatge més gran de barbàrie bèl·lica -inicialment desfermada per Rússia i immediatament augmentada amb la resposta d'Ucraïna, defensant-se amb el suport militar d'altres països -; tampoc es tracta de sentenciar qui –d'entre els dos estats en conflicte- n'és el culpable – i qui la veritable víctima; i tampoc de voler defensar els "indiscutibles valors democràtics" d'un Estat –Ucraïna- contra "la mesquinesa imperialista" de l'altre –Rússia-.

Es tracta de decidir quin "bloc", quina "potència" serà la que acabi dirigint l'esdevenir del món. I lamentablement Ucraïna juga el paper del comodí, patint un alt nivell de sofriment, de destrucció, de mort i dispersió de desenes de milers de la seva població.

Cínicament, tornem a la "guerra freda" en la seva versió més "calenta". I utilitzo el terme cínicament perquè ja no és entre l'eufemísticament anomenat "món lliure" (capitalista) encapçalat pels Estats Units i els seus submisos aliats europeus (Unió Europea i OTAN) i el món soviètic (comunista), capitanejat per l'URSS i els aliats del Pacte de Varsòvia. Ja no és un enfrontament entre dues ideologies oposades i dues maneres d'entendre les relacions humanes.

Ara, la calenta guerra freda és fonamentalment l'enfrontament que ha de dirimir qui acabarà sent el comandament suprem de la readequació i adaptació del capitalisme a les noves condicions, fruit de les polièdriques crisis galopants que tenallen la seva supervivència tal com avui la coneixem. No es tracta d'una pugna entre els dirigents del món capitalista, contra els del comunista, es tracta de dos estils, dues opcions, dues estratègies diverses per gestionar el capitalisme, usufructuar les riqueses del món i servir-se a plaer de les seves gents. Clar que hi ha un tercer contrincant molt més important: Xina, que observa l'escenari amb una alertada cautela; "quan vegis la barba...." De moment neda i guarda la roba...

No hi ha gestions capitalistes amb veritables voluntats de gradació democràtica. Per a qui acabi capitanejant el sistema n'hi trobarà de més oportunes, més plausibles, més útils, més barates, més rendibles... com ja sabem, tot depèn del moment, la correlació de forces, la capacitat d'acumulació, la consciència col·lectiva, la resistència...

Acabo; no hi ha llibertat, igualtat i fraternitat que es pugui construir amb la guerra, destruint i vencent. Intentem fer "del convèncer" -pacífic- l'eina que faci el pols al vèncer –violent -. Que sigui amb la desmilitarització, la solidaritat entre els pobles, el diàleg, la negociació, la cerca del bé comú, la redistribució justa ..., la manera de desconstruir el capitalisme, el seu mal fer i la seva injusta i nefasta existència... Arcadi Oliveras dixit.