El diari Abc publicava una llista de 100 personalitats que expressaven el seu suport a la monarquia. Res de nou en el diari monàrquic per antonomàsia. La llista inclou tots els sospitosos habituals. Incloent-hi vells esquerranosos com Félix de Azúa, Fernando Savater o Albert Boadella. L'operació va anar acompanyada d'un vídeo gairebé hipnòtic de factura impecable.
Sempre que veig aquestes llistes em ve al cap, inevitablement, la mateixa pregunta: qui seran els Félix de Azúa, Savater o Boadella de la nostra generació? Qui seran els esquerranosos d'avui que apareixeran en els vídeos monàrquics o manifestos espanyolistes de demà? Jo tinc la meva llista de potencials candidats i candidates, però evidentment no la compartiré.
Ara bé, el patró de transformació és força recurrent. Entre d'altres, Ignacio Sánchez-Cuenca l'ha identificat abans. Els nostres amics que avui s'esgargamellen amb el molt progressista "Viva el rey" havien sigut molt d'esquerres en la seva joventut. Sovint de grupuscles d'extrema esquerra crítics amb el PSUC o el PCE. En alguns casos, fins i tot havien sigut simpatitzants o relativament propers als sobiranismes català o basc.
Però a partir d'un determinat moment comencen a alimentar un discurs universalista i pretesament cosmopolita contra tots els nacionalismes. Ens expliquen que ser d'esquerres i nacionalista és incompatible, i que això de les fronteres és un anacronisme. Que no hi ha drets col·lectius sinó només drets individuals, i que cal protegir la llibertat individual per sobre d'imposicions lingüístiques fetes en nom d'aquests particularismes reaccionaris. En aquesta fase encara reparteixen carnets d'esquerra autèntica. I els encanten les vinyetes d'El Roto.
Aquest discurs poc a poc es va desacomplexant, i es transmuta en una defensa cada cop més explícita de l'status quo constitucional. La constitució espanyola s'identifica amb l'universalisme i es fan tota mena de contorsions com dir que en el fons és una constitució republicana. L'agressivitat contra qualsevol reivindicació nacional no espanyola va creixent, i aviat els sobiranismes català o basc deixen de ser, en el seu vocabulari, projectes reaccionaris per esdevenir projectes totalitaris i d'extrema dreta. Enfront d'aquests nacionalismes, pensen, cal començar a aixecar la bandera del patriotisme constitucional, que no és gens nacionalista sinó que defensa una nació d'individus lliures i iguals.
El pas següent en aquesta metamorfosi consisteix a ser cada cop més crítics amb les esquerres espanyoles, perquè les consideren massa toves i tolerants amb els pèrfids nacionalismes perifèrics. Rebutgen qualsevol pacte amb els nacionalismes totalitaris, i demanen claredat i mà dura. En aquesta fase, encara, equiparen la dreta espanyola als sobiranismes català o basc, si més no verbalment: tan dolents són uns com els altres. Però llavors arriba el dia que cal decidir entre una aliança (puntual, circumstancial) amb aquesta dreta espanyolista per barrar el pas, o derrotar els partits sobiranistes. Potser és un manifest, o un vot d'investidura o una manifestació. I és clar, la inèrcia els porta a aliar-se amb qui faci falta en contra del suposat totalitarisme nacionalista. Amb qui faci falta potser encara no, però gairebé.
Un cop fetes aquestes aliances, després cal justificar-les. Perquè provoquen dissonància cognitiva (una contradicció entre les actituds i el comportament) que resulta incòmoda i cal resoldre d'alguna manera. Per això, en un primer moment, poden haver-hi justificacions ad-hoc, cas per cas, però poc a poc es va tendint a una justificació més estructural. I sempre és la mateixa: cal superar la divisió eterna entre les dues Espanyes, perquè paralitza i, el que és pitjor, obre portes als nacionalismes egoistes i aprofitats.
En aquesta fase solen apreciar molt aquell famós quadre de Goya:Duelo a garrotazos. Aviat s'adonen que el punt de trobada entre les dues Espanyes no cal inventar-se'l: només cal ser lleial a la transició i la constitució del 78, i no posar en risc aquell pacte amb frivolitats com la crítica al "règim del 78". És una expressió que els molesta profundament, per cert.
Arribats a aquest punt, la transformació ja és gairebé completa. Els nostres amics ja són més constitucionalistes que la constitució. Però encara els falten els darrers dos passos. Primer, toca perdre la vergonya de l'aliança amb la dreta, i començar a passejar-se sense complexos per tertúlies, diaris o digitals del que fa uns anys coneixíem com a brunete mediàtica. Signar molts manifestos i treure el cap en vídeos commemoratius.
Comencen a gaudir dels afalacs transversals. Se'ls presenta com a "valents i desacomplexats" i tenen històries de terror i persecució per part dels totalitarismes nacionalistes. Han estat oprimits i són, gairebé, herois de la pàtria, autèntics resistents. La mitologia de la resistència és un ingredient fonamental. En alguns casos això també pot incloure acceptar algun càrrec, però això depèn de la biografia de cadascú i, en tot cas, és sempre purament meritocràtic, és clar.
I finalment, només resta el darrer pas: començar a abjurar de la "dictadura progre", enyorant l'antiga esquerra d'ordre i renegant de l'esquerra postmoderna de plastilina, que s'entreté amb frivolitats. Ara sí que la transformació és completa.
I així és com la dreta espanyola eixampla la base intel·lectual. Certament, no tothom que inicia aquest procés arriba al darrer estadi de transformació. N'hi ha que es queden en algun estadi intermedi, i molts seguiran votant al PSOE, llegint "Babelia" i tindran vergonya de sortir a segons quins vídeos. D'altres han saltat algunes fases intermèdies, perquè tenien pressa per cridar "Viva el Rey!" Acabem, doncs, amb la pregunta original: qui seran els Félix de Azúa, Savater o Boadella de la nostra generació?
