Ara que tenim el 8M davant dels nassos, és oportú recordar-nos de Guillermina Motta, la gran heterodoxa de la cançó, culta i enganyosament frívola, imprevisible, potser feminista sense vantar-se'n i, sobretot, criatura beneïda per tota classe de talents. A diferència d'Ovidi Montllor o Guillem d'Efak, continua entre nosaltres encara que s'hagi volgut fer fonedissa, força desinteressada pel brogit del món, pels focus i més encara per les xarxes.

Ja fa disset anys que se'ns va acomiadar sense dir-ho, amb una sèrie de recitals a una sala també esvaïda, L'Espai, i ara les seves cançons són a punt de sonar en altres veus. Serà al concert Una bruixa entre nosaltres, dirigit per Sílvia Comes, que hi cantarà tot passant el micròfon a Ester Formosa, Anna Roig, Laura Simó i Mone Teruel, el diumenge 15 de març al teatre Joventut, de L'Hospitalet, dins del festival Barnasants.

Copsar el cançoner i la personalitat de Guillermina Motta en un concert no és una tasca senzilla, perquè parlem d'un personatge amb molts relleus, i alguns d'ells ben subtils i fàcils de pervertir, abaratir o caricaturitzar: chansonnière sentida i reina del cuplet, cronista social amb una mala bava letal i entertainer amb àngel. Dicció impol·luta, la seva, veu esplendorosa i un rastre de picardia propens al doble sentit, però també un do per aprofundir en el drama: cal escoltar-la cantant La chanson des vieux amants, de Jacques Brel, adaptada al català per Josep Maria Espinàs a l'àlbum d'autors francesos Cançons que estimo per a la gent que estimo (1974).

Guillermina Motta és la cronista àcida d'Els snobs, peça de joventut escrita amb Marta Pessarrodona, que dispara contra aquells que "parlen d'una angoixa que no senten" i "parlen d'una nàusea que no coneixen", i l'ànima càndida que recupera un poema medieval a No puc dormir soleta. Defensora ferma de l'amor "que fa bum", va reeixir en l'adaptació vivaç de peces de Boris Vian tan delicioses com ara No us caséssiu pas, noietes, crida a la rebel·lia que, observo ara, ha estat seleccionada per la Generalitat Valenciana en el llibre 150 cançons per treballar la prevenció de la violència de gènere en el marc educatiu. I va cantar Serge Gainsbourg molt abans que esdevingués una icona pop alternativa: "Rellegint la teva carta", versió d'En relisant ta lettre, enginyosa història d'amor no resolta violentada per les faltes d'ortografia (a l'àlbum Vota Motta, 1977).

La nostra memòria col·lectiva sol ser curta, i no serà Guillermina Motta, des del seu retir, qui ens l'estimuli. Però cal tornar a la seva obra, a la Cançó del desig farsant i a la poesia de Carner de l'àlbum Canticel (1976). Producció que no perdut la gràcia ni la profunditat. No podrà dir pas ningú que allò seu no sigui actual: només cal anar a YouTube i recuperar aquell Bany de cultura (de Les Guillermines del Rei Salomó, text de Narcís Comadira i música de Joan Vives), en què ficava Serrat dins la banyera i li prometia una cosa tan irresistiblement provocadora en els dies que vivim com ensenyar-li els pronoms febles.