Cada dia sentim a parlar de l'habitatge, dels seus preus, dels lloguers que pugen, de les hipoteques i dels tipus d'interès. El jovent i els estalviadors no saben què fer. És hora de comprar? Millor llogar? Esperem que baixin els costos de les hipoteques? Abaixaran els preus dels pisos? Trauran les administracions habitatge social al mercat per poder accedir hi? Sortiran ajuts o xecs pels lloguers?
Moltes preguntes lògiques davant del desgovern polític, fruit del fet que no han entès els mecanismes bàsics de la naturalesa i del mercat. Tot i que alguns s'esforcen a teoritzar sobre com intervenir en l'economia per transformar-la al seu gust sense considerar que els comportaments naturals i humans són sistèmics i molt sensibles, molts no han entès que una mala decisió desequilibra factors crítics que poden comportar resultats contraris als pretesos. La realitat, però, és molt crua i ho podem veure en el mercat de l'habitatge al nostre país.
Juguem per un moment a fer de polítics que com la majoria no han vist mai com funciona una empresa ni han analitzat com funcionen els mercats. Juguem que disposem d'una vareta màgica per intentar fer baixar els preus de l'habitatge i, per tant, dels lloguers. Tenim doncs el DOC i el BOE a la nostra disposició per escriure les mesures més creatives que ens podem imaginar a través d'una llei. Quines ocurrències redactaríem?
Segurament faríem un preàmbul de la llei definint el problema i identificant els culpables de la situació que com no pot ser d'una altra manera, serien els empresaris que congènitament conspiren per especular i escanyar als pobres. Tot seguit assenyalaríem als tenidors de més de 5 habitatges com a "grans tenidors" per carregar-los d'obligacions addicionals i dificultar la gestió dels seus habitatges (regular les rendes i dificultar la rescissió de contractes de lloguer). Segurament no pensaríem que els petits propietaris li donarien la volta al tema i posarien els habitatges a nom de diferents membres de la família i/o a alguna societat i, per tant, li generaríem més costos inútils de gestió, però no incidiríem en els objectius que busquem. Com que juguem a polítics, el més important és la grandiloqüència de l'ocurrència, els resultats i el retiment de comptes, en aquest joc no té transcendència. Seguim.
En aquest preàmbul ens voldríem autojustificar de la no necessitat de generar més habitatge. Per a què? Si resulta que segons estudis mal fets sobre habitatge a Barcelona, l'11% dels mateixos diem que estan buits quan la realitat és que els deshabitats no arriben al 2%, estarem preparant el terreny per posar mesures que forcin als llogaters a posar-les al mercat encara que no existeixin. Cada any es construeixen 100.000 habitatges a Espanya quan es generen unes 200.000 parelles.
Després de rumiar-hi una mica, obviarem en la introducció de parlar de l'esforç públic en la creació d'habitatge social. Passarem per alt que mentre a Europa el percentatge de l'oferta pública és de prop del 10% a Espanya se situa al 2,5% i que als Pressupostos Generals de l'Estat, l'esforç inversor en habitatge no supera el 0,2% del total del pressupost, evidenciant que l'interès real en ajudar a les famílies és quasi nul. Com sempre i com a bons jugadors, tots sabem que per evitar quedar en evidència, cal generar un conflicte a una altra banda.
Tenim la vareta màgica, però no som rucs i, per tant, som conscients que no ens convé posar-nos mans a l'obra i requalificar sol públic que tenim per fer-lo residencial ja que això suposaria més feina pels actuals equips gestors públics, risc d'equivocar-nos en la promoció i ser criticats per l'oposició o haver de gestionar les adjudicacions i les rotacions entre els més necessitats. Tema sempre ingrat i polèmic. Quina feinada i quin risc polític! Millor obliguem el sector privat a fer una reserva del 30% dels habitatges que construeixin a habitatge social i rendes protegides. Ja s'ho faran, tothom sap que a aquest sector lliguen els gossos amb llonganisses i la ciutadania ens farà costat.
Però ai las! Resulta que a Barcelona, un cop vistos els resultats d'aquestes polítiques, hi ha hagut una caiguda del 15% de l'habitatge disponible per tan sols un 5% de caiguda de renda i encara més greu, en els darrers 4 anys aquestes mesures només han generat 54 habitatges socials addicionals. Quin desastre, ara cal que aquestes dades no circulin massa.