Sempre que veig aquestes llistes em ve al cap, inevitablement, la mateixa pregunta: qui seran els Félix de Azúa, Savater o Boadella de la nostra generació? Qui seran els esquerranosos d'avui que apareixeran en els vídeos monàrquics o manifestos espanyolistes de demà? Jo tinc la meva llista de potencials candidats i candidates, però evidentment no la compartiré.
Ara bé, el patró de transformació és força recurrent. Entre d'altres, Ignacio Sánchez-Cuenca l'ha identificat abans. Els nostres amics que avui s'esgargamellen amb el molt progressista "Viva el rey" havien sigut molt d'esquerres en la seva joventut. Sovint de grupuscles d'extrema esquerra crítics amb el PSUC o el PCE. En alguns casos, fins i tot havien sigut simpatitzants o relativament propers als sobiranismes català o basc.
Però a partir d'un determinat moment comencen a alimentar un discurs universalista i pretesament cosmopolita contra tots els nacionalismes. Ens expliquen que ser d'esquerres i nacionalista és incompatible, i que això de les fronteres és un anacronisme. Que no hi ha drets col·lectius sinó només drets individuals, i que cal protegir la llibertat individual per sobre d'imposicions lingüístiques fetes en nom d'aquests particularismes reaccionaris. En aquesta fase encara reparteixen carnets d'esquerra autèntica. I els encanten les vinyetes d'El Roto.
Aquest discurs poc a poc es va desacomplexant, i es transmuta en una defensa cada cop més explícita de l'status quo constitucional. La constitució espanyola s'identifica amb l'universalisme i es fan tota mena de contorsions com dir que en el fons és una constitució republicana. L'agressivitat contra qualsevol reivindicació nacional no espanyola va creixent, i aviat els sobiranismes català o basc deixen de ser, en el seu vocabulari, projectes reaccionaris per esdevenir projectes totalitaris i d'extrema dreta. Enfront d'aquests nacionalismes, pensen, cal començar a aixecar la bandera del patriotisme constitucional, que no és gens nacionalista sinó que defensa una nació d'individus lliures i iguals.
El pas següent en aquesta metamorfosi consisteix a ser cada cop més crítics amb les esquerres espanyoles, perquè les consideren massa toves i tolerants amb els pèrfids nacionalismes perifèrics. Rebutgen qualsevol pacte amb els nacionalismes totalitaris, i demanen claredat i mà dura. En aquesta fase, encara, equiparen la dreta espanyola als sobiranismes català o basc, si més no verbalment: tan dolents són uns com els altres. Però llavors arriba el dia que cal decidir entre una aliança (puntual, circumstancial) amb aquesta dreta espanyolista per barrar el pas, o derrotar els partits sobiranistes. Potser és un manifest, o un vot d'investidura o una manifestació. I és clar, la inèrcia els porta a aliar-se amb qui faci falta en contra del suposat totalitarisme nacionalista. Amb qui faci falta potser encara no, però gairebé.
Un cop fetes aquestes aliances, després cal justificar-les. Perquè provoquen dissonància cognitiva (una contradicció entre les actituds i el comportament) que resulta incòmoda i cal resoldre d'alguna manera. Per això, en un primer moment, poden haver-hi justificacions ad-hoc, cas per cas, però poc a poc es va tendint a una justificació més estructural. I sempre és la mateixa: cal superar la divisió eterna entre les dues Espanyes, perquè paralitza i, el que és pitjor, obre portes als nacionalismes egoistes i aprofitats.
En aquesta fase solen apreciar molt aquell famós quadre de Goya:Duelo a garrotazos. Aviat s'adonen que el punt de trobada entre les dues Espanyes no cal inventar-se'l: només cal ser lleial a la transició i la constitució del 78, i no posar en risc aquell pacte amb frivolitats com la crítica al "règim del 78". És una expressió que els molesta profundament, per cert.
Arribats a aquest punt, la transformació ja és gairebé completa. Els nostres amics ja són més constitucionalistes que la constitució. Però encara els falten els darrers dos passos. Primer, toca perdre la vergonya de l'aliança amb la dreta, i començar a passejar-se sense complexos per tertúlies, diaris o digitals del que fa uns anys coneixíem com a brunete mediàtica. Signar molts manifestos i treure el cap en vídeos commemoratius.
Comencen a gaudir dels afalacs transversals. Se'ls presenta com a "valents i desacomplexats" i tenen històries de terror i persecució per part dels totalitarismes nacionalistes. Han estat oprimits i són, gairebé, herois de la pàtria, autèntics resistents. La mitologia de la resistència és un ingredient fonamental. En alguns casos això també pot incloure acceptar algun càrrec, però això depèn de la biografia de cadascú i, en tot cas, és sempre purament meritocràtic, és clar.
I finalment, només resta el darrer pas: començar a abjurar de la "dictadura progre", enyorant l'antiga esquerra d'ordre i renegant de l'esquerra postmoderna de plastilina, que s'entreté amb frivolitats. Ara sí que la transformació és completa.
I així és com la dreta espanyola eixampla la base intel·lectual. Certament, no tothom que inicia aquest procés arriba al darrer estadi de transformació. N'hi ha que es queden en algun estadi intermedi, i molts seguiran votant al PSOE, llegint "Babelia" i tindran vergonya de sortir a segons quins vídeos. D'altres han saltat algunes fases intermèdies, perquè tenien pressa per cridar "Viva el Rey!" Acabem, doncs, amb la pregunta original: qui seran els Félix de Azúa, Savater o Boadella de la nostra generació?