Fins ara estem distraient el personal amb mesures populistes que impacten en sentit contrari del que diem defensar, però no podem abaixar la guàrdia, ja hem convençut a la població sobre qui són els veritables culpables de la manca d'habitatge al país, però necessitem reblar el clau amb una pàtina de boníssima moral. Ara ens cal posar regulacions que protegeixin als okupes enfront dels especuladors. Que una factura de Telepizza, a partir de les 48 hores d'entrega de la comanda a domicili a uns ocupadors, tingui més valor que el títol de propietat de la pobra família afectada fins que un jutge es digni a verificar tota la documentació i al cap d'uns mesos permeti recuperar l'habitatge a les pobres víctimes, és un acte delictiu d'estat. Tenim 120.000 habitatges ocupats a Espanya i la meitat a Catalunya. Els fabricants de portes vandàliques fa dies que es freguen les mans.
Sentia fa uns dies com les okupacions estan creant nous perfils professionals inimaginables en altres països europeus. Aquestes polítiques bonistes han generat noves empreses organitzades en bandes criminals que extorsionen als petits propietaris amb quanties properes als 6.000 euros per desocupar habitatges en hores. Per tant, podem justificar que hem creat l'ofici d'okupador professional. També i com a contrapunt a aquest ofici s'han creat els desokupadors professionals, normalment estrangers amb volumetria gimnàstica que per 3.000 euros faciliten la rotació dels okupadors.
No acaba aquí la generació de nous oficis, em deien aquesta setmana uns promotors que pensaven contractar els serveis d'immigrants sense papers per 400 euros mensuals perquè s'instal.léssin als habitatges per evitar que fossin ocupats. Tanquem així el cercle dels despropòsits afegint que evidentment els cobraments de tots els nous professionals s'efectuen en negre, o com políticament hauríem d'anomenar-ho, per la via de l'economia no declarada.
Jugar a polític al nostre país és fàcil i té poques responsabilitats. Com que la ciutadania estem més pendents de les promeses i els pressupostos que del retiment de comptes i els tancaments pressupostaris, els hi estem posant molt fàcil per continuar fent ocurrències, són vistoses i si creem el marc d'opinió necessari, fins i tot creïbles, però quina és la realitat del sector?
La realitat és que falten habitatges de tota mena, lliures i especialment socials. La realitat és que no actuar per corregir-ho penalitza als nostres joves i famílies més necessitades. La realitat és que els preus no baixaran substancialment perquè els costos constructius han pujat a causa de la inflació. Cal dir que els preus del sol estan força per sota de com estaven el 2008 i que els tipus d'interès al 2% no sabem quan els tornarem a tenir i, per tant, esperar al fet que baixin no és solució.
La realitat és que tardarem 5 anys a estabilitzar aquest mercat si construïm el que necessitem i no fem disbarats de sobreprotecció dels llogaters. Tothom vol llogar els pisos que no utilitza però no a qualsevol preu i amb una sobrecàrrega d'obligacions i dificultats. Res més simple i al nostre país, res més complicat.
Moltes preguntes lògiques davant del desgovern polític, fruit del fet que no han entès els mecanismes bàsics de la naturalesa i del mercat. Tot i que alguns s'esforcen a teoritzar sobre com intervenir en l'economia per transformar-la al seu gust sense considerar que els comportaments naturals i humans són sistèmics i molt sensibles, molts no han entès que una mala decisió desequilibra factors crítics que poden comportar resultats contraris als pretesos. La realitat, però, és molt crua i ho podem veure en el mercat de l'habitatge al nostre país.
Juguem per un moment a fer de polítics que com la majoria no han vist mai com funciona una empresa ni han analitzat com funcionen els mercats. Juguem que disposem d'una vareta màgica per intentar fer baixar els preus de l'habitatge i, per tant, dels lloguers. Tenim doncs el DOC i el BOE a la nostra disposició per escriure les mesures més creatives que ens podem imaginar a través d'una llei. Quines ocurrències redactaríem?
Segurament faríem un preàmbul de la llei definint el problema i identificant els culpables de la situació que com no pot ser d'una altra manera, serien els empresaris que congènitament conspiren per especular i escanyar als pobres. Tot seguit assenyalaríem als tenidors de més de 5 habitatges com a "grans tenidors" per carregar-los d'obligacions addicionals i dificultar la gestió dels seus habitatges (regular les rendes i dificultar la rescissió de contractes de lloguer). Segurament no pensaríem que els petits propietaris li donarien la volta al tema i posarien els habitatges a nom de diferents membres de la família i/o a alguna societat i, per tant, li generaríem més costos inútils de gestió, però no incidiríem en els objectius que busquem. Com que juguem a polítics, el més important és la grandiloqüència de l'ocurrència, els resultats i el retiment de comptes, en aquest joc no té transcendència. Seguim.
En aquest preàmbul ens voldríem autojustificar de la no necessitat de generar més habitatge. Per a què? Si resulta que segons estudis mal fets sobre habitatge a Barcelona, l'11% dels mateixos diem que estan buits quan la realitat és que els deshabitats no arriben al 2%, estarem preparant el terreny per posar mesures que forcin als llogaters a posar-les al mercat encara que no existeixin. Cada any es construeixen 100.000 habitatges a Espanya quan es generen unes 200.000 parelles.
Després de rumiar-hi una mica, obviarem en la introducció de parlar de l'esforç públic en la creació d'habitatge social. Passarem per alt que mentre a Europa el percentatge de l'oferta pública és de prop del 10% a Espanya se situa al 2,5% i que als Pressupostos Generals de l'Estat, l'esforç inversor en habitatge no supera el 0,2% del total del pressupost, evidenciant que l'interès real en ajudar a les famílies és quasi nul. Com sempre i com a bons jugadors, tots sabem que per evitar quedar en evidència, cal generar un conflicte a una altra banda.
Tenim la vareta màgica, però no som rucs i, per tant, som conscients que no ens convé posar-nos mans a l'obra i requalificar sol públic que tenim per fer-lo residencial ja que això suposaria més feina pels actuals equips gestors públics, risc d'equivocar-nos en la promoció i ser criticats per l'oposició o haver de gestionar les adjudicacions i les rotacions entre els més necessitats. Tema sempre ingrat i polèmic. Quina feinada i quin risc polític! Millor obliguem el sector privat a fer una reserva del 30% dels habitatges que construeixin a habitatge social i rendes protegides. Ja s'ho faran, tothom sap que a aquest sector lliguen els gossos amb llonganisses i la ciutadania ens farà costat.
Però ai las! Resulta que a Barcelona, un cop vistos els resultats d'aquestes polítiques, hi ha hagut una caiguda del 15% de l'habitatge disponible per tan sols un 5% de caiguda de renda i encara més greu, en els darrers 4 anys aquestes mesures només han generat 54 habitatges socials addicionals. Quin desastre, ara cal que aquestes dades no circulin massa.
Fins ara estem distraient el personal amb mesures populistes que impacten en sentit contrari del que diem defensar, però no podem abaixar la guàrdia, ja hem convençut a la població sobre qui són els veritables culpables de la manca d'habitatge al país, però necessitem reblar el clau amb una pàtina de boníssima moral. Ara ens cal posar regulacions que protegeixin als okupes enfront dels especuladors. Que una factura de Telepizza, a partir de les 48 hores d'entrega de la comanda a domicili a uns ocupadors, tingui més valor que el títol de propietat de la pobra família afectada fins que un jutge es digni a verificar tota la documentació i al cap d'uns mesos permeti recuperar l'habitatge a les pobres víctimes, és un acte delictiu d'estat. Tenim 120.000 habitatges ocupats a Espanya i la meitat a Catalunya. Els fabricants de portes vandàliques fa dies que es freguen les mans.
Sentia fa uns dies com les okupacions estan creant nous perfils professionals inimaginables en altres països europeus. Aquestes polítiques bonistes han generat noves empreses organitzades en bandes criminals que extorsionen als petits propietaris amb quanties properes als 6.000 euros per desocupar habitatges en hores. Per tant, podem justificar que hem creat l'ofici d'okupador professional. També i com a contrapunt a aquest ofici s'han creat els desokupadors professionals, normalment estrangers amb volumetria gimnàstica que per 3.000 euros faciliten la rotació dels okupadors.
No acaba aquí la generació de nous oficis, em deien aquesta setmana uns promotors que pensaven contractar els serveis d'immigrants sense papers per 400 euros mensuals perquè s'instal.léssin als habitatges per evitar que fossin ocupats. Tanquem així el cercle dels despropòsits afegint que evidentment els cobraments de tots els nous professionals s'efectuen en negre, o com políticament hauríem d'anomenar-ho, per la via de l'economia no declarada.
Jugar a polític al nostre país és fàcil i té poques responsabilitats. Com que la ciutadania estem més pendents de les promeses i els pressupostos que del retiment de comptes i els tancaments pressupostaris, els hi estem posant molt fàcil per continuar fent ocurrències, són vistoses i si creem el marc d'opinió necessari, fins i tot creïbles, però quina és la realitat del sector?
La realitat és que falten habitatges de tota mena, lliures i especialment socials. La realitat és que no actuar per corregir-ho penalitza als nostres joves i famílies més necessitades. La realitat és que els preus no baixaran substancialment perquè els costos constructius han pujat a causa de la inflació. Cal dir que els preus del sol estan força per sota de com estaven el 2008 i que els tipus d'interès al 2% no sabem quan els tornarem a tenir i, per tant, esperar al fet que baixin no és solució.
La realitat és que tardarem 5 anys a estabilitzar aquest mercat si construïm el que necessitem i no fem disbarats de sobreprotecció dels llogaters. Tothom vol llogar els pisos que no utilitza però no a qualsevol preu i amb una sobrecàrrega d'obligacions i dificultats. Res més simple i al nostre país, res més complicat